Es passa la jornada transportant contenidors cap als diferents ports de l’Estat espanyol. Basilio Aragón, fill d’un matrimoni obrer provinent de Zamora i Vigo, continua fent aquesta feina malgrat les condicions que suporta com a membre d’un col·lectiu cada vegada més precaritzat. Així ho denuncia a través dels seus comptes a Twitter (@vigobulldog), Facebook (Basilio Vigo Punki) i YouTube (El Camionero Acrata TEIS). La seva irreverència, amarada d’ironia i dades sobre la crisi del sector, l’ha convertit en una veu incòmoda per les empreses i els partits més reaccionaris. “Soc d’esquerres perquè tinc clar que la solució pels obrers mai no arribarà de la dreta”, afirma qui també és conegut com “El camioner roig”. Les seves últimes invectives han estat contra la vaga ordida per la patronal el mes de març o contra l’alcalde socialista de Vigo, Abel Caballero, que ha instal·lat una estàtua per retre culte a “los caídos por Dios y por España”.
T’has fet famós criticant les polítiques laborals del govern espanyol i les mentides que difon l’extrema dreta. D’on prové la teva consciència obrera i antifeixista?
Sempre l’he tinguda, perquè el meu pare havia estat arrestat per la Guàrdia Civil durant la Transició per organitzar assemblees i protestes en defensa dels treballadors.
Això t’ha portat a denunciar el frau que es produeix en el sector del transport en carretera?
Sí, entre altres coses, per la confusió interessada que la patronal escampa pels mitjans, segons la qual, la majoria de xòfers tenen el camió en propietat. En realitat, només hi ha 5.000. La resta, 227.000, som assalariats a qui les empreses exploten.
El marc regulador és deficitari?
“Les empreses cobren alguns xòfers contractats a l’Europa de l’Est per poder dormir a la cabina”
El problema és que s’incompleix. Si es respectés, els camioners cobraríem una mitjana d’entre 2.000 i 2.500 euros mensuals. En canvi, rebem un salari paupèrrim que, en línies generals, oscil·la entre els mil i els 1.500 euros. De la mateixa manera que, malgrat contravenir l’article 38 del conveni laboral, no se’ns paguen les hores extres ni els plusos de nocturnitat i, quan ens desplacem a un altre país, hem de costejar-nos el menjar i l’allotjament. El frau és escandalós.
També vas oposar-te a la darrera vaga esgrimint que era instigada per la patronal, agrupada en el Comitè Nacional del Transport en Carretera (CNTC). Què buscava?
Es queixava que les empreses han d’assumir la feina de càrrega i descàrrega de mercaderia, si bé la llei estipula que correspon fer-ho a l’expedidor. I després reclamava ajudes perquè, segons assegura, calen més conductors quan, si se n’han perdut, ha sigut a costa a rebaixar salaris i carregar les despeses sobre les nostres esquenes. Amb aquestes condicions, no pot estranyar que ningú no vulgui pujar a un camió.
D’on treuen la mà d’obra?
Estableixen convenis amb el govern de l’Estat per portar xòfers de Romania i Polònia, incorporar persones sense sostre o militars majors de 45 anys que no poden continuar a l’exèrcit perquè no han ascendit. I ho fan mentre hi ha 90.000 assalariats inscrits al SEPE amb carnet de camió que podrien treballar.
Com ho fan?
“Les empreses creen falsos autònoms, impedeixen que els assalariats ens coordinem i, a través de l’amenaça, fan que la gent calli per por a represàlies”
A la zona de Llevant, algunes empreses cobren els conductors contractats a l’Europa de l’Est per dormir a la cabina del vehicle o munten pisos pastera on allotgen dotze xòfers provinents de Colòmbia o l’Equador. Camioners als qui, a més de pagar salaris molt baixos, els retiren el passaport fins que no amortitzen el cost del carnet. Com passa amb el tràfic de blanques, ara som els conductors qui patim un esclavatge brutal.
Com s’explica que, a diferència de l’Estat francès, no paralitzeu el país per condicionar la vida política?
Això té a veure amb l’escassa sindicació i, després, amb la desafecció que han provocat els dos grans sindicats, CCOO i UGT, que s’asseuen amb la patronal sense tenir en compte ni els delegats ni les organitzacions sindicals que, com la CIG a Galícia, és majoritària en el sector. S’han convertit en menjagambes.
Heu pensat a crear cooperatives per no dependre d’aquesta dinàmica?
Ho hem intentat, però no ha sigut possible. Al marge del fet que les empreses creen falsos autònoms, impedeixen que els assalariats ens coordinem i, a través de l’amenaça, fan que la gent calli per por a represàlies o hagi de manifestar les seves crítiques des de l’anonimat. En el meu cas mateix, diversos empresaris volien pagar a l’empresa la meva liquidació perquè m’acomiadés. Per tant, tret de la feina que puguin fer la CIG a Galícia, la CUT a Aragó o LAB al País Basc, fins que els grans sindicats no es moguin, costarà revertir la situació i assolir uns llocs de treball justos i dignes.
