Són les 7.52 h a la Garriga. En principi, ara passa el tren. A les 9 h tinc una reunió a Barcelona. “Hauria d’haver agafat l’anterior”, em dic en veu alta en veure que no passa el tren. Una dona em diu que el tren anterior no ha passat encara, va gairebé vint minuts tard. Hi ha força gent a l’andana. “Apa, una hora de trajecte dempeus”, torno a dir-me en veu alta.
L’altre dia obria el telenotícies una dona dient que Renfe li treia hores de vida. Les que estem condemnades a utilitzar el seu servei cada dia, subscrivim aquesta frase. No és cap novetat, de tota manera. Només cal mirar horaris d’algunes línies per adonar-se que a moltes poblacions el servei passa cada hora o cada dues en algunes franges. I només cal seguir el compte de Twitter de Rodalies per comprovar que, certament, les avaries, els retards i les anul·lacions de trens són diàries.
És insultant, doncs, que sovint veiem per les notícies les paraules buides dels càrrecs polítics responsables d’aquest caos constant. Alguns, fins i tot, defensen un servei indefensable. Altre cop, cap novetat, problemes endèmics de Rodalies que ja formen part del nostre patrimoni.
Són les 8.18 h. Els trens no passen. No hi ha cap treballadora a l’estació. Ningú no ens informa de res. Obro Twitter i res, tampoc. “És l’R3, ja se sap”, diu un noi que farà tard a un examen de la universitat. Xerro una estona amb un home que va amb un cotxet d’infant, estem a dotze graus i no hi ha lloc on resguardar-se. Sembla que cadascú tenim una història d’indignació diferent. Algunes farem tard a reunions de la feina, altres, a la feina en si, potser cobren per hores, potser els fan recuperar el temps, potser tenien una entrevista de feina, potser l’acabaran perdent. Altres tenen proves mèdiques. Altres tenen exàmens.
Sembla que ara que el tren és mig gratuït hi ha via lliure per a uns retards que, si abans es produïen de forma exageradament constant, ja són la norma. Però clar, quan no pagues per un servei, no te’n pots queixar. “A cavall regalat, no li miris el dentat”, deia la meva àvia. Però resulta que ningú no ens està regalant res: fa anys que paguem Rodalies i a preu d’or. Seixanta, setanta o vuitanta euros al mes per anar dempeus dues hores al dia havent d’esperar una mitjana setmanal de tres o quatre hores per retards i avaries.
La dona que deia que Renfe li treu temps de vida no estava exagerant. En molts casos, en sortir de la feina, hi ha gent que ha d’esperar més d’una hora per a tenir tren i tornar a casa. I no és que no hi hagi demanda de servei, perquè a qualsevol hora els dies feiners costa trobar lloc per seure.
L’acumulació de passatgeres als combois és una imatge recorrent de Rodalies, fins i tot ho era durant els temps més perillosos de la pandèmia. Avui dia, per diversos factors –encariment de la gasolina, gratuïtat del servei, obres a diverses línies– és encara més problemàtica
Finalment, a les 8.23 h passa un tren. Ens hem acumulat la gent de tres trens. Fora feia molt de fred i dins la calor és horrible, anem tan a prop els uns dels altres que ja pateixo per quan pari a estacions com Granollers o Mollet. Parlo amb l’home del cotxet, va amb el seu bebè. Per sort, li han pogut cedir el seient. L’hem hagut d’ajudar a pujar el cotxet perquè les portes adaptades del tren no funcionaven. Ell diu que passa massa sovint i que moltíssimes estacions no estan adaptades i no s’hi pot sortir a peu pla.
L’acumulació de passatgeres als combois és una imatge recorrent de Rodalies, fins i tot ho era durant els temps més perillosos de la pandèmia. Avui dia, per diversos factors –encariment de la gasolina, gratuïtat del servei, obres a diverses línies– és encara més problemàtica. Si hi sumem els retards, les aglomeracions que es formen a moltíssims trens cada dia durant hores és insostenible.
El tren s’atura més de deu minuts a Parets del Vallès. Com odio això de la via única. De tant en tant algun polític diu que aviat la desdoblaran, jo ja ric, fa vint anys que ho sento. Truco a la feina perquè faré més de mitja hora tard, espero que no s’emprenyin. La setmana passada vaig fer tard tres dies. No vull agafar el tren anterior, em nego a agafar el tren dues hores abans d’entrar a la feina, que només són quaranta quilòmetres!
Sembla increïble que hi hagi total impunitat amb tot això, que ens resignem. Som moltes les que cada dia arribem a la feina enfadades, estressades, preocupades. La situació fa massa temps que és insostenible. Se’ns oblida que el transport públic és un servei tan necessari com la sanitat o l’educació.
Arribo a Sants a les 9.14 h, gairebé quaranta minuts tard. No demano justificant, he de córrer per arribar a la feina. Total, hi havia tanta gent dins del tren que ja vaig tota suada. Espero que la tornada sigui millor, no vull que Renfe em prengui més hores de vida.
