Incendis, collites malbaratades per temporals o plagues, un nen que s’ofega en un pantà, una discoteca que prohibeix l’entrada a un grup de persones amb síndrome de Down, propietaris rurals que recuperen el vell sometent, l’antic grup paramilitar d’autodefensa camperola, la “sentència de la minifalda”… Aquest batibull de notícies inquietants sobre els territoris de Ponent ajuda a conformar una vinyeta mig rústica, mig grotesca. Es podria pensar que és un assumpte superflu o anecdòtic, una mena de clixé que es dissol enmig del brossam dels mitjans de comunicació de masses. Per contra, aquesta caricatura arcaïtzant està arrelada a una vella dèria per la catalogació, dins d’un espectre cultural que oscil·la entre aquells comportaments, grups o indrets civilitzats i aquells que encara guarden manies pròpies de societats pretèrites.
Aquesta progressió que aniria de la barbàrie a la cultura, o senzillament de l’error a la certesa, és gairebé d’ordre natural: tots tendim a pensar que a casa fem les coses millor que a cal veí. Però les veus que opinen no són escoltades per igual i, en aquesta descompensació, les zones rurals solen acabar malparades. A la subordinació secular de la perifèria s’hi afegeix ara el biaix per les males notícies dels media, que perjudica en particular aquells paratges de demografies baixes que rarament donen titulars. El greuge comparatiu no rau senzillament en la percepció equivocada de la Plana de Lleida (o d’altres territoris agraris perifèrics, com les Terres de l’Ebre), sinó en la presumpta necessitat implícita d’ajuda d’aquests indrets per escapar de la tirania de la ignorància. En última instància, és com si els lleidatans necessitéssim que ens alliberessin de nosaltres mateixos, com si visquéssim a l’espera d’una salvació cultural.
Alcarràs (2022), la pel·lícula dirigida per Carla Simón que va guanyar l’Os d’Or de la darrera Berlinale, ofereix un exemple doblement idoni d’aquesta imatge infantilitzada de Ponent, pel seu èxit i pel tema que tracta. Tampoc vull ara fer d’advocat del diable, menystenint una pel·lícula que és una crítica emotiva a la mercantilització del camp i a la mala gestió de la terra a Catalunya. El que passa és que la tendresa que desprèn la família pagesa protagonista està decorada amb una nota de compassió per una forma de vida que, potser involuntàriament, es presenta com a rudimentària. L’elogi a la ingenuïtat es torna evident en l’escena on un dels subsaharians, entre els pocs que apareixen de fons recollint fruita o esperant que els agafin al jornal –una altra imatge arcaïtzant, per realista que pugui semblar–, s’atansa a la filla petita, que està moixa mirant el cadàver d’un conill. El temporer, per consolar-la, toca l’animal mort i després es dona un copet al pit a manera de pregària mortuòria. La nena, fascinada, imita el gest que després anirà repetint cada vegada que es troba el cos d’un conill. La metàfora no deixa gaire marge d’interpretació, tot queda emmarcat en una coherència sense fissures: l’estranger, les creences religioses i la infància, en una trobada perfecta i commovedora entre elements que tenen com a una única cosa en comú el fet de ser aliens a la civilització. Com a apunt, la població estrangera del municipi d’Alcarràs, en gran manera africana, és el 31 %, i durant la temporada d’estiu la proporció és molt més alta.
Es conforma un plànol mental del territori que ordena l’espai segons el grau de sofisticació moderna, i en aquest mapa els de Lleida som catalans de segona
Aquesta mena d’expressions no tenen per què tenir motivacions malicioses. Formen part d’un imaginari que tenim molt endinsat i del qual no és fàcil desprendre’s perquè, a més a més, vertebra la nostra identitat. La mateixa Alcarràs també deixa entreveure un escenari cosmopolita i una capacitat d’adaptació precoç als nous condicionants econòmics, com ara l’opció per l’energia solar, signes d’una societat ben contemporània. Ara bé, criden menys l’atenció, són considerats menys autèntics, que els que evoquen un passat difús, però amb el qual tothom a Lleida i fins
i tot fora de Lleida, es pot identificar, encara que sigui parcialment, per un detall. L’efecte és ambivalent, entre altres coses perquè aquest imaginari és emprat també per la mateixa gent de Lleida com a signe d’identitat, hom diria de resistència, enfront de la capital i la seva tendència a l’abús amb el territori, enfront de la seva contaminació, no només ambiental, sinó cultural. Amb tot, en l’encreuament d’etiquetes predomina inevitablement un discurs, més o menys explícit, on la gent de Ponent seria una mena “d’altres catalans”, autòctons, però aturats en el temps, que comparteixen en menor manera alguns dels atributs més marcats de la catalanitat contemporània.
De fet, bona part de l’actual identitat catalana beu d’aquest distanciament, sobretot cap a tot el que pugui tenir la màcula espanyola, però també amb relació al nivell cultural. Un distanciament que es tradueix en la lloa sistemàtica de presumptes projeccions socials del tarannà català, com ara l’europeisme, l’associacionisme o el caràcter emprenedor. Totes elles pràctiques més visibles i més rellevants en les àrees urbanes i, potser sobretot, en la zona metropolitana, Barcelona. Es conforma, doncs, un plànol mental del territori que ordena l’espai segons el grau de sofisticació moderna, gairebé de disseny, com a indicador de catalanitat. I en aquest mapa, els de Lleida som uns catalans de segona. Tot i que, atenint-nos a l’esperit del temps, conservar un racó esmunyedís, encara que sigui de forma imaginada, pot ser un artifici per mantenir certa impermeabilitat davant la bagatel·la contemporània accelerada, virtual i deslocalitzada. I així, servir-nos d’un aïllament inexistent per respirar una mica i no carregar-nos de punyetes.
