Hem sobreviscut a un altre dia D. Una quantitat ingent de llibres, comandes, albarans i capses de cartró han inundat les llibreries durant una mica més d’un mes i els carrers durant un o dos dies. Tota la cadena del llibre tensada perquè tot sortís com havia de sortir: llibreteres estressades, autores fent un exercici de teletransportació per la ciutat, editores muntant paradetes, distribuïdores repartint peixet, lectores a la caça de l’última novetat i els transportistes fent jornades inhumanes sense dormir ni menjar perquè tothom estigui content i tot arribi on ha d’arribar. La bona notícia va ser que no va ploure, almenys no va ploure aigua, però va ploure pol·len. I òbviament es va cercar culpables: els plataners. Serà Sant Jordi capaç de fer canviar tot l’arbrat de la ciutat? A vegades pens que no som conscients de la superioritat moral que ens pensam que tenim les persones que ens dedicam a aquesta cosa tan xiclosa com és el món del llibre.
No em fa ganes tornar a explicar allò que pens sobre el model de Sant Jordi, perquè ja ho vaig explicar aquí i aquí fa un temps i encara pens el mateix. Així que enguany ho faré més com una llista. Com si fos una carta als reis màgics per l’any que ve:
Si parlam del món del llibre hem d’intentar pensar des de la persona que ha escrit el llibre fins a la persona que l’acaba per tenir a les mans
1. La cadena del llibre. Una cadena que no s’ha d’oblidar de cap baula: si parlam del món del llibre hem d’intentar pensar des de la persona que ha escrit el llibre fins a la persona que l’acaba per tenir a les mans. Entremig hi ha l’agent, l’edició, la correcció, la traducció (si s’escau), la maquetació i el disseny, la comunicació, la impressió, la distribució, el transport i venda final a la llibreria (deman perdó si m’he oblidat de qualcú). La meva pregunta és: com pot ser que ens preocupi, per exemple, que es venguin llibres a supermercats (sí, d’acord, no té cap sentit) o a parades de col·lectius socials i polítics i no que els transportistes que duen els llibres als llocs tenguin unes condicions de treball infames? Dic transportistes perquè són les persones més oblidades de la cadena, perquè a vegades sembla que els llibres surtin dels magatzems i apareguin per art de màgia a les llibreries. El meu desig per l’any que ve, idò, és que ens fixem una mica més en tot el conjunt i no en la nostra guixa, que a veure si hi trobarem una mica de brutor enquistada;
2. les bosses de paper. Estam en plena crisi climàtica (per no dir col·lapse, que també ho podria dir), però vinga, a gastar milers d’euros en bosses. Enguany, a més a més, les llibreries hem permès que circulin bosses de paper amb el logo (quatre vegades repetit a la mateixa bossa) d’un banc que ofega i desnona veïnes i que presumeix d’haver tengut uns beneficis de gairebé 2.000 milions d’euros el 2025. Alguna llibreria les han intervengut de manera més o manco artística per assenyalar les contradiccions, però bàsicament s’ha fet propaganda gratis a una entitat bancària. El meu desig per l’any que ve, idò, és que ens ajuntem per fer menys bosses i que siguin més decents o facem una campanya perquè tothom dugui la bossa de ca seva (sí, una de les 127.627 bosses de tela que tenim a casa abandonades a un calaix, per exemple);
El meu desig per l’any que ve, idò, és que abolim aquesta tradició obsoleta i sense sentit de comprar més barats els llibres el dia que més es venen
3. el famós “descompte de Sant Jordi”. No, Josep Maria, que compris un o dos llibres l’any no et dona dret a que et surti més barat perquè et penses que estàs contribuint a una tradició de país. M’hi jug un braç que el dia D no li demanes a la floristeria que et rebaixi el preu de la rosa. És més, m’hi jug un braç que tampoc no vas a la peixateria el 20 de desembre a demanar que les gambes et surtin més barates. El meu desig per l’any que ve, idò, és que abolim aquesta tradició obsoleta i sense sentit de comprar més barats els llibres el dia que més es venen (i el dia que fa que moltes llibreries puguin sobreviure la resta de l’any; un altre dia xerram de si això ens agrada o ens disgusta, ja us podeu imaginar que opín jo), sobretot perquè qui l’exigeix és la persona que només compra llibres aquell dia i no tot l’any;
4. les polèmiques més rebregades que la baieta d’un bar de menús. Que si la traducció, que si la portada, que si Sant Jordi era un maltractador d’animals, que si els rànquings. Arribarà el dia que el dia D ens serveixi per parlar dels llibres, de la seva qualitat i d’allò que poden aportar? Idò aquest seria el meu desig per l’any que ve;
El desig més gran, que crec que els engloba a tots, és que la Diada de Sant Jordi deixi d’estar tan mercantilitzada i que cada baula vetlli per totes les baules i no només per la pròpia
5. les novetats que no deixen veure el bosc. Al dia D arriben molts llibres, però l’atenció no es reparteix, sinó que es concentra en uns pocs. Els pocs que han tengut la fortuna de sortir als mitjans o d’haver caigut a les mans de la prescripció viral a les xarxes socials. Això provoca que les taules s’omplin de llibres que s’han publicat, amb sort, els últims tres o quatre mesos. La torrentada de novetats que estam alimentant arrasa amb qualsevol indici de diversitat, reflexió pausada o continuïtat, perquè tot va tan ràpid que és com una cursa de relleus d’una velocitat estratosfèrica. O bé, per ventura som les llibreteres corrent cap enrere mentre ens tiren llibres un darrere l’altre i pescam els que podem. El meu últim desig per l’any que ve, idò, és que entre totes aconseguim que no faci falta que es publiqui aquesta quantitat escandalosa de llibres i tenguem temps de poder-los llegir, pair i allargar-los la vida.
Segurament m’he deixat coses. Segurament xerr des de la meva trinxera particular de la cadena que és la de llibretera. Segurament algunes coses són matisables i d’altres les podria haver explicat millor. La qüestió és que el desig més gran, que crec que els engloba a tots, és que la Diada de Sant Jordi deixi d’estar tan mercantilitzada i que cada baula vetlli (o, almanco, tengui una mica més de cura) per totes les baules i no només per la pròpia. Que torni a ser la diada popular que era i no l’esdeveniment més estressant, acumulatiu i desgastador del món del llibre. Per ventura, així, els llibres, amb les paraules, idees i històries que contenen, serien, a la fi, els protagonistes.
