Empeny un contenidor de fusta carregat de revistes i avança pel bell mig de la calçada, aliè al tràfec de la ciutat.
Al fons del contenidor, a la cantonada esquerra, uns quants llibres es demanen com han anat a parar a aquesta cova fosca i bruta, on la humitat fa dies que els panseix la pell.
A baix de tot, la Poesia completa de l’Alejandra, corpulenta –gairebé cinc-centres pàgines–, d’editorial reputada i edició sòbria i actual, s’exclama de la seva dissort: “Algú entra en el silenci i m’abandona. Ara la soledat no està sola. Tu parles com la nit. T’anuncies com la set”.
Al seu costat, encastada contra una de les parets, l’Amnèsia col·lectiva, de la Koleka, lleugera, humil, l’Àfrica que tot just alça la veu, se la mira i li diu: “Calla, calla, no ens regalis més ratlles del teu cant suïcida, prou en tenim amb aquesta desgràcia”.
La Poesia completa, incapaç de contenir-se, li respon: “Un pur errar, de lloba en el bosc, en la nit dels cossos”.
L’Amnèsia sospira, aconsegueix treure’s de sobre un volum pesat i vermell i obrir-se per la pàgina quaranta-quatre: “Una vegada, a la teva oficina, desplegades imprudents sobre els teus terminis, vàrem fer l’amor com si ens perseguissin els llops, com si els llops fossin a l’escriptori amb nosaltres, com si tinguérem els llops a les mans, rodejant-nos els clítoris i regalimant-nos les cames. Com si tinguérem tots els llops a la boca, devorant tota la carn i l’os. No sabia com podia ser de salvatge fins que em vas tocar. No sabia que escórrer-me podia ser també un acte de supervivència”.
Es fa el silenci, El somni d’una llengua comuna, de l’Adrienne, sembla que vol prendre la paraula: “Dormint, girant incessants com a planetes en les seves prades nocturnes: un frec és suficient per a fer-nos saber que no estem soles en l’univers”.
La ‘Poesia completa‘ de l’Alejandra, corpulenta –gairebé cinc-centres pàgines–, d’editorial reputada i edició sòbria i actual, s’exclama de la seva dissort: “Algú entra en el silenci i m’abandona”
S’escolta un clàxon que prové del carrer. I després un altre: un concert de botzines apaga uns instants la veu d’El somni d’una llengua comuna que, a la fi, torna a emergir, serena i greu: “Vaig despertar amb les teves paraules murmurades fa anys llum –o foscor–, com si la meva pròpia veu hagués parlat”.
Meeeeeeec, torna a ser interrompuda i encara continua: “No obstant això, en qualsevol crònica del món que compartim, podria escriure’s amb un sentit nou que érem dues amants d’un mateix gènere, érem dues dones d’una mateixa generació”.
De sobte, un sotrac violent les sacseja, el contenidor bolca, la Poesia completa i El somni d’una llengua comuna queden soterrades per una muntanya de magazins, quaderns i llibres de tota mida i pes. L’Amnèsia col·lectiva surt disparada, una furgoneta de mercaderies li passa per sobre i acaba estesa sobre l’asfalt, aixafada i estripada. S’escolta una ambulància que s’apropa, l’Amnèsia es demana si ve a collir-la.
De l’ambulància baixen dos sanitaris, una dona i un home. La dona, coberta per una armilla fosforescent, s’ajup al costat d’en Joan esbudellat: li comprova les constants, alça els ulls, roman en silenci uns segons i, finalment, diu: “És mort”. S’aixeca, fa unes passes endavant, s’entrebanca amb un llibre: l’agafa, no és massa gruixut, cent cinquanta pàgines a tot estirar. La dona fa el gest de tornar-lo a deixar sobre el paviment, però, a mig camí del terra, s’atura. Li fa la sensació que una veu femenina s’escapa del llibre i li parla. Astorada, para l’orella. La veu li diu: “Pren-me”. La dona gira el cap a banda i banda, ningú la mira: un moviment rabent i es fica el llibre a la butxaca interior de l’armilla. Dins la butxaca, Una cambra pròpia, de la Virginia, somriu satisfeta.
