María Paz Aedo és una sociòloga xilena especialitzada des de fa anys en ecologia política i ecofeminisme, coneixements que, tal com ella mateixa explica, posa al servei de les comunitats i pobles en resistència. Aedo treballa des d’una perspectiva posthumanista, és a dir, “intentant sortir del paradigma antropocèntric”. Hem pogut parlar amb ella aprofitant el seu pas per Barcelona, on va arribar convidada per la revista Soberanía alimentaria. Al llarg de la conversa sorgeixen diferents conceptes interessants com l’eixam o l’escolta, entesa com a forma de ser en conjunt i també d’observació. “El món que habito és inseparable d’aquest lloc des d’on l’observo”, afirma Aedo.
Quina és la idea hegemònica de la relació entre l’ésser humà i la natura?
En la mirada de la civilització occidental, la natura està subordinada a la racionalitat, situant el que és humà per sobre de la resta d’altres formes d’existència. La idea de superioritat i d’una única realitat situa la natura al nostre servei. Aquesta és la base també del colonialisme. Hi ha “uns” –home, blanc, occidental– i “els altres”. És a dir, tot el que no encaixa i que alhora és salvatge i susceptible de ser sotmès. Això també té el seu correlat al patriarcat o al capitalisme.
Es tracta d’una visió profundament arrelada…
Exacte. És una matriu cultural que es reprodueix contínuament. Això permet que Pablo Casado pugui dir coses com que Espanya va alliberar Llatinoamèrica del canibalisme. És una jerarquia totalment arrelada que situa els “salvatges” al servei dels “uns”. Des de les antigues plantacions de cotó fins als conductors d’Uber és la mateixa lògica. El problema d’aquest relat és que està tan ben construït que ho hem après també els subordinats. Ja no cal un gran control biopolític, som el nostre propi tirà.
A Amèrica del Sud s’han plantejat alternatives que subverteixin aquesta lògica?
“En el capitalisme ningú paga el compte. Es diposita tot el que fa nosa sota la catifa o als països del sud”
No s’hi dona com a bandera de lluita enarborada. Aquests debats són més aviat subterranis i als marges. Fins i tot dins de la mateixa esquerra, perquè també som hereves d’una tradició força occidental. El fet és que tenim una dreta tan brutal que, fins i tot sense qüestionar molt profundament el model, només plantejant una certa distribució de la riquesa, ja et titllen de voler ser Veneçuela o Corea del Nord. Ha passat a Xile quan s’ha plantejat la defensa d’una educació pública i de qualitat. A Llatinoamèrica encara estem lluitant per drets bàsics, perquè vivim en un model que accentua contínuament la desigualtat.
Tanmateix, hi trobem algunes experiències concretes.
D’acord, però convé no caure en la romantització. El fet que hi hagi una comunitat zapatista amb una autonomia els ha costat morts. El mateix pel que fa al poble nasa a Colòmbia o el kurd a Rojava. Aquest camí és sempre molt àrid. M’encantaria parlar d’aquests casos com a exemples d’alternatives construïdes des del costat més lluminós de l’ésser humà, però no és la realitat. Són experiències nascudes arran de molt dolor. Hi han hagut moltes morts i a partir d’aquí han brotat alternatives, perquè la vida és insistent.
A Europa hi ha una tendència a caure en aquesta romantització?
Totalment. A la darrera Trobada Internacional de Dones que Lluiten a Chiapas, una noia europea va qüestionar les zapatistes per beure Coca-Cola. Què és això d’exigir aquesta impecabilitat? Esperem uns models purs i polits que no existeixen. Tota aquesta complexitat d’experiències és més semblant a un eixam que a un bloc de ciment.
Tot això que hem parlat també enllaça amb el concepte imperant del creixement?
Hi ha molts pobles que consideren que no es pot prendre res de la terra sense aportar-hi alguna cosa a canvi. Es tracta d’una mostra d’agraïment. Tanmateix, al capitalisme ningú paga el compte. Es diposita sota la catifa o als països del sud tot el que fa nosa, i aquest sistema és insostenible. Ens han educat en un model en el qual, si ens va malament, el fracàs és nostre, per no haver estat prou hàbils per aconseguir tot el que ens mostren com a desitjable. Això té molt a veure amb la sensació d’insuficiència constant que genera el capitalisme.
