Aquesta setmana hem acabat la darrera de les tres sessions en què, a proposta del centre social Flassaders i dins el seu cicle de Línia de Pensaments Crítics, hem abordat una aproximació a les mirades i propostes des de l’ecofeminisme com ideologia política.
L’espai es va plantejar com un procés col·lectiu d’indagació, reflexió i interpel·lació polítiques, per recórrer la realitat – a partir dels pensaments i vivències pròpies – utilitzant l’ecofeminisme com eina d’anàlisi crítica. Així, hem fet una aproximació a l’ecofeminisme com a corrent ideològic i polític i també com una manera d’interpretar i construir les formes d’intercanvi i relacions en uns futurs que volem imaginar des del pensar i fer emancipadors, habitant el comú.
Ha estat literalment un viatge que va partir de sobrevolar els inicis de la construcció del pensament modern amb la referència de Val Plumwood, filòsofa i ecofeminista australiana, que ens va permetre reflexionar sobre la construcció històrica del pensament i un model de racionalitat que estableix una hiperseparació entre ésser humà (masculí, racional) i la resta (no racional, femení, no humà). Una separació que determina una sèrie de dualismes jerarquitzants que són excloents, negadors de l’alteritat i instrumentalitzadors i que són les bases de la lògica que legitima la dominació i les construccions injustes de poder, opressió i sotmetiment que ens ha conduït a la civilització destructiva actual.
Ecofeministes com Vandana Shiva o Aura Lolita Chàvez ens nodreixen amb altres visions, altres qüestionaments i formes d’organització que ens interpel·len sobre privilegis, violències, opressions i sotmetiments
Aquesta primera indagació ens va portar a reflexions relatives a confluències que percebem intuïtives o casuals i que en realitat són fruit de la mateixa construcció del pensament; a analitzar els conflictes als quals ens aboca la confrontació, deconstrucció i apropiació de conceptes i maneres assentades en el relat hegemònic; a interpel·lar-nos sobre el poder com a potència destituent, la governança o la legitimació de l’exercici de la violència. A fer-nos la pregunta de quina és la dimensió política de l’ecofeminisme i a endinsar-nos en la radicalitat com a resposta i a partir d’aquí, ficar mà als conflictes estructurals. I, tot això, acompanyat alhora d’una mirada imprescindible als feminismes comunitaris i decolonials d’ecofeministes com Vandana Shiva o Aura Lolita Chàvez, que ens nodreixen amb altres visions, altres qüestionaments i formes d’organització que ens interpel·len sobre privilegis, violències, opressions i sotmetiments amb una mirada més àmplia i profunda.
Així, en una segona sessió, abordàrem la relació entre les arquitectures conceptuals, les dinàmiques sociopolítiques, els comptes biofísics, les geometries de poder i les lògiques espacials que implica aquesta modernitat – engendrada en el capitalisme com a ideologia econòmica, política i social hegemònica -, per una banda, i conceptes tan essencials del pensament ecofeminisme com cossos, territori, treball, natura, per l’altra. Partírem de dues preguntes: com es conceben i relacionen aquests conceptes des de la mirada crítica ecofeminista? I com impacten/es concreten aquests conceptes i configuracions als territoris que habitam? Això ens va abocar a la mirada cap a les lluites i resistències que s’esdevenen per defensar el dret a una vida digna. Partint de dolors i neguits propis, d’experiències pròpies d’activismes i militàncies o abordatges íntims dels conflictes quotidians, dels impactes reconeguts i generats pel conflicte permanent capital- vida sobre vides concretes, vulnerables i dependents -, és a dir, totes, però no totes amb les mateixes condicions -, sobre cossos concrets, territori i treball. I amb una mirada crítica sempre present sobre els propis privilegis.
La mirada ecofeminista ens mostra un camí que parteix de noves formes de relació polítiques des de la simbiosi, la interrelació i la col·lectivitat, enfront del sotmetiment, la devastació i la individualitat
Després de tot aquest recorregut, la darrera sessió, pretenia aportar una mica de llum al desfici de la mirada frontal a una realitat que veim que se’ns ensorra, col·lapsant vides i la vida mateixa. La mirada ecofeminista, entesa com a anticapitalista, antiapatriarcal, antiracista i decolonial, ens mostra un camí que parteix de noves formes de relació polítiques des de la simbiosi, la interrelació i la col·lectivitat, enfront del sotmetiment, la devastació i la individualitat. Des d’aquí ens permetem pensar els futurs postcapitalistes i ens permetem també el dret a construir nous esborranys de futur a partir d’experiències ja conegudes que ja caminen des d’uns nous valors emancipadors tot i que, massa sovint, inevitablement inserts en les mateixes lògiques de què es pretenen escapar.
Acabàrem així per un recorregut amb mirada esperançadora, però alhora crítica, sobre iniciatives que obren camí cap aquests nous horitzons. Horitzons que sabem perfectament cap on haurien d’enfocar, potser, senzillament, per ser la direcció oposada a l’actual – amb tota la complexitat, inabordable ara, que aquesta afirmació implica. Així, per sortir d’això que ens sembla un atzucac, acabàrem amb la incitació i provocació que ens proposa la, també ecofeminista, Donna Haraway en el seu darrer llibre Seguir con el problema. Generar parentesco en Chthuluceno: anar més enllà en les formes de pensar i pensar-nos. Haraway diu: “Importa quins pensaments pensen pensaments. Importa quins coneixements coneixen coneixements. Importa quines relacions relacionen relacions. Importa quins móns mundialitzen móns. Importa quines històries conten històries”. I ens convida així a “nodrir, inventar, descobrir o improvisar d’alguna manera formes de viure i morir bé de manera recíproca en els teixits d’una terra, l’habitabilitat de la qual està amenaçada”. Un far en les pràctiques i polítiques pròpies de les mirades ecofeministes radicals que pretenguin abordar els comuns habitables d’un futur possible, més enllà del fins ara conegut.
