Imagina que tens vint anys, que vius en un poble d’una illa assetjada des de fa dècades per una pressió turística i urbanística asfixiant. Imagina que un dia també se t’acaba la paciència i surts amb uns esprais a pintar parets per denunciar una situació que no és que sigui insostenible, que també, sinó que és totalment insuportable. Imagina que el teu objectiu és una immobiliària d’origen alemany que fa anys que es dedica a especular i a trinxar el territori, que ha estat condemnada a pagar 16 milions d’euros a la Seguretat Social per tenir gairebé un miler de persones treballadores a Barcelona i al País Valencià en un règim de falses autònomes. I que, segurament, gràcies a tots els doblers que han fet especulant i trinxant el territori, no pagaran mai perquè tenen doblers per enterrar la justícia amb recursos, al·legacions i excuses per allargar i escapar-se de la multa.
Imagina que un bon dia es presenta la Guàrdia Civil a ca teva i t’escorcolla la casa, que hi troben una pancarta contra la turistificació i es treuen de la màniga una acusació de pertinença a grup criminal. Imagina que, a més a més, t’han identificat per una càmera instal·lada per la immobiliària en qüestió que excedeix l’angle permès per la Llei Orgànica de Protecció de Dades Personals i garantia dels drets digitals. Imagina que el cap de setmana, al mateix poble on vius, apareix un grupuscle de feixistes que volen dinamitar la revetlla de festa major i que la policia els tracta amb benevolència. I imagina que dilluns apareixen pintades antisemites a cases de la teva família. Imagina tot això per un moment.
Imagina que un bon dia es presenta la Guàrdia Civil a ca teva i t’escorcolla la casa, que hi troben una pancarta contra la turistificació i es treuen de la màniga una acusació de pertinença a grup criminal
I ara imagina que Jaume Matas, expresident del Govern Balear, que va robar milions d’euros de les arques públiques, fa més de deu anys que té el tercer grau i està en llibertat i que mai no el vàrem veure arribar als jutjats emmanillat. Com tampoc no hem vist als propietaris de iots de luxe que malmeten els prats de posidònia, als empresaris que ocupen il·legalment el territori i l’espai públic o als especuladors que es dediquen a estafar sistemàticament. I què dir de personatges feixistes declarats i assetjadors professionals que continuen dormint tranquil·lament a ca seva perquè cap policia ni cap jutge els encalça. Finalment, imagina que l’actual heroi nacional (per haver marcat el gol de la victòria de la selecció espanyola contra l’Argentina) acumula un patrimoni net de més de sis milions d’euros gràcies a la societat que té amb la seva germana i que gestiona una vintena de propietats immobiliàries al País Valencià i Catalunya. Imagina tot això, també.
Allò que dues imatges s’entenen millor juntes és una mica això: vivim en un estat on si et passa pel cap evidenciar la immundícia, l’ofegament al qual ens veiem sotmeses dia sí dia també o l’afartament generalitzat, te’n pots anar amb un peu davant i un altre darrere a dormir al calabós; en canvi, si ets una persona d’ordre, robes doblers públics o et dediques a practicar l’extractivisme i l’atac sistemàtic als drets i interessos comuns, et posen una estora vermella. I jo, com molta altra gent, n’estic ben farta.
Allò que dues imatges s’entenen millor juntes és una mica això: vivim en un estat on si et passa pel cap evidenciar la immundícia te’n pots anar amb un peu davant i un altre darrere a dormir al calabós
Podria dir que, arribats a aquest punt, no hi ha res a fer, que tot està perdut, que hem d’acceptar la derrota i assumir el fracàs. Però aquests dies llegia a l’estimat Juanpe Sánchez López parlant del fracàs en el seu magnífic Gran manual del fracaso (que es publicarà al setembre a l’editorial Anagrama) i vaig pensar que sí, que hem travelat amb la mateixa pedra, però m’agaf amb ungles al que diu ell quan proposa que, si volem i podem, ens obcequem amb la mateixa pedra, que l’abrillantem, que la mirem des d’un altre lloc, que la tornem a llençar, a recollir i l’acoblem amb altres pedres noves. I una de les tantes oportunitats que tendrem aquest estiu és la manifestació de diumenge 26 de juliol a Palma contra la massificació. No dic que celebrar la victòria d’un equip de futbol estigui malament –no em posaré ara a donar lliçons de moral–, però crec que és molt millor i molt més fructífer que ho fem pels nostres drets i pels dels qui vendran, no? I si tornam a travelar, idò tornarem a llençar la pedra.
