Prop de 350 persones a títol individual i provinents de 150 organitzacions diferents han participat de les diferents fases del primer Fòrum Social de la Cura, que va celebrar dissabte 12 de març una trobada presencial a les Cotxeres de Sants i La Lleialtat Santsenca de Barcelona, en un acte que es concebia com un moment important de lluita i celebració: una trobada fundacional de la xarxa ciutadana que vol articular el protagonisme social i mobilitzar-se per assolir el reconeixement del Dret a Cura, al nivell d’altres drets socials bàsics com la Salut i l’Educació.
Va ser un dia intens i emotiu, on aplegàvem sota un mateix sostre persones cuidadores, amb necessitats de cura específiques i projectes comunitaris per pensar plegades què entenem per cura digna: des de treballadores de la llar i la cura migrades provinents de diferents sindicats, associacions i cooperatives, fins a gestores de SAD de diferents municipis de Catalunya, que compartien els impactes dramàtics sobre la qualitat de l’ocupació i els serveis de les lògiques masclistes, racistes, classistes i mercantilistes que defineixen el model de provisió de cures imperant; col·lectius de persones grans, amb diversitat funcional o en situacions de patiment mental que denuncien l’edadisme i el capacitisme que les exclou de poder participar en la construcció i definició dels serveis de què són usuàries; i els projectes transformadors que construeixen quotidianament comunitats que cuiden en àmbits tan diversos com el cohousing sènior, els grups de suport mutu entre iguals, els col·lectius feministes o formats per persones afectades per una mateixa problemàtica, des d’on impulsen processos que, a poc a poc, construeixin barris, pobles i ciutats vivibles i corresponsables amb la cura.
Ser cuidat és un dret que, ara com ara, no està reconegut, ni està garantit des de les polítiques públiques. Durant la pandèmia hem pogut observar com han patit les persones cuidadores, la majoria dones
El Fòrum Social de la Cura ha constat d’un total de 24 tallers multisectorials i participatius, dinamitzats amb una metodologia de recollida d’informació cuidada i pensada per facilitar que aflorin les històries de vida entorn de la cura –relats, tots, de resiliència, lluita i dignitat–; i alhora, permetin que s’obri un espai físic i relacional d’intercanvi, reconeixement i apoderament col·lectiu i comunitari que contribueixi a convertir el malestar social forjat en la desigualtat i la injustícia, en energia transformadora adreçada a posar les bases d’un Sistema Nacional de Cura, de gestió pública, però que reconegui i incorpori la creativitat de l’autoorganització social en l’àmbit.
Ser cuidat és un dret que, ara com ara, no està reconegut, ni està garantit des de les polítiques públiques. Durant la pandèmia, hem pogut observar com han patit les persones cuidadores, la majoria dones, essent les professionals del sector les que s’han rebut la pitjor part, ja que tot i ser sector essencial, la seva feina està infraremunerada i sovint treballen sense contracte ni dret a l’atur. I hem pogut apreciar el deteriorament físic, psicològic i cognitiu ja no només de les persones grans o amb necessitats de cura més intenses, sinó també de nous grups socials com els infants i joves. La pandèmia precisa de mesures urgents, per a problemes apressants, que xoquen, una vegada més, amb la insuportable lentitud de reacció de la classe política i uns serveis públics parcials i infrafinançats a perpetuïtat, que nodreixen un fort sentiment d’abandonament institucional.
D’aquesta situació d’excepcionalitat, i de la politització d’aquest malestar, sorgeix la voluntat d’organitzar, ara, el Fòrum Social de la Cura, i d’iniciar una nova fase de mobilització social
D’aquesta situació d’excepcionalitat, i de la politització d’aquest malestar, sorgeix la voluntat d’organitzar, ara, el Fòrum Social de la Cura, i d’iniciar una nova fase de mobilització social. La jornada va cloure amb la lectura d’un manifest i un decàleg que recull, de manera sintètica, els principis i valors d’aquest horitzó de cura digna per a totes les persones cap a on ens volem adreçar com a moviment social:
1. La cura és un dret humà. Sense cura no hi ha vida. És una necessitat bàsica que ha de ser reconeguda com a dret per garantir-ne l’accés universal. Hem d’entendre la lluita per la reproducció social en sentit ampli i transversal, des d’una òptica que integri dimensions tan diverses com la salut, l’habitatge, l’urbanisme, la reorganització general dels temps de treball i els drets de ciutadania de les persones migrades.
2. La cura és un bé públic. Cal entendre la cura al llarg de tot el cicle de vida, més enllà de la dependència associada a la gent gran i la discapacitat, tot transformant-ne l’imaginari social. La vulnerabilitat de la vida i la relació d’interdependència entre les persones i les generacions no són una situació d’excepció: són condicions inherents a la condició humana.
3. La cura comença per nosaltres mateixos/es. No hem nascut solament per fer activitats productives i incrementar el producte interior brut, sinó per desenvolupar-nos com a éssers humans. Cal gaudir de la vida i de les activitats que fem i anticipar-nos a les necessitats que poden aparèixer. Cal donar importància als vincles socials com a elements substancials de la nostra existència.
4. La cura ha d’estar centrada en la persona. Totes les persones han de poder crear els seus projectes de vida i decidir quin tipus de suport han de tenir quan ho requereixin. La cura centrada en la persona suposa reconèixer la diversitat de les persones que tenen necessitats de cura i també la seva agència. Cal entendre la persona de forma integral i anar més enllà d’un model d’assistència fragmentat. Els serveis sanitaris i els serveis educatius han d’estar coordinats amb els serveis socials per acompanyar a les persones en el seu projecte de vida.
5. Redistribuïm la responsabilitat de la cura. Els treballs de cura han d’estar millor distribuïts, ja que ara recauen desproporcionadament en les famílies i en les dones. Cal la corresponsabilitat de gènere i la socialització de la cura. Cal acabar amb les injustícies socials en què avui se sustenta la cura. Els poders públics han de proporcionar el finançament i els serveis per a garantir una cura de qualitat en totes les etapes de la vida i en particular en aquelles situacions, transicions i circumstàncies que demanen una atenció específica i especialitzada.
6. Cuidem en comunitat. Cal potenciar les dinàmiques comunitàries i de proximitat de l’entorn, per tal d’integrar més fàcilment les pràctiques de cura mútua a les nostres vides. Cal potenciar també els agents comunitaris i crear noves associacions i sinergies entre persones, organitzacions comunitàries, plataformes tecnològiques i institucions informals i formals per cuidar.
7. Obrim espais de participació i cocreació ciutadanes. Reconeixem i integrem l’agència de la ciutadania en el disseny de les polítiques públiques, mitjançant experiències de cocreació i participació que enforteixin una governança integral i compartida. Cal aconseguir una millor articulació entre la dimensió pública, familiar, comunitària i privada del model d’organització de cura que garanteixi una cura digna.
8. Dignifiquem els treballs de cura. Hem de reconèixer els drets de les persones que cuiden. La cura digna requereix un treball digne, que suposi la professionalització del sector. Cal que les plantilles dels serveis de cura estiguin ben dotades, qualificades i remunerades. La formació ha d’incorporar competències tècniques i relacionals. Cal potenciar una cultura de col·laboració entre els diferents agents que cuiden (remunerats i no remunerats) i els sectors implicats (sanitat, atenció social, educació) així com la confiança mútua i l’intercanvi de coneixements.
9. Reforcem les infraestructures de cura. Fem ciutats i pobles que cuiden. Necessitem unes infraestructures diverses, accessibles i de qualitat per a cobrir les necessitats que tenim al llarg de la vida. Necessitem ciutats i pobles que cuidin, uns entorns urbans que estimulin estils de vida més saludables i enforteixin els vincles socials.
10. Transformem els imaginaris: caminem cap a una societat cuidadora. Cal trencar els tabús socials sobre la cura i fer-ne reconeixement, donant-li normalitat i entenent que les persones som essencialment interdependents. Vegem-ne els valors positius. Cuidar no és només una activitat, és també una actitud de relació, que implica pensar en les necessitats dels altres i exercir la solidaritat quotidiana en tots els àmbits. La cura té un potencial transformador, que afecta no sols a les relacions de gènere, sinó a la societat com un tot.
El Fòrum ens ha de servir per conèixer-nos i generar lligam entre les persones que cuidem i som cuidades. Hem generat un paraigua que ens aixopluga a totes des de la nostra singularitat i diversitat, i ens procura un entorn des d’on teixir consensos i ser més fortes. Ara volem organitzar-nos i lluitar. Perquè la cura és un dret, una qüestió social i política i una responsabilitat col·lectiva. Perquè #TenimDretACura
