“Un malestar sord i difús és compatible amb un sotmetiment quasi il·limitat (…). Quan al sentiment de dissort se li afegeix la manca d’esperança, com passa ara, els éssers humans es limiten a obeir, fins que alguna cosa els sacseja des de fora i els torna l’esperança”.
Simone Weil
Primera part: exposició de fets recents
Per poc m’atropella un gegant amb el monopatí sortint de casa. El poc seny passava a tota velocitat a tocar de la porteria #lamarequeelvaparir.
Vaig tenir un intercanvi d’impressions gens espiritual amb un grup d’evangèlics que celebraven el seu “culte” a l’entrada del parc on passeja el meu pare de 91 anys: “Dios te ama”. Molt bé, però això no ho podeu fer en un espai públic i barrant el pas.
Tinc uns veïns que sempre volen escoltar reggaeton a tot drap just quan estic teletreballant.
Han tancat la botiga del mercat on comprava les calces bones, les de cotó.
Un taxista marroquí que em portava a casa de matinada em va dir que el meu barri era molt perillós per una dona sola. Gràcies per la informació.
Per descomptat he vist com els crios amb el #punyeteropatinet roben mòbils al descuit i surten com bales.
Cada vegada tenim més gent dormint al carrer durant més temps, alguns dels quals clarament amb problemes de salut mental.
La calor ens matarà abans que a ningú per culpa d’una densitat boja, pisos vells i zero preparats per al canvi climàtic, i una carència escandalosa de refugis climàtics i infraestructures verdes
I a més, l’últim informe d’IDRA confirma el que sabem: la calor ens matarà abans que a ningú per culpa d’una densitat boja, pisos vells i zero preparats per al canvi climàtic, i una carència escandalosa de refugis climàtics i infraestructures verdes. “L’Hospitalet té un dels llindars de calor nocturna més alts de la província. Des de 2022, dos de cada tres nits d’estiu, han sigut nits tropicals, és dels llocs on la nit refresca menys de tota la província. Aquest fenomen es veu reforçat per l’efecte illa de calor urbana. La gran densitat edificatòria i l’abundància de superfícies asfaltades fan que la ciutat acumuli calor durant el dia i l’alliberi lentament durant la nit”.
Els investigadors no hi entren, però petit detall: més calor vol dir més gent al carrer. Vol dir més gent bevent al carrer i fent soroll.
Com diuen a Cuba, noesfasilmija. No és fàcil viure a un barri empobrit. Alguns dies costa molt acabar-los.
D’aquestes coses petites i no tant, l’acumulació en fa un greuge gegantí. Per aquestes coses petites i no tant, molts veïns votaran a la ultradreta. Diu Ginzberg, autor de Síndrome 1933, que els nazis van ser precursors en descobrir el poder de la queixa i que ho van explotar fins a la nàusea a través de diaris com el Der Stürmer sensacionalista i explícitament antijueu, on es publicaven cartes dels lectors vomitant ressentiment per coses aparentment insignificants. Què no farien avui els nazis amb tanta queixa a les xarxes socials. Calla, que potser ho estan fent?
La meva espècie de persona favorita són els fills “guanyadors” que van agafar l’ascensor social i quan tornen de visita a controlar la cuidadora llatinoamericana dels pares es fan creus de com de malament està el barri
La Yayo Herrero en diu solastàlgia. Sabina ho va explicar més fàcil: “No hay nostalgia peor, que añorar lo que nunca jamás sucedió”. Ni els iaios que van veure pujar el barri i, per això, en tenen sentit de la propietat, ni els seus fills i filles perdedors, reconeixen els seus carrers ni les seves botigues. Gent que mai ha sortit de l’Estat espanyol conviu ara amb gent de més de 150 països, olors, menjars i tradicions. La meva espècie de persona favorita són, però, els fills “guanyadors” que van agafar l’ascensor social i quan tornen de visita a controlar la cuidadora llatinoamericana dels pares es fan creus de com de malament està el barri: si tant us preocupava no haver marxat, o haver-vos implicat en alguna cosa, no? Això sí, tan bon punt moren els pares fan pisos turístics o els lloguen als migrants que menyspreen.
Segona part: la remuntada
L’apòstol Manu Chao va aparèixer (again) per sorpresa a l’aniversari del Salamandra. Próxima estación, Esperanza. Va deixar escrit: No todo lo que es oro brilla. No és fàcil viure en un barri empobrit, però tampoc és impossible. Sense romantitzar res, però sense deixar de valorar com mereixen les coses petites on el futur i l’esperança fan niu.
Qui vol conviure, ho fa. Som massa i massa diferents, i massa viuen en condicions d’infraciutadania, en infrahabitatges, amb infrafeines. Però la gran majoria no dispara la seva misèria contra la resta.
El barri està ple de nens com el germà de Lamine Yamal que tanta gràcia fa als instagramers blancs, i tots s’enrabieten per les mateixes coses que tots els nens del món consumista. I totes les mamas i papas acaben estirant d’ells de la mateixa forma. Les barreges d’orígens de les parelles adolescents només fan que presagiar una nova generació de catalans molt guapos que marcaran tendència en tot.
Aquest cap de setmana, sota l’únic arbre al costat d’un simulacre de parc que tinc davant de casa, unes mamas han plantat una piscina inflable i cadires de platja per als seus petits, al costat de la font
Aquí s’inventa. Amb el sentit de comunitat i supervivència que vaig conèixer a altres parts del món. Aquest cap de setmana, a sota de l’únic arbre al costat d’un simulacre de parc que tinc davant de casa, unes mamas han plantat una piscina inflable i cadires de platja per als seus petits, al costat de la font. La gent treu taules i cadires plegables al carrer sense vergonya per aprofitar la poca brisa de la nit. I sopen, i parlen i juguen a jocs de taula.
M’han demanat disculpes infinitament més vegades per obstaculitzar el pas, i sense que calgués, de les que no m’han deixat passar.
Quan les iaies es desmaien al carrer, qui es queda amb elles, qui truca ambulàncies, són els veïns migrants. Si apareixes al taulell del CAP dient que una senyora s’ofega a prop, surten 10 professionals mentre arriba l’ambulància.
L’associació de veïns i veïnes ha actuat amb visió i valentia i ha donat suport a centenars de veïnes per a la seva regularització. La cooperativa d’habitatge Les Juntes marca el pas del cooperativisme socialment útil.
Tanta gent fent coses petites i no tant, en un entorn declaradament hostil, sense prou recursos ni reconeixement.
La darrera enquesta d’usos lingüístics reconfirma l’evident: només 1 de cada 10 hospitalencs tenen el català com a llengua habitual, som la divisió territorial amb menys percentatge de parlants habituals
La darrera enquesta d’usos lingüístics reconfirma també l’evident: que només 1 de cada 10 hospitalencs tenen el català com a llengua habitual, que som la divisió territorial amb menys percentatge de parlants habituals. Però el destí va voler que participés la setmana passada a una sessió d’speed dating del Centre de Normalització Lingüística de la ciutat. Una desena de voluntàries (gairebé tot dones, cap sorpresa) i una desena de persones que volien practicar el català (majoria dones, és clar) d’Ucraïna, Nicaragua, Argentina, Bolívia, Equador.
Un speed dating d’una hora és una cosa petita i no tant, per com resulta de revelador. Quan la gent pot deixar de netejar culs i aspirar a un treball millor, sovint relacionat amb una formació prèvia al seu país, vol parlar català. Quan la gent aconsegueix pujar els fills i les filles a l’institut i la universitat, i ja saben que els seus nets seran catalans, desitgen formar part. Els economistes que estan estenent la tesi de què Catalunya tindrà un sistema econòmic de misèria per culpa d’elles (i no dels seus amics empresaris mandrosos i explotadors), clarament no han migrat mai. Perquè la gent no salta de continent ni deixa tot enrere ni viu en condicions de pena per viure tota la vida netejant la merda aliena o suant a les cuines de restaurants. I els seus fills i filles catalans no lluiran tant com Lamine Yamal i Nico Williams, però reinventaran aquest país d’unes maneres que ara ni imaginem. No obeiran tan fàcilment el mandat catastrofista. L’esperança la porten a l’ADN.
