Ara que per a moltes venen les vacances, les que maternem passem un període d’adaptació. Hem de reaprendre a conviure amb els nostres infants 24 hores al dia —sense escola— i sovint hem de combinar-ho amb la feina. Hi ha un període de caos, després tot comença a fluir (normalment amb la intervenció bàsica de dues o tres persones adultes més), i finalment, quan tu també estàs de vacances, aleshores és màgic. Adrianne Rich deia que només de vacances era lliure amb les seves tres criatures, perquè maternava “fora de la llei”. Ella s’alliberava dels estereotips que com a mestressa de casa li marcava la societat dels anys cinquanta, nosaltres ens alliberem de la feina.
Clarament, la vida quotidiana és una negociació contínua entre allò que volem fer i el que podem, però en el nostre món capitalista i patriarcal el treball no només és el centre del nostre temps, sinó que és una font d’identitat inqüestionable —quasi religiosa, mística!—, la principal font de direcció vital, i l’origen indiscutible del progrés personal i col·lectiu. Per cert, sovint els espais d’activisme es converteixen en feines als marges per les persones que no ens agrada el sistema capitalista, però exactament amb el mateix significat i conseqüències per a les nostres vides. La veritat és que maternem en el nostre temps lliure; entre la feina, les tasques de la llar i —si t’hi cap— l’activisme.
Però el treball ha mort. Aquesta visió central i omnipresent de la feina és obsoleta i pròpia d’un segle XX i d’una bonança econòmica cada vegada més llunyana i borrosa. Si parlem del món occidental, sobretot al sud d’Europa, la recuperació econòmica de la crisi financera de 2007 mai es va fer ni efectiva ni real i la pandèmia no ha fet més que asseure a la taula deu anys més de misèries del sistema. La financerització de l’economia arran del procés de globalització va fer que les crisis, pròpies del capitalisme, siguin cada vegada més sovint i més severes, i això, a efectes pràctics, per a les persones de carrer, vol dir precarietat, volatilitat laboral, sous congelats des de fa 15 anys…; i un plus de penúries per a les dones, les racialitzades, les pobres… i també les mares, les que maternen. A tot això, caldria sumar-li el col·lapse ecològic que ens hauria de tenir a totes parlant d’això i de no res més des de fa anys. Com ho resolem?
M’encantaria veure una baixada de braços general per cuidar(-se), o fer qualsevol cosa que vulguem. Però, sobretot, una gran deserció de totes les que maternem
Hem de treballar menys (en la mesura de les nostres possibilitats i privilegis, òbviament!). Molt menys! Donem-li l’esquena a un sistema ineficaç, fosc i masculí. M’encantaria veure una baixada de braços general per cuidar(-se), o fer qualsevol cosa que vulguem. Però, sobretot, una gran deserció de totes les que maternem (mares, pares, mapes…)! No podem ni devem estar a tot arreu, la doble jornada ens ha posat malaltes, literalment, durant anys. La superwoman ha mort. Darrere de cada conciliació, hi ha una mare estressada. Visca la vida i les mares humanes: les que hi ha temporades que només crien, temporades que treballen, temporades que ‘pinten’ o que fan totes tres a temps molt parcial, visquen les cures i les mares sanes i empoderades!
I sé que estàs pensant que m’estic tornant boja i que t’estic enviant a casa, a tancar-te entre quatre parets, i que a Adrianne Rich no li agradava gens estar a casa. Però no és això. No ho és, almenys, no, en el nostre context social i polític.
En grans crisis les dones sovint tornem a espais segurs, espais en els quals podem decidir; tornem a les cures i a la maternitat. Això en molts casos és conservador; els senyors diuen: “ho has intentat, molt bé nena, però tornes a casa on tens valor realment”. I no negarem que moltes, moltíssimes dones, tradicionalment, s’han trobat atrapades a les cures i a la maternitat per culpa de l’entorn. El patriarcat és més gran que nosaltres, i ens tanca. La maternitat ens penalitza. I a cops de colze ens hem obert i ens obrim espais. Però, també en contextos de crisis, en entorns socials més oberts com el que espero que tinguem moltes de nosaltres, les cures poden ser el darrer espai de revolució. Potser la revolució pendent del segle XXI, l’única possible per arribar vius al XXII.
M’explico: tenir criatures és per a moltes dones, almenys occidentals, un despertar feminista, una font d’empoderament, un “ara que soc mare, vull canviar el món”. I la maternitat és una font de creació de sentit (quasi mística!) tant o més legítima que una feina, penso. Ens han educat per a explicar-nos qui som a través de les feines que fem i no de les cures que generem al nostre voltant. Potser tenir unes relacions sanes i felices amb la gent que ens envolta, hauria de ser igual de valorat socialment que una feina i un bon sou a final de més —per qui el tingui, d’altra banda.
Hem de viure amb menys i produir menys, canviar les prioritats, desprogramar-nos del treball, i fer girar la vida al voltant de la “cura universal”
Les que maternem no necessàriament “tornem a casa”! És que ens neguem a treballar (i a viure) en aquestes condicions. Escollim treballar també a casa, creem nous models de família, dialogats, pacifistes, queer, oberts, monoparentals, pluriparentals… Comencem la revolució al menjador de casa (com una àgora). I treballem menys perquè aquestes cures cuidades necessiten temps, presència i bon humor. Diuen que fa falta una tribu per criar un infant, i és cert, però fa falta una tribu present.
Si el treball ja no és font d’alliberament, sinó d’opressió, l’ascensor social és inexistent, i ha desaparegut el pacte social del segle XX. Tampoc les que maternem fem de mestresses de casa. El rol de les cures esdevé molt més central, complex i necessari (també econòmicament, perquè ens falten infants a puntades!), i potencialment transformador, si som capaces de maternar “fora de la llei”.
Hem de viure amb menys i produir menys —ho diuen tots els ecologistes, Taibo, Turiel, Klein…—, canviar les prioritats —ho fem totes les mares—, desprogramar-nos del treball, i fer girar la vida al voltant de la “cura universal”. Això tampoc ho dic jo, ho expliquen unes acadèmiques molt top, des d’una firma col·lectiva, a El Manifest de les Cures, entre altres llibres.
No podem canviar el sistema capitalista i patriarcal d’un dia per l’altre, però ens podem negar a participar-hi. Ens cal buscar marges on crear vides que valga la pena viure. Viure amb menys i crear temps. Temps, allò tan personal sobre el que Crític ha hagut de fer-ne un dossier perquè escasseja. El dret al treball dels segles XIX i XX s’ha convertit en el dret a la vida digna, i potser el dret a un salari, no a un treball. El llibre Quatre dies, de Joan Sanchis, planteja un canvi de paradigma interessant: eliminar la “dependència tòxica entre treball i ingressos”. Sí, estic apuntant a la renda bàsica universal, però també, com defensa Sanchis, a la setmana de quatre dies o trenta-dues hores laborals, o senzillament a autodecréixer. Què faries tu amb el teu temps si no haguessis de treballar?
Bones vacances.
