Hi ha una cosa encara més terrible que un genocidi: acostumar-s’hi.
Els horrors no solen arribar de colp. Si ho feren, potser encara ens quedaria algun mecanisme de defensa col·lectiva. Arriben a càmera lenta, repetits, persistents, convertits en una banda sonora de fons que acompanya l’esmorzar, el trajecte cap a la feina o els cinc minuts de desconnexió abans d’anar a dormir. Un hospital bombardejat. Uns xiquets sota la runa. Fam provocada. Franctiradors. Civils fent cua per un sac de farina. L’endemà, una altra vegada. I l’endemà, també. La barbàrie ha trobat el seu lloc a la graella informativa.
El que fa uns anys hauria ocupat portades durant setmanes ara competeix amb els fitxatges del mercat d’estiu, amb les declaracions d’un ministre o amb l’últim escàndol viral. Gaza ja no interromp la normalitat; forma part de la normalitat. I eixa és, probablement, la victòria més gran de qualsevol projecte de deshumanització: aconseguir que l’excepcional deixe de ser-ho.
No és que ens hàgem tornat més cruels. És pitjor. Ens hem tornat funcionals. Aprenem a conviure amb la massacre perquè el sistema també necessita que continuem consumint, treballant, produint i fent veure que el món continua girant amb una certa lògica. Les bombes cauen a milers de quilòmetres, però la indiferència sempre esclata molt més a prop.
Ens hem convertit en espectadores d’una retransmissió infinita de la mort
Ens hem acostumat fins i tot al llenguatge. Ja quasi ningú discuteix si és un genocidi. El debat s’ha desplaçat a una altra banda, com si posar-li nom fora suficient. Sabem què està passant. Ho sabem des de fa mesos. Ho sabem perquè les imatges entren cada dia als nostres telèfons. Ho sabem perquè les organitzacions internacionals ho denuncien una vegada i una altra. Ho sabem perquè les víctimes ens ho expliquen en directe abans que una bomba interrompa la connexió. El problema ja no és el desconeixement. El problema és la resignació.
Ens hem convertit en espectadores d’una retransmissió infinita de la mort. Fem lliscar el dit per la pantalla, veiem una mare carregant el cos de la seua filla i, tres segons després, apareix una recepta de pasta o un vídeo d’un gat fent acrobàcies. Les plataformes han aconseguit el miracle definitiu del capitalisme digital: convertir el dolor humà en un contingut més, sense jerarquies, sense context, sense temps per a digerir-ho. La saturació també és una forma de censura.
Quan tot és urgent, res no acaba sent-ho. Quan totes les imatges són insuportables, el cervell busca protegir-se. I en eixe mecanisme de supervivència individual prospera la impunitat col·lectiva. No perquè la gent aprove el que passa, sinó perquè acaba assumint que no hi ha res a fer. Que és inevitable. Que sempre ha sigut així. Que el Pròxim Orient és un lloc condemnat a la guerra. Una de les mentides més útils per a les qui la provoquen. Però res d’això és inevitable.
La història està plena de silencis que després s’han convertit en vergonya
No hi ha res de natural en deixar morir de fam una població civil. No hi ha res de normal en bombardejar hospitals, escoles o refugis. No hi ha res d’inevitable en impedir l’entrada d’ajuda humanitària mentre governs que es proclamen democràtics continuen mantenint relacions diplomàtiques, comercials i militars amb qui executa eixes polítiques. La història està plena de silencis que després s’han convertit en vergonya. Potser encara som a temps de recuperar la capacitat d’indignar-nos.
No per alimentar una indignació efímera que desaparega amb el següent titular, sinó per recordar que darrere de cada xifra hi ha una vida, una família, un barri i una història que mai no podrà ser explicada del tot. Quan una tragèdia deixa de commoure’ns, no és perquè haja perdut gravetat, sinó perquè nosaltres hem perdut una part de la sensibilitat necessària per mirar-la de cara.
Gaza continua allí. Cada dia. Esperant alguna cosa més que la nostra atenció fugaç. I potser el primer pas perquè res no torne a semblar normal és, precisament, negar-nos a acceptar que un horror d’aquestes dimensions puga convertir-se en rutina. Perquè una societat que deixa de sentir escàndol davant un genocidi no està només fallant a les víctimes. Està erosionant els fonaments morals sobre els quals diu construir la seua democràcia.
