Mig embadalit em mirava la pantalla amb una barreja de desídia i xafarderia. La sensació que tuiter se n’anava en orris barrejada amb la curiositat em van dur a entrar a Mastodont, i he de reconèixer que durant una llarga estona no vaig entendre res. Enmig de la frustració, calia sumar-hi l’estranya sensació de recomençar en una xarxa nova, un entorn nou i sense seguidors. No era pas l’únic, per un moment em va passar per davant el perfil de la Greta Thunberg i tenia cent seixanta seguidors.
L’espectacle teatral del multimilionari que ha comprat tuiter ha causat un autèntic terratrèmol. En l’àmbit virtual amb tota la xarxa revolucionada i milers d’usuaris migrant cap a Mastodont i a escala més tangible amb acomiadaments exprés (i readmissions a correcuita pocs dies després). Enmig del soroll de tuiter ha passat mig desapercebut que Meta (Instagram, Facebook i WhatsApp) pretén acomiadar vora onze mil treballadors. Les xarxes socials no són sinó grans empreses mercadejant amb la informació i convé recordar-nos-ho de tant en tant.
Aterrant a Mastodont des de l’accés que em va semblar més proper (Mastodont.cat), em vaig trobar havent de tornar a aprendre a fer-ho funcionar tot, i tot era un xic diferent
Aterrant a Mastodont des de l’accés que em va semblar més proper (Mastodont.cat), em vaig trobar havent de tornar a aprendre a fer-ho funcionar tot, i tot era un xic diferent: trobar una app on tenir les funcions i la visibilitat clara, aprendre a organitzar la versió web, aprendre el vocabulari (Tuts, Fedivers, etc.). Semblava obrir una finestra d’un món paral·lel, excessivament complex i amb un llenguatge massa tècnic, però on sens dubte s’hi respirava un aire menys viciat, sense tanta malícia i molt més agradable. Però malgrat la curiositat i l’aparent bon ambient he de confessar que tot plegat em va fer una mica de mandra.
Aquesta mandra traïdora. La mateixa que ens porta a comprar i consumir i utilitzar tantes coses que sabem que són en el fons i en la forma una contradicció gegantina amb una mínima ètica sobre la vida i l’explotació humana. I, no obstant això, és barat, ràpid i còmode i ho fem. Canviar-ho costa, perquè ens hem acostumat a viure bé, a tenir les coses a l’abast, les coses fàcils i per anar bé barates. Prescindir d’algunes comoditats, afrontar la contradicció, cercar la coherència és un esforç enorme, hi ha tants aspectes on hauríem de renunciar que a vegades de tan titànic sembla impossible. I potser avui i aquí ho sigui.
Oxfam recordava aquesta setmana que les emissions d’un bilionari són un milió de vegades les d’una persona “normal” (del 90%). Que cent vint-i-cinc persones emeten el mateix que França o Egipte. Si sembla exagerat, Oxfam alerta encara que segurament en realitat les xifres siguin pitjors perquè hi ha dades que no s’han pogut valorar.
Necessitem molt més que gestos quotidians, calen mesures contundents que no es proposen mai a cimeres amb vols privats i xòfers a la porta
Llegeixo l’informe i penso si tants esforços de la gent –de la gent treballadora– per reduir la nostra petjada ecològica tenen algun sentit en aquest món. Petits i insignificants no resoldrem el problema sense estructures que ens emparin i ens donin prou força. Penso que necessitem molt més que gestos quotidians, que calen mesures contundents que no es proposen mai a cimeres amb vols privats i xofers a la porta. Eines que no tenim i que no acabo de veure quan o de quina manera podrem arribar a construir. Sense veure-ho se m’endú sovint el pessimisme, no veig com apedaçar ni que sigui una mica el món.
Envoltats de mil marques, logos i etiquetes en realitat cada vegada tenim menys opcions perquè els diners sempre acaben arribant a unes poques butxaques. I em pregunto si les grans fortunes no les anem construint també nosaltres amb aquestes coses petites i insignificants. Arrossegats indefectiblement per la mandra de canviar una vida que tenim, que ens agrada i ens és còmode, prenem allò que ens posen al davant si ens va mig bé, sense preguntar massa.
No crec que Mastodont desbanqui Tuiter, ja m’agradaria, però diria que no. O potser sí, que la història també ens ensenya que torres més altes han caigut
Aquests dies entrant a Mastodont (i barallant-m’hi) he après què carai és això del Fedivers i he recordat allò que es diu sovint, però no sembla que ens importi: que a les xarxes –en la socialització enverinada– el producte som nosaltres. L’usuari Enric Pineda descrivia en una guia ràpida la diferència entre Mastodont i les xarxes socials convencionals dient que mentre el primer seria com una unió de barris, les altres serien ciutats enormes governades per un ajuntament que fa i desfà al seu grat. Hi afegiria –si m’ho permet– que no és un ajuntament democràtic, que està controlat per una empresa i que hi és només pel rendiment econòmic.
No crec que Mastodont desbanqui Tuiter, ja m’agradaria, però diria que no. El Fedivers no desmuntarà les grans corporacions o almenys no en un món amb les regles del joc que han permès que la manera de viure de cent vint-i-cinc persones sigui una amenaça pel planeta. O potser sí, que la història també ens ensenya que torres més altes han caigut. Tanmateix, i tornant a l’escepticisme, justament que en aquest món el Fedivers existeixi –i que creixi– és un bocinet d’esperança. Esperança no vol dir optimisme: amb la nostra petitesa i tot el que ens envolta, arremanguem-nos i tornem a començar. Les vegades que calgui.
