El dia s’ha fet llarg per tots cantons. No és difícil veure-s’hi de nit si el cel dona permís al sol per avisar de la seva arribada. Potser és ell qui, amo i senyor, pren tot l’espai que li ve de gust per fer acte de presència; primer treu el cap tímidament com qui no vol la cosa i, sense voler-ho, s’aixeca i creix sense aturador. La llum primera més que il·luminar encega i recorda als mortals que no es pot tenir la gosadia de mirar-lo directament. Omplen l’aire tots els colors del roig, del groc, del carabassa, del daurat, de l’ambre, de l’òxid, o ves a saber quins deuen ser els noms que més s’assemblen a la realitat.
Passen els minuts i sumen hores que se senten quan el sol ja crema. Hi ha qui va boig per prendre el sol i hi ha qui el sol li pren la pell. A aquests els hi pinta i els hi torra i els hi marca a foc lent l’empremta d’un calendari que és no més que el pas del temps, del cicle que li hem posat el nom d’any. Ja fa dies que tot ha tornat a arrencar, no a començar perquè ja ho estava, i ara el ritme torna a ser frenètic.
Als cirerers no els hi queda gaire per omplir-se de vermell i per aquí o per allà pasturen alguns ramats -massa pocs- de cabres, ovelles, gossos i pastores i pastor
El dia creix i fa créixer tot el que d’ell en depèn. Dels rabassons torts i secallosos n’han sortit els brots que irradien verd i tendror, que presumeixen amb les primeres pampes i ensenyen allò que seran raïms i que ja ho són, però no ho acaben de semblar. El sofre els emblanquina a poc a poc amb la pols que els promet un camí pròsper i segur i amb aquesta mitja veritat mitja mentida arreen cap amunt, plens de la pluja rebuda, guardada i cuidada, i escalfats gairebé en excés per una temperatura que no té clemència i que ara per ara i pel dia viscut no pot ser normal.
Ben a prop, els aulivers es preparen per treure mostra; els seus brots verds són més tímids que els de la vinya, però porten la mateixa esperança, bons desitjos i força renovada. Els ametllers fa dies que ja han colonitzat el color, semblaria que lluny los hi queden les flors si no fos per les ametlles de clofolla dura i fresca que ja fan pinya. Als cirerers no els hi queda gaire per omplir-se de vermell i per aquí o per allà pasturen alguns ramats -massa pocs- de cabres, ovelles, gossos i pastores i pastors.
Mirar la primavera és un goig, descriure-la una quimera, viure-la un privilegi, patir-la una feinada. Reivindicar-la té el seu perquè
L’herba que no és menjada busca terreny per conquerir, per florir, per espigar-se. El terra és una catifa que passa de verd a groc a verd a marró a blanc a granat amb el pas de desbrossadores, picadores i cultivadors. A rogles perviuen les flors que reben amb hospitalitat les bestioles que cerquen recer, menjar, refugi i amagatall, d’on en sortiran mels de mil gustos i més bestioles. Amunt i lluny els núvols també s’apunten al carro i s’enreden en formes geomètriques impossibles que es convertiran en quadres fantasiosos o en tempestats rabiüdes que descarregaran gotes grosses, rams furients o pedres de gel. El fum de les fogueres s’enfila recte i esvelt volent confondre-s’hi i si no ho aconsegueix, queda pla i prim com un paper de fumar a la recerca de les boires matineres que necessiten una estona per treure’s la son de les orelles.
L’aigua encara corre per rius, aiguamolls, canals, reguers o tubs d’artifici o entre pedres que la trascolen amb parsimònia, sense pressa i sense pausa. Tolls i tollets, basses i bassots, preses i lleres la guarden i l’ofereixen. Els pantans són oceans i oasis, miratges i miralls, miracles provinents de la incertesa, gojos dels sofrents.
A tocar de la vida i la primavera també hi ha la mort i la primavera i això, més que un títol rodoredià i sobretot quan no toca ni s’espera, és un cop immens
La primavera és arreu i tothora, viva, vital, alegre, cansada i cansadora, implacable i insaciable, intensa i efímera. No és ja aquella primavera incipient, tímida i esperada del març ni encara la madura que es transforma i es marceix amb el juny; és la d’ara, la de mitjà termini, la insolent i combativa. Mirar-la és un goig, descriure-la una quimera, viure-la un privilegi, patir-la una feinada. Reivindicar-la té el seu perquè.
Potser perquè el món va massa de pressa i agafa rumbs que ens minven les energies, la salut i l’esperança, potser perquè sembla que necessitem paraules i teories que al final ens allunyen del que ens és proper, físic i bàsic, o potser perquè no tothom pot viure-ho en primera persona, cal reivindicar la primavera senzilla, directa, natural; la primavera que arrela a la terra i que li dona sentit i vida (val a dir que com totes les altres estacions).
Fa pocs dies el Jordi, jove pagès guiametà i prioratí compromès amb la terra, el poble i les persones, ens va deixar. La terra ara és una mica més òrfena
I a pesar de tot això, pesar de l’elogi i del fet de voler-se posar-s’hi de cara, a vegades la primavera porta atzars amargs i contradiccions que costen d’empassar, com ara que a tocar de la vida i la primavera també hi ha la mort i la primavera i que això, més que un títol rodoredià i sobretot quan no toca ni s’espera, és un cop immens que fa un mal difícil de pair i de posar-hi paraules.
Fa pocs dies el Jordi, jove pagès guiametà i prioratí compromès amb la terra, el poble i les persones, ens va deixar. El nostre tros de món i també el vostre ara és una mica més buit i la terra una mica més òrfena.
Aquesta columna, massa lleugera pel que es mereix, va dedicada de cor i pensament a ell.
