Charles C. Mann és un periodista i escriptor de Massachusetts (els EUA). Després d’una àmplia recerca amb la col·laboració d’especialistes en l’àmbit de l’antropologia, l’arqueologia i representants de pobles originaris de les Amèriques, l’any 2006 va publicar un llibre que s’ha fet popular durant els últims tres anys a causa de l’onada anticolonial que viuen moltes regions del continent. Es tracta de 1491: Una historia de las Américas antes de Colón (Capitán Swing, 2022) un recorregut per territoris i moments, tecnologies i maneres de subsistir dels diversos pobles que van viure al gran continent avui dit americà abans de l’arribada mortífera dels imperis europeus.
Segons explica, des de la seva voluminosa biblioteca prolífica en llibres i objectes curiosos, hi ha hagut moltes reaccions arran de la publicació del llibre, i la gran majoria són al voltant de la responsabilitat formulada des de les mentalitats eurocèntriques que el llegeixen. Però no, l’autor assegura que “aquest llibre és sobre aquestes altres, no sobre nosaltres”. Amb ell, filosofem sobre com deurien sigut o deixat de ser l’imperi inca o el de la triple aliança asteca, sobre com es va crear el blat de moro i sobre la felicitat de la qual hauria pogut gaudir una dona en aquells mons. Insisteix a dir que no li interessa enfocar-se en com prop d’un 95% de la població que allí vivia va desaparèixer en 150 anys després de l’arribada de La Pinta, La Niña i La Santa María. Però d’això també en parlem.
A l’Estat espanyol sempre se’ns ha mostrat la visió del Colom que arriba a Amèrica per descobrir, els sacerdots per evangelitzar i la resta de relats del descobriment, que és a partir d’aleshores que comença la història d’aquell continent gegant. Com explicaries a un gran públic, ràpidament, que no va ser exactament així?
És important adonar-se que la gent de les Amèriques són pobles. I que havien estat allà 15.000 o 20.000 anys, que és més o menys el mateix temps que hi ha hagut gent al nord d’Europa després de l’edat de gel. I de la mateixa manera que a Anglaterra o Alemanya, la gent de les Amèriques no van estar assegudes sense fer res durant 15.000 anys. Hi ha un increïble abast de pobles arreu d’aquesta gegant regió, que, igual que a Europa en aquell moment, desenvolupen grans ciutats, amb moltes persones vivint en relació entre elles als camps, que produeixen menjar, que poden estar governades per les ciutats o no. I que, també igual que a Europa i que a tot el món, hi havia pobles nòmades que es movien. La millor manera de pensar-ho és que Amèrica s’assemblava a Europa en aquell moment, o que Europa s’assemblava a Amèrica. I així, quan els europeus van arribar, arribaven a llocs on hi havia tantes coses succeint com al seu territori. I que els motius pels quals van ser capaços de conquerir aquell territori, que és el que van fer, té més a veure amb factors externs com malalties que amb algun tipus imaginari de tecnologia o cultura superior.
Com eren les cultures i tecnologies dels imperis inca i asteca del segle XV?
“Els espanyols van arrasar el medi ambient de l’actual Ciutat de Mèxic perquè no van entendre la seva enginyeria. És només un exemple de la complexitat de la cultura de la triple aliança”
Tecnològicament, hi havia llocs molt sofisticats, però eren diferents, aquesta és la clau: eren tecnologies diferents. Per exemple a Espanya, l’enginyeria en els temps de Colom i Hernán Cortés provenia d’Aristòtil i es pensava que les enginyeries aristotèliques eren les úniques enginyeries, i no era el cas. Els asteques, que en realitat el seu nom podria ser “la triple aliança” (perquè “asteca” és un invent del segle XIX), tenien una ciutat capital situada en una vall rodejada de muntanyes de manera que l’aigua baixava de les muntanyes. En aquesta àrea hi havia un pantà gegant i, de forma semblant a Venècia, havien drenat el pantà i creat una xarxa de sistemes que proveïen aigua, però també prevenien qualsevol inundació de la ciutat. Quan els espanyols la van ocupar, van destruir aquests sistemes i evidentment la ciutat es va inundar durant set anys. Va ser un desastre total, però l’enginyeria espanyola no era tan bona com l’asteca. Van intentar excavar un túnel a la muntanya per drenar l’aigua, però els va costar uns cent anys fer-ho. O sigui, que van arrasar el medi ambient de l’actual Ciutat de Mèxic perquè no van entendre la seva enginyeria. És un exemple de la complexitat de la cultura de la triple aliança, però n’hi ha molts. Hi ha molts tipus de tecnologies: en un món ideal cada banda aprendria de l’altra, però no va passar d’aquesta manera.
La triple aliança és la unió de tres grans pobles?
Es tracta de tres ciutats. La més gran és Mexica, avui Ciutat de Mèxic, i està situada a l’illa-ciutat de Tenochtitlán, que feia dues vegades la mida de Venècia, i hi ha dues ciutats més en aquest llac gegant, Texcoco i Tlacopán, i les tres conformen una aliança i governen l’imperi que avui anomenem asteca. Cortés va ser un polític força hàbil i una de les raons per les quals va ser capaç de guanyar és que les dues ciutats, d’una banda, del llac estaven ressentides amb Tenochtitlán i els mexiques, i va ser capaç de provocar una guerra civil entre elles. Cortés es va introduir en la noblesa d’aquestes dues ciutats, va captar altres asteques enemics de Tenochtitlán i va crear un gran exèrcit per poder derrotar-la.
En el teu llibre demostres que aquests pobles de Mesoamèrica van “crear” el blat de moro, ens ho podries explicar?
És una fita remarcable que la gent no entén, perquè és el cas d’enginyeria genètica més gran que s’ha conegut mai. És la creació d’una espècie totalment nova. Si vas al sud de Turquia, podràs veure camps de blat salvatge. Segueixen allà i s’assemblen força al blat, són similars, es reconeixen i el mateix passa amb l’arròs salvatge, s’assemblen a l’arròs que cultivem per menjar, que és millorat. Però no hi ha un ancestre salvatge del blat de moro; hi ha una planta salvatge que s’hi assembla. Com va passar, no ho sabem, però sabem que ho van fer.
Què podries dir de la manera com els pobles organitzaven les seves comunitats? Podríem dir que com més gran era la societat, més probabilitats n’hi ha que s’organitzessin de manera patriarcal? I les comunitats petites tenen més probabilitats de ser matriarcats?
Al nou llibre de David Graeber, The dawn of everything (L’albada de totes les coses, Farrar, Straus & Giroux, 2021), parla de què totes les societats són experiments de maneres de ser humà, són creades políticament, hi ha moltíssimes maneres d’intentar ser. Aleshores, hi ha hagut societats, com els blackfoot o els lakota, on les dones tenien un poder polític enorme i altres, com l’inca, on en tenien menys. És un error generalitzar. Però crec que m’atreviria a dir que si visquessis l’any 1500 i haguessis de ser una dona qualsevol a Europa o una dona qualsevol a les Amèriques, tindries més possibilitats de ser feliç aquí a les Amèriques. Per a moltes dones indígenes pot ser cert que el patriarcat i el masclisme són fets colonials. Segons alguns arqueòlegs, en territoris on el clima és favorable i hi ha molta riquesa natural, no hi ha tants motius per distingir tan clarament entre funcions per gènere, per dir que els homes surtin a caçar i que les dones es quedin a la comunitat. No hi ha raons concretes perquè el poder polític s’acumuli només en un grup de persones i l’ecosistema on vius és tan ric que, si no t’agrada el que vius, simplement te’n vas riu avall. La gent s’ha de mantenir feliç en un clima ric perquè si no simplement se’n van.
Per què l’hegemonia europea va imposar-se tan ràpidament a la majoria de territoris? Per què, des del concepte d’evolució occidental, des d’uns ulls eurocèntrics, se’ns ha fet entendre que eren cultures i tecnologies inferiors a la nostra?
“Les pandèmies que a Europa o a l’Àfrica van durar diversos segles a Amèrica van estar comprimides en 150 anys i el resultat és que entre el 75% i el 95% de la població va morir”
No va passar tan ràpidament. Això sovint s’ha exagerat. Recordem que els maies no són conquerits fins al 1700 i que Espanya, al nord de Mèxic, va lluitar una guerra continua fins al 1680 que bàsicament va perdre: els pobles van fer fora als espanyols i només els van permetre tenir-hi petits poblats. Finalment, van ser conquerits a inicis del segle XIX. Fins ara, hi ha conflictes al sud de Mèxic i al nord de Guatemala i això es produeix perquè el poble maia encara resisteix la norma imperial. Els maputxes han resistit la colonització d’ençà que el primer espanyol es va presentar al seu territori i continuen resistint. De fet, si la nova Constitució xilena no ha estat aprovada potser és perquè aquesta reconeixia el territori maputxe i encara és massa dur per l’elit colonial acceptar-ho. La superioritat en la conquesta es va donar principalment per les malalties, perquè en aquell moment històric hi havia més epidèmies a Europa i a Àsia que a Amèrica, i la principal raó d’aquest fet és que fa 15.000 anys la majoria de grans mamífers es van extingir en aquest continent i, per tant, hi havia menys animals que poguessin ser domesticats quan Colom hi va arribar. No tenien cavalls, vaques, gallines, cabres… I la majoria de grans malalties a la història humana són zoonòtiques, és a dir, que es transmeten d’animals a humans, com la verola, que ve dels cavalls i els camells, la grip que ve dels pollastres, etcètera. Aquests animals no existien a les Amèriques i, per tant, hi havia moltes menys malalties i la població no havia desenvolupat anticossos contra elles. Les pandèmies que a Europa o a l’Àfrica van durar diversos segles a Amèrica van estar comprimides en 150 anys i el resultat és que entre el 75% i el 95% de la població va morir.
L’entrada de noves malalties va ser el fet més important, però n’hi va haver altres. Per exemple, a les illes del Carib, avui poblades majoritàriament per descendents de persones esclavitzades provinents de l’Àfrica i colonitzadors europeus, Bartolomé de las Casas va documentar horribles tortures i massacres.
El que va passar a les illes del Carib, que Bartolomé de las Casas mostra molt bé, és increïble, és absolutament terrorífic. Allà és on Espanya es va concentrar fins al 1540 i allà és on De las Casas va viure bona part de la seva experiència. El Carib era un territori absolutament ric, divers, ple de gent, que va ser totalment saquejat. És horrible i es va donar, en part, perquè a les illes no hi ha on córrer. És fàcil veure’s atrapat. A un territori com Mèxic, gegant, les comunitats tenien com escapar. I el que també va passar al Carib és que primer arriben els espanyols, després els holandesos, els anglesos, esperant trobar or i quan no en troben es desesperen i exploten les poblacions autòctones d’una manera atroç fent-les buscar alguna cosa. Això, combinat amb les malalties, va fer que la majoria de poblacions essencialment desapareguessin.
Definiries el procés de colonització com un genocidi?
Tendeixo a evitar aquesta paraula, perquè té una definició tècnica, la de les Nacions Unides, que la majoria no coneix. La majoria pensa que genocidi significa simplement matar molta gent, i si fos així, doncs, és exactament el que va passar. Però, si genocidi significa escollir una cultura i destruir tota la població d’aquesta cultura, no és així. Ni Espanya ni els anglesos volien això: volien que treballessin per ells, volien esclavitzar-los i per això va arribar el mercat d’esclaus, perquè no van tenir prou gent nativa per fer tota la feina forçada. Així que, en aquest sentit, no és un genocidi. Genocidi inclou moltes coses que la gent no coneix i una d’elles, l’últim dels cinc criteris que defineix l’ONU, és endur-se els seus fills i forçar-los a assimilar una altra cultura. Això sí que va passar arreu de les Amèriques i en diferents formes, sobretot, a través d’escoles religioses on els nens van ser forçats i sotmesos a abusos. Totes les nacions europees van cometre aquest tipus de pràctiques així que, legalment, van cometre genocidi. Però jo he fet un llibre per explicar com els natius americans van viure, no sobre com els europeus els van matar, perquè realment crec que és més important.
Quantes llengües creus que parlaven els pobles de les Amèriques? Quantes n’han desaparegut? Quantes maneres de veure el món s’han extingit?
“A través d’escoles religioses, els nens van ser separats de les famílies, forçats i sotmesos a abusos. Va passar arreu de les Amèriques i, en aquest aspecte, sí que va ser un genocidi en el sentit que defineix l’ONU avui”
De nou és complicat calcular-ho i considerar-ho. Per exemple, els blackfoot tenen gent a Montana i a Alberta. Estan dividits en tres grups, Kainai, Piikani i Siksika; i cada una de les seves llengües és força diferent. Són tres llengües o una? Aleshores, des dels nostres paràmetres, sí que podem dir que hi ha milers de famílies lingüístiques. Hi ha més famílies lingüístiques a l’estat de Califòrnia que les que hi ha a tot Europa, a Europa n’hi ha unes quatre i a Califòrnia setze. Perquè entenguem la gegant diversitat. De vegades diem que en aquests temps aprenem molt, que hi ha molta saviesa acumulada. D’acord, potser és veritat, però alhora estem perdent molt ràpidament milers de maneres de ser humà, perquè el llenguatge és una manera diferent de ser humà. Feliçment, avui veig joves aprenent les seves llengües originàries i potser així no moriran. Curiosament, hi ha pobles on la llengua és parlada pels majors de 70 anys i pels joves de 20, hi ha generacions entremig que l’han perdut, però s’està recuperant.
En el relat que s’ha construït des d’Occident, sembla que la història del continent que ara s’anomena “Amèrica” comença l’any 1492. Tot el que va succeir abans es va fer invisible. Hi va haver una operació de propaganda política, per justificar la colonització presentant-la com la presa de possessió de terres on no hi havia res?
Crec que s’ha construït una justificació, sí, i a Espanya ha sigut la de l’evangelització. El papa diu a Espanya i Portugal: “Podeu anar cap allà sempre que vagis a convertir als pobles”, i això es transforma amb la justificació oficial. Quan això es difumina, has d’inventar-te una altra justificació. Els anglesos deien “no estan fent servir la terra” i aquesta va ser la justificació anglesa. Després, en el moment en què les malalties penetren als territoris, és cert que els paisatges tenien menys població, però és important remarcar que no estaven buits, estaven buidats! I això es va entendre com un senyal que Déu estava a favor seu. Després, cap al 1900, quan s’estan escrivint els llibres d’escolarització bàsica, amb els quals jo vaig aprendre, no quedava massa població originària i, per tant, era fàcil d’explicar que mai n’hi havia hagut. S’aconsegueix construir unes idees sobre unes altres, és un procés totalment polític, la construcció d’una justificació.
De totes maneres, a l’Estat espanyol, amb Bartolomé de las Casas, va haver-hi una discussió des del segle XVI sobre si els pobles indígenes tenien ànima o no, i es van fer les Noves Lleis. Però, així i tot, van seguir les matances i unes dècades després ja comencen a arribar comunitats d’Àfrica.
L’única cosa de la qual els espanyols poden estar orgullosos és d’haver tingut un home com Bartolomé de las Casas. Quan el meu llibre va sortir, la gent em va criticar dient que jo atacava Espanya. Jo els deia que podien dir que Espanya és l’origen de De las Casas i, per tant, que podia existir una altra manera de pensar. És la primera persona occidental amb coneixement suficient dels nadius americans i africans per dir que “tots els homes som germans”. Sant Agustí ho havia dit ja, però en realitat es referia només a tots els europeus. El 1549 van aprovar les Noves Lleis, en un intent d’posar fi als abusos, però és evident que no va funcionar. Si ets espanyol i sents la necessitat de justificar la teva vida per una cosa que els teus ancestres van fer 400 anys enrere, pensa en De las Casas.
No sé si serà suficient… Com van poder-se sentir tan superiors com per imposar la seva cultura i la seva religió a tot un continent?
Crec que totes les cultures són etnocèntriques en algun nivell. Jo vaig créixer al nord-est dels Estats Units i estàvem força segurs que la gent del sud no era tan llesta com nosaltres i que parlava estrany. És molt humà ser així. El que sembla que va passar és que Europa entra aquí i, per un temps llarg, Espanya particularment no sap què fer amb tot això. S’estima que després que Cortés conquerís la triple aliança, en els següents vint anys aproximadament, 3.000 espanyols van venir. És molt poca gent. Trobaven or, però no tenien tan clar què en farien. Aleshores van descobrir la plata. Això ho explico al segon llibre, 1493; la gegant quantitat de plata que converteixen en diners. Quan ja treuen plata de Mèxic i Bolívia és quan l’imperi espanyol realment agafa força i control i s’interessa en el que passa a les Índies. Es va duplicar i, fins i tot, triplicar el subministrament mundial de diners. Europa, de cop, s’enriqueix i, què passa quan un país s’enriqueix? Que creix i en vol més. I així comencen moltes guerres a Europa. La ment imperial sempre vol conquerir més. És una dinàmica molt humana en la meva opinió.
Parlem, ara sí, de números: quin percentatge de població realment creus que va morir en els primers anys de conquesta i com s’arriba a aquestes xifres?
“La majoria d’investigadors calculen que hi havia entre 40 i 60 milions de persones a les Amèriques, una població similar a la de l’Oest d’Europa”
Es parla d’entre dos terços de la població i el 95 %. Ningú sap realment el nombre, però és una quantitat astronòmicament gran. És impossible saber quants eren abans de la conquesta, les estimacions són de després de les epidèmies. És com si agafo el teu compte corrent i em pregunto quants diners solia haver-hi fa un any. Pots intentar endevinar a partir del que tens, com és el teu apartament, les teves possessions… Això és el que fan els arqueòlegs: observar els habitatges, calcular quantes famílies vivien a cada un, quants assentaments hi ha… Hi ha molt treball de conjectures implicat. Avui podem dir que la majoria d’investigadors calculen que hi havia entre 40 i 60 milions de persones a les Amèriques i que aquestes estimacions continuen creixent. En aquella època a l’oest d’Europa hi vivien entre 60 i 80 milions de persones, així que podríem dir que eren semblants en termes de població. Personalment, penso que acabarem entenent que a Amèrica hi havia fins a 80 milions de persones, la majoria d’elles a l’Amèrica del Sud, Central i Mèxic.
Creus que era pel clima que vivien majoritàriament al sud?
Segur, en part és pel clima. Per exemple, el blat de moro pot créixer gairebé a tot arreu del sud d’Amèrica, però al nord va tardar molt de temps en adaptar-se. Durant segles els pobles van estar buscant maneres d’adaptar el blat de moro perquè pogués créixer en condicions diferents, en les que els dies són molt llargs, les temporades de sembra són curtes i amb nits tan fredes. En algun moment entre el 500 i el 600 aC es va adaptar i es va estendre ràpidament pel nord d’Amèrica i és aleshores quan veiem que apareixen ciutats més grans, perquè tenien una base alimentària més forta. És difícil si ets nòmada viure amb grans grups de gent perquè estàs perseguint animals, caçant, t’has de moure molt, i es fa més fàcil fer-ho en grups petits que de tant en tant s’ajunten.
I en quants anys va minvar aquesta població?
Podem dir que entre el 1500 i el 1650 i principalment al sud. El buidament de l’Amazònia es dona segurament cap al 1600, amb els primers espanyols baixant pel riu. Ells observen ciutats gegants a la selva, però, cap al 1700, quan els neerlandesos i portuguesos hi arriben des de l’altra banda, diuen que no hi ha ningú. Aquestes són proves dels canvis estructurals. Però, també, després d’aquesta època, minva la població. Al nord-est dels Estats Units, la verola va arribar al 1780, des de Mèxic pel Mississipí i fins al Canadà. Va haver-hi una epidèmia horrible.
Del 5% de població que va resistir aquesta mortalitat massiva descendirien els pobles indígenes que avui poblen Amèrica i que representen aproximadament el 8 % o el 9 % de la població. Com ha canviat aquesta població en aquests 500 anys?
A la major part de les Amèriques, en els últims cent anys, els pobles indígenes han crescut tremendament. El 1900, als Estats Units, hi havia menys de 250.000 persones natives i ara sobrepassen els tres milions, crec. Les cultures estan sent molt més vitals avui que fa cent anys.
En els darrers anys hi ha hagut un moviment per reinterpretar els homenatges que glorificaven la conquesta (retirada d’estàtues, deixar de celebrar el 12 d’octubre, exigir perdó als governs europeus…). Són mesures suficients o gestos estèrils?
“He fet un llibre per explicar com els natius americans van viure, no sobre com els europeus els van matar, perquè realment crec que és més important”
En primer lloc, he de dir que no importa massa el que jo pensi. Diria que, molt sovint, el que és important és reconèixer que aquests pobles tenen un passat, que el que eren i el que va passar és cert. Perquè ha passat el que anomenem gaslighting —llum de gas—, és a dir, que experiències de discriminació es relaten com si les hagués generat la imaginació de qui les ha patit. Crec que per a molts és important ser reconeguts, però això és suficient? No ho crec. Conec famílies que han sigut destrossades per les escoles residencials. Què fas davant d’això? Com podries perdonar? “Aquí tens 100 dòlars, ens sap greu”? No pot ser. El que volen és tenir els seus ancestres, les seves vides de nou, i no pot passar. Però, mentrestant, almenys, al meu país, el que podrien fer és obeir els tractats que van ser signats, perquè són llei. Construir una canonada de gas travessant una reserva és contrari a la llei.
Què creus que és el més impressionant o meravellós de les comunitats de les Amèriques d’abans de Colom?
L’extraordinàriament diferents que eren. Durant molts segles, va haver-hi moltes maneres diferents, extraordinàriament diverses, de ser humà. I intercanviaven i es comunicaven i compartien sobiranies. Segur que no eren perfectes, però hi havia una diversitat de cultures i llengües que es va mantenir per molts segles, mentre que a altres llocs, com a Europa, aquesta diversitat va ser destruïda per l’imperi romà. Em fa pensar que aquest món actual globalitzat, on veiem tantes cultures diferents, podria funcionar amb aquest model. Ara estic escrivint sobre el fet que aquesta gent va tenir moltes maneres diferents de gestionar els canvis climàtics, com ens està passant ara. Per tant, tenim molt a aprendre de les seves experiències. Seria una pena que no ho féssim.
