Fa uns anys, quan algú anava corrent per la muntanya, tothom se’l mirava amb sorpresa; avui, quan algú hi va caminant, la gent se’l mira estranyada. Aquesta forma de parlar, òbviament exagerada, s’ha convertit en un comentari habitual, potser amb un punt autocrític, de les persones aficionades a les curses de muntanya –també conegudes amb l’anglicisme trails–, una modalitat que ha viscut un auge inaudit en els darrers anys als Països Catalans. Kilian Jornet, l’especialista en la disciplina més important de casa nostra, guanyador diversos cops dels trails més importants del món, com el del Montblanc o el Pierra Menta, situa l’origen del boom cap al final de la primera dècada del segle XXI, amb la irrupció d’una nova generació de corredores joves de gran recorregut de la qual ell forma part, i que va coincidir “amb l’aparició de les xarxes socials, els blogs personals, els canals de vídeos” i altres noves formes de difusió “que li van donar molta visibilitat”. S’hi pot afegir el fet de ser una pràctica relativament econòmica i l’impuls que hi van donar multinacionals de producció i venda de material esportiu, que hi van veure un nou nínxol de mercat; així com el posterior sorgiment d’empreses especialitzades a organitzar esdeveniments que han assumit l’organització de les proves més significades.
La moda s’ha plasmat en un calendari d’allò més atapeït que ha convertit els paratges naturals més admirats del país en escenografies d’esport de competició impensables fa uns anys. Només aquest 2022, hi ha confirmades (o bé ja s’han celebrat) 500 curses de muntanya arreu dels Països Catalans, entre les de llargues distàncies, superiors a quaranta quilòmetres (maratons i ultratrails); i les inferiors a aquesta longitud (mitges maratons i trails verticals, consistents en l’ascens a un cim), això sense tenir en compte que en la majoria de casos es fan diverses curses en un sol esdeveniment. Val a dir que diverses fonts vinculades a la modalitat apunten a un cert estancament, o mort d’èxit, que ha fet que moltes curses que havien sorgit els últims anys hagin deixat de celebrar-se al cap de poques edicions; un declivi al qual ha contribuït l’aturada provocada per la pandèmia de la covid-19. L’any 2019, abans de la paràlisi forçada del calendari, només a Catalunya es van programar un miler de trails; i aquest 2022, gairebé una quarta part de les curses que s’havien celebrat abans del brot epidèmic arreu del territori no s’han pogut organitzar.
Autoregulació i bona voluntat
Amb tot, la febre de les curses en entorns naturals també ha obert la veda del debat sobre la capacitat d’aquests d’assumir en moments puntuals grans concentracions de persones, i també sobre l’impacte que hi provoquen, tant a escala mediambiental com social, en els territoris que els acullen. Eduard Plana, responsable del grup de Política Forestal i Governança del Risc del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, reclama un procés de conscienciació integral per part de totes les parts vinculades als esdeveniments, més enllà inclús de l’estricte compliment de les normatives: “S’ha d’entendre que la receptivitat del territori per assumir aquestes activitats també és un recurs finit. No podem anar només a cop d’autorització”.
Aquest 2020 tindran lloc 500 curses de muntanya als Països Catalans, però un 25 % de les que s’havien fet abans de la covid-19 no han reaparegut
Plana, que també és muntanyista i excorredor, va ser un dels impulsors l’any 2016, juntament amb Marc Costa, llavors tècnic de la Fundació Món Rural, d’un Codi de bones pràctiques en l’organització i la celebració de curses i marxes per la muntanya, promogut per aquesta fundació. “A partir de la inquietud d’algunes alcaldesses, vam reunir tots els agents: entitats municipalistes, l’administració mediambiental, Protecció Civil, la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), grups promotors de curses i també representants de la propietat dels llocs per on passen, que és normalment la part que menys en té en compte”, explica. El document tenia en compte aspectes mediambientals –proscriure els envasos d’un sol ús, no passar per zones no fressades, recollir correctament les cintes i elements de marcatge–, així com altres vinculats a la prevenció de riscos –no fer curses en episodis de molta calor o d’alarma d’incendis, evitar els aparcaments massius en zones d’evacuació– i altres com que les propietats dels terrenys n’estiguessin informades o que es promogués la realitat del territori mitjançant l’ús de productes i serveis de proximitat. “Volíem no girar l’esquena a una realitat que existia, i buscar fórmules per fer que gent molt llunyana al territori el conegués i s’hi relacionés, que no fos un mer consum de territori”, afegeix Plana.
Consciència ambiental o maquillatge verd?
Aquest document no tenia caràcter vinculant i el seu coautor té la sensació que “qui tenia la màxima responsabilitat en passar de l’estatus de voluntarietat a la de condicions sine qua non, no ho ha fet”. Fins ara, doncs, el marc normatiu de l’esport competitiu en la natura s’ha desenvolupat sobretot a base d’autoregulació. Durant els últims anys han aparegut diverses iniciatives semblants, que intenten fomentar pràctiques respectuoses a l’hora d’organitzar els esdeveniments, sobretot en l’àmbit mediambiental. La FEEC (sota el paraigua de la qual hi ha les curses que formen part de la Copa Catalana i les competicions reglades per la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya), presentava l’octubre passat el Distintiu Petjada Verda, que obtenen aquelles proves que assoleixen una puntuació mínima després de respondre un formulari en què es tenen en compte aspectes com la recollida de residus o la col·laboració amb entitats naturalistes locals. Indescat, clúster d’empreses privades del món de l’esport on també hi ha algunes federacions, com la de muntanya, també editava fa poc la Guia de sostenibilitat per a esdeveniments esportius a l’aire lliure. Al seu torn, Ocisport, empresa igualadina que organitza alguna de les curses més rellevants del calendari, s’ha adherit al segell internacional privat Biosphere, que certifica pràctiques de turisme sostenible.
A banda, els reglaments de la gran majoria de curses, sobretot les més populars i mediàtiques –com l’Olla de Núria, la Salomon Ultra Pirineu de Bagà, el Garmin Mountain Festival, el Trail de Bisaura o la Trencacims–, inclouen normes de conducta amb l’objectiu de pal·liar l’impacte ambiental de la competició, que en alguns casos preveuen la desqualificació en cas de no complir-se: no llençar deixalles fora de les zones habilitades, no saltar-se els camins marcats o no destorbar els animals, entre d’altres. El trail Fonts del Montseny de Viladrau, per exemple, col·labora amb la restauració de fonts naturals del terme mitjançant donacions de les seves participants.
Cap de les proves del calendari contempla criteris de restricció dels espònsors en funció de les seves pràctiques ambientals i laborals
On no han entrat fins ara els grups organitzadors és en la regulació de les marques comercials que les esponsoritzen. La irrupció d’empreses especialitzades que poc a poc estan substituint les entitats i centres excursionistes locals en les tasques organitzatives, ha provocat alhora una creixent entrada d’acords comercials, que ha convertit les línies d’arribada i els pòdiums en veritables espots publicitaris a l’aire lliure. I encara que en aquest àmbit continua proliferant la petita indústria, el comerç i els serveis turístics de proximitat, també hi tenen cada cop més presència, i en els elements més vistosos –com el mateix nom de la cursa–, grups multinacionals de l’alimentació, refrescos, marques de material esportiu, entitats bancàries o asseguradores. Per ara, però, cap dels esdeveniments que hem pogut rastrejar fa referència a mesures de certificació que verifiqui si l’activitat dels seus anunciants genera impactes mediambientals o vulneri drets laborals.
Conviure amb el territori
En el suport a l’organització de les curses també hi tenen un paper decisiu les administracions públiques (ajuntaments, consells comarcals i altres consorcis), sigui mitjançant ajuts econòmics, o en algun cas –com l’Olla de Núria o la Matxicots de Rialp– implicant-se en l’organització, amb l’argument del retorn que té per a l’activitat turística local la gran afluència de gent vinguda de fora. Tanmateix, no tots els agents que conviuen amb el territori en reben un impacte positiu. Per a d’altres, especialment l’àmbit agrícola i ramader, més aviat és contraproduent. Raquel Serrat, responsable de Dones i de Medi Rural del sindicat Unió de Pagesos, denuncia els trencaments freqüents de tanques i filats que delimiten les zones de pastures degut al pas d’una cursa, fet que provoca una tasca feixuga de separació dels ramats que s’han barrejat a causa de l’obertura. Ho va denunciar, per exemple, el mes de juny amb unes fotos penjades a Twitter amb exemples de la cursa Els Bastions, a la Vall de Ribes (el Ripollès). “Els ajuntaments autoritzen les curses pel mig dels comunals, però cap informa els ramaders que hi tenen bestiar. A més, si un animal fa mal algú, n’haurem d’assumir la responsabilitat”, lamenta Serrat.
Moltes curses, per minimitzar tots aquests impactes, posen límits al nombre de participants, sigui per voluntat pròpia o per demanda dels agents reguladors en els casos de zones protegides. Tanmateix, aquest fet té altres efectes col·laterals, com l’increment de les tarifes, que en trails més reconeguts pot superar els cent euros. Kilian Jornet alerta d’una tendència a casa nostra cap a les curses molt comercialitzades, amb tarifes altes i que ofereixen molts serveis a les corredores, a diferència del que succeeix a les illes britàniques o al nord d’Europa –on resideix–, on encara són molt majoritàries les proves de caràcter més amateur, de preu simbòlic o gratuïtes.
Protecció entre parèntesis
Bona part de les curses a peu a la muntanya travessen zones que compten amb protecció de l’entorn natural, sovint també parcs naturals, indrets que disposen d’òrgans gestors públics propis i amb plans d’ordenació de recursos que regulen les activitats que s’hi poden fer. Molts, com el del Cap de Creus o el de Collserola, han establert mesures reguladores concretes pel que fa a les competicions esportives. Pel que respecta a la serra barcelonina, limita la quantitat de curses a l’any que s’hi poden celebrar a 23. També tenen a la seva disposició una Guia de bones pràctiques per al desenvolupament de curses de muntanya en espais protegits, editada per Europarc i elaborada per la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya (FEEM) i la Diputació de Barcelona.
Les retransmisions televisives, com la recent de l’Olla de Núria, han aixecat polseguera per l’impacte dels helicòpters en les aus
Tanmateix, la manca sovint de regulació específica (sobretot en zones amb menor protecció com les àrees incloses als plans d’espais d’interès natural, PEIN), així com el panorama canviant del fenomen de les curses, fan que sovint la capacitat de les direccions dels ens gestors d’imposar criteris de protecció de l’entorn sigui limitada. L’exemple més recent en aquest sentit deriva del darrer fenomen que ha irromput en el món dels trails a casa nostra: les retransmissions en directe per televisió. El juny passat, el director del parc natural de l’Alt Pirineu, Marc Garriga, denunciava des del seu compte particular de Twitter els vols rasants de l’helicòpter de TV3 durant la cursa, que creia que tenia greus impactes sobre les poblacions de perdius blanques que es trobaven en ple període de nidificació. Garriga reclama que es programin les dates de les curses tenint en compte aquesta mena de factors, però la saturació actual del calendari no ho facilita gens.
En alguns casos, l’interès de les administracions locals amb l’oportunitat econòmica que representen les curses fricciona amb la visió que es té des dels ens gestors dels espais protegits. És el cas del parc natural de Penyagolosa (l’Alcalatén). Fa anys que tant la seva junta rectora com la direcció del parc intenten minimitzar l’impacte del Penyagolosa Trails, la ultramarató més popular del País Valencià: “Des del 2016 estem en contacte amb l’organització per a solucionar els aspectes més conflictius, però no hi ha hagut manera. Només s’han aconseguit algunes millores, però fora del parc”, apunta el seu director Miquel Ibáñez. En l’edició de l’abril, les discrepàncies sobre el lloc d’arribada de la cursa, l’impacte en la reproducció d’algunes espècies i el fet que s’usés l’aigua d’un dipòsit destinat a la prevenció d’incendis per habilitar les dutxes, va derivar en un informe públic de denúncia de l’ens gestor del paratge.
