“Estem estancats en l’avanç cap a l’equitat dins de la universitat, la qual contribueix a la reproducció de les desigualtats socials”. Aquesta és, segons Antonio Ariño, catedràtic de Sociologia de la Universitat de València, la principal conclusió del tercer estudi Via Universitària, elaborat per la Xarxa Vives d’Universitats —associació que agrupa 22 universitats públiques i privades dels Països Catalans— sobre una mostra de quasi 49.300 estudiants de grau i màster. Algunes altres grans conclusions són la marcada segregació per gènere a l’hora d’escollir els estudis, la dependència del suport econòmic familiar durant la trajectòria universitària o la prevalença dels problemes de salut mental en el jovent.
Els resultats de l’informe constaten que, en els darrers anys, s’ha produït un increment de la manca d’equitat a l’hora d’accedir a la universitat. Mentre que quasi un 60 % (un 55 % en 2018) de l’estudiantat de grau i màster prové d’una família de classe alta, només un 9,1 % (10,6 en 2018) pertany a un entorn familiar de classe baixa. L’estudi defineix la classe social en funció del nivell educatiu dels pares i mares i el seu estatus professional, seguint la classificació internacional uniforme d’ocupacions (ISCO, per les seues sigles en anglès). Segons explica Ariño, l’ISCO considera “classe alta” aquelles persones que treballen com a “directors, gerents, professionals científics i intel·lectuals, així com tècnics i professionals de nivell mitjà”, mentre que la “classe mitjana” estaria representada per “personal de suport administratiu i del sector serveis”, i la “baixa” per “oficials, operaris, artesans i treballadors del sector primari”. La inequitat s’accentua a les enginyeries i carreres científiques, on es produeix una concentració de fills i filles de natius amb alt nivell formatiu. El percentatge d’alumnes de pares i mares amb baix capital educatiu és molt inferior en enginyeries, ciències o titulacions mixtes que a les branques de ciències socials i humanitats. Un 22,5 % en el cas de les ciències socials i un 13, 7 % en les ciències experimentals.
Als Països Catalans, la família finança el 53,8 % del cost de la universitat —que inclou la matrícula, lloguer, transport, menjar…—, tant en els estudis de grau com en els de màster. Per contra, el sistema de beques suposa un 17,2 %
“Trobem que el sistema universitari contribueix a l’anomenat ‘efecte Mateu’, és a dir, les oportunitats arriben a qui, de partida, compta amb una posició social d’avantatge, per tant, els que més tenen més reben”, critica Ariño, un dels codirectors de l’estudi, juntament amb Ramon Llopis, catedràtic de Sociologia de la Universitat de València; o Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l’Educació de la Universitat de Barcelona; i amb la direcció de recerca de Montserrat Casalprim Ramonet, professora d’Economia de la Universitat d’Andorra; Marina Elias, doctora en Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona; o Helena Troiano, sociòloga de l’educació, entre altres investigadores.
El tercer estudi de Via Universitària també confirma la tendència detectada en les anteriors edicions de què el principal suport pel finançament dels estudis universitaris són les economies familiars. Als Països Catalans, pares i mares financen el 53,8 % del cost de la universitat —que inclou la matrícula, lloguer, transport, menjar…—, tant en els estudis de grau com en els de màster. Per contra, el sistema de beques i el treball durant el curs i les vacances suposen, respectivament, un 17,2 %, un 16,9 % i un 6,3 %. Aquestes últimes vies d’ingressos funcionen com a complement dels ingressos familiars, especialment, en el cas d’estudiants de classe social mitjana i baixa, per a qui els ingressos per treball durant el curs arriben a tenir una importància del 18,3 % i 21,5 %, respectivament. “Veiem que hi ha una sobrecàrrega per part de les famílies, per tant, queda clar que s’haurien de reduir les taxes o augmentar la inversió en beques i ajudes pels estudiants de classe baixa”, reivindica la sociòloga Marina Elias.
L’alumnat de progenitores amb capital educatiu presenta una taxa del 7,5 % de mobilitat internacional, mentre que l’estudiantat amb pares i mares amb ocupacions que no compten necessàriament amb estudis formals, es queda en el 4,1 %
El grup de recerca considera la mobilitat internacional com a un aspecte clau en la formació dels estudiants, pel que fa al coneixement d’altres universitats i l’estudi de llengües. Però, un cop més, aquesta també és una font d’inequitat. El percentatge d’estudiants que han efectuat una estada en una universitat estrangera —un 6,2 %— varia segons la classe. L’alumnat amb progenitores que tenen una ocupació considerada de classe alta presenten una taxa del 7,5 % de mobilitat internacional, mentre que l’estudiantat amb pares i mares amb ocupacions de coll blau, és a dir, que no compten necessàriament amb estudis formals, es queda en el 4,1 %.
El model d’ensenyament, presencial o virtual, és una altra de les variables que constata la segregació per classe. A les universitats presencials predomina el perfil d’estudiant jove —22 anys de mitjana— i sense càrregues ni responsabilitats familiars —només un 1,5 % tenen fills o persones a càrrec seu. A més a més, poques alumnes provenen d’un origen social baix (8,7 %). A diferència del que passa a les universitats presencials, a la virtual augmenta el perfil d’estudiants més grans, amb altres vies d’accés diferents de la prova d’accés a la universitat (PAU) i amb responsabilitats laborals i familiars. Unes diferències que, segons Ariño, porten a afirmar que el sistema “no facilita l’aprenentatge de la gent de classe social més baixa”.
Dones i pobresa
Als graus d’intervenció social i educació les dones representen al voltant del 80 % de l’alumnat. Als de salut, art i llengües i literatura superen el 70 %, i als de comunicació, el 60 %. En canvi, tot i que en el conjunt de la població universitària, les dones representen quasi el 54 % del total, a les enginyeries i les ciències experimentals, la seua presència és encara molt minoritària. En alguns casos, com el de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), només un 15,4 % són dones. És per això que l’estudi afirma que “les carreres reprodueixen les tasques de l’àmbit domèstic marcades pel gènere”. “Les dones s’orienten cap a les àrees de salut i cures, artístiques i educatives, mentre que els homes cap a les que tenen a veure amb els espais de poder i de presa de decisions”, es llegeix en l’informe, segons el qual “els àmbits de coneixement tradicionalment més masculinitzats tenen més sortides laborals, prestigi social o un sou més elevat”. “Ens trobem amb un component de gènere en el moment en què s’elegeix una carrera que permet explicar la pobresa que sofreixen les dones en una societat patriarcal”, matisa Marina Elias.
Tot i que en el conjunt de la població universitària, les dones representen quasi el 54 % del total, a les enginyeries i les ciències experimentals, la seua presència és encara molt minoritària
El fet que les dones es matriculen en graus masculinitzats reforça, segons l’estudi, el que es coneix com la síndrome de la impostora. “Té uns efectes negatius pel que fa a la confiança en elles mateixes i a la percepció del reconeixement extern”, es manifesta a l’informe. Les dades en donen fe. Els homes dels àmbits més masculinitzats es consideren més segurs de les seues capacitats i de posar en pràctica els coneixements apresos: un 6,61 sobre 10, enfront del 5,63 de les dones.
La bretxa de gènere també està present en el tipus de tasques que assumeix l’estudiantat durant el transcurs d’una setmana lectiva. Al llarg de la trajectòria universitària, els homes dediquen més hores a la setmana a la feina remunerada —8,23 hores de mitjana, enfront de les 7 hores que hi dediquen les dones— i a les aficions i la vida social —14,11 hores els homes i 11,83 les dones. Elles presenten unes pràctiques d’estudi més responsables i dediquen més hores a les exigències acadèmiques i les tasques de la llar i les cures, una càrrega que s’incrementa significativament a mesura que augmenten d’edat.
La salut mental, al punt de mira
Per primera vegada, arran de la pandèmia, la salut mental i el benestar emocional de l’estudiantat universitari han estat objecte d’estudi, ja que “detectem que la universitat no viu al marge dels problemes de salut mental”, manifesta Ariño. Un 26,4 % de l’alumnat de grau declara haver patit depressió en alguna ocasió i un 17,1 % els darrers dotze mesos. Pel que fa a l’ansietat crònica, un 22,8 % assegura que n’ha sofert alguna vegada i quasi un 20 % afirma haver-la patit en els darrers dotze mesos.
La pandèmia també ha posat de manifest la progressiva pèrdua de les metodologies tradicionals en benefici de les metodologies en línia, que no han estat ben valorades per l’estudiantat. Algunes de les dificultats de l’augment de la virtualitat que comenten són el fet de no veure presencialment el professorat i els companys durant la pandèmia, no comprendre l’organització de les assignatures o, tot i que en menor mesura, la manca d’habilitats tecnològiques, d’espai físic per a l’estudi o d’equipament tecnològic per accedir amb qualitat a l’ensenyament.
