El quinto de Nadal es juga gairebé, de forma més o menys organitzada, a quasi totes les comarques de Catalunya. A l’Empordà i al Maresme es fa servir més el terme quina de Nadal, i al Rosselló se’l sol anomenar la rifla. També és popular a altres llocs de l’Estat francès i a l’àrea de la Valònia (Bèlgica). Cada participant disposa d’un cartó amb tots els números de l’u fins al noranta, distribuïts en ordre no cronològic en sis requadres de tres files per cinc columnes. Un lloro o cotorra remena les boles dins un recipient de vímet i les va extraient i cantant amb l’ordre d’aparició. La primera jugadora que completi una fila o un dels requadres de quinze caselles, segons la població, picarà quina, quinto o plena i s’emportarà el premi.
Un tret important del joc és la utilització de guixes (un tipus de llegum sec) com a peces per omplir les caselles, i que es llencen en massa a la guanyadora de la ronda, un cop el lloro ha ratificat el cartó afortunat i crida “que se li pagui, que és ben bona!”. Segons el portal web Festes.org, de l’Associació Cultural Rebombori Digital, que divulga festivitats i tradicions populars, el quinto és un precursor del bingo i de la loteria i, segons la llegenda, fou inventat per uns italians que seguien ordres del rei Lluís IV de França (a mitjans del segle X) amb l’objectiu d’incrementar la recaptació d’impostos. És per això que en alguns indrets encara es coneix el joc com la loteria vella.
El tret diferencial del quinto respecte d’un bingo estàndard, i el què li atorga el caràcter festiu, és que cada nombre que surt va acompanyat d’una cantarella humorística, que pot variar segons la població, i que interpel·la al públic en forma d’endevinalla o de mofa, que en retorna una contestació que de vegades deriva en un petit diàleg humorístic. “Un de petit!”, canta el lloro; “Quin, quin, quin?”, crida el públic; i el lloro respon, “el vuit!”; i el públic: “el teu cap!”; “i el vostre llit!”, retorna el lloro. De vegades es fan partides “difícils” on, en comptes de dir el número, el lloro o la cotorra esmenta només aquesta referència marginal, fent que només les jugadores més avançades puguin seguir-ne el desenvolupament sense equivocar-se. Altres exemples típics de denominacions numèriques són “les cametes d’en Fermí” per al número 11, “les hores que hauríem de treballar” per al número 35, i “l’avi” o “el més gran dels pelats” per al noranta, que fa referència a les desenes de deu, anomenades “pelats”, així com els “petits” són la denominació de les primeres nou unitats. El seu èxit com a festivitat popular ha fet que es reprodueixi a cada cop més pobles i ciutats, habitualment en dates nadalenques.
La recaptació de la rifla de Bao es destina a diverses associacions de defensa de la llengua i el territori de Catalunya Nord
L’Associació Aire Nou és una organització que, des del 1995, promociona la llengua i la cultura catalanes i també la defensa del territori a Bao, una petita comuna de la comarca nord-catalana del Rosselló. Tot i tenir tan sols 3.200 habitants, el poble té colla castellera, de falcons, de diables, de balls de bastons i de gralles. “No hi podia faltar una rifla de Nadal, tota en català”, reivindica Bernat Casals, president de l’associació. S’organitza per Sant Esteve i enguany ha aplegat unes 300 persones. “És un ambient molt animat, fem bromes i acudits: del 75 en diem els pallagustins, que és com anomenem als turistes, perquè el 75 és el número de departament de París”. Casals destaca la importància que la de Bao sigui una de les poques rifles que es fa íntegrament en català, i el caràcter festiu que s’hi genera. “Ve gent de tot arreu, i de totes les edats, l’objectiu és promoure la llengua”, apunta. Part dels beneficis que s’hi obtenen es donen a associacions que treballen per la llengua i la defensa del territori, com La Bressola, Ràdio Arrels, el Comitè de Solidaritat Catalana amb les represaliades del procés independentista o la plataforma No a la MAT-THT.
Trobada i autogestió
Un dels quintos que avui dia tenen més afluència és el de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), avui organitzat per l’entitat cultural i cooperativa Cal Temerari, amb l’ajut de voluntariat provinent de diferents organitzacions, col·lectius i moviments socials de la ciutat. “És com la festa major d’hivern”, explica Núria Gibert, una de les seves fundadores i organitzadora durant molts anys. “Hem crescut molt des que vam començar a organitzar-lo des de [el col·lectiu de l’esquerra independentista] Maulets, al voltant de l’any 2000”. Actualment, té una capacitat per a unes 400 persones i enguany s’ha celebrat una versió des de les 6 de la tarda fins passada la mitjanit durant cinc dies consecutius. També organitzen tallers de lloros i cotorres i intercanvis amb quintos d’altres localitats.
A Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), el quinto se celebra des de fa deu anys, impulsat conjuntament i de forma voluntària per l’Agrupament escolta i guia Nostra Dama de la Salut i l’Esplai Sant Llorenç. “No hi havia quinto a Sant Feliu i vam trobar una bona manera de treballar la cultura popular, la llengua i una altra manera de fer festa”, explica Mireia Sales, monitora de l’agrupament i membre de l’equip organitzador des de fa dos anys. “Amb cada cartó es juga una panera feta amb productes i vals dels comerços locals”, detalla. “Hi contactem dies abans i els demanem si volen participar, i a canvi en fem publicitat. Els ajudem i ells ens ajuden a nosaltres”. En la darrera edició també han sortejat entre les mecenes poder fer-se una nova pàgina web per al seu comerç a través de l’empresa Impuls Local.
També existeixen les quines infantils. Esclanyà és un poble de menys de mil habitants pertanyent al municipi de Begur (el Baix Empordà), i allà n’organitza una l’associació de famílies de l’alumnat de l’Olivar Vell, una escoleta molt petita que no arriba al centenar d’estudiants. “La iniciativa va sorgir per recaptar diners per al material escolar”, explica Vicky Blanco, presidenta de l’AMPA del centre. “Era un repte, però es va consolidar molt de pressa, i ara és un punt de retrobament i comunitat per als pares i mares, els amics de l’escola, els avis, els mestres i la gent del poble”, diu. La quina infantil dura una hora, els premis estan adequats a la seva edat i les qui fan de lloros i cotorres són infants de l’últim any de l’escola o exalumnes que ja van a l’institut. Després també s’organitza una quina d’adults. “Podem fer-la gràcies als col·laboradors i als patrocinadors locals, i gràcies a l’Ajuntament, que posa moltes facilitats i cedeix la infraestructura”, recalca Blanco. Enguany s’ha pogut tornar a celebrar, igual que la majoria de quines i quintos d’aquest país, després de dos anys en suspens a causa de les restriccions derivades de la covid.
El quinto de Sant Cugat del Vallès té capacitat per a 400 persones i aquest Nadal ha celebrat sessions de 7 hores cinc dies consecutius
A Sabadell (el Vallès Occidental) s’organitzen molts quintos i de característiques molt variades: el del Casal Popular Can Capablanca, el del CSA l’Obrera, el de l’entitat cultural SCR El Ciervo o el de l’Hotel Urpí, de caràcter privat, entre d’altres d’entitats de barri més petites i associacions de veïnes. “Sens dubte, el més mític, on s’anava sempre després del dinar de Nadal, era el de l’Indus”, recorda Dolors Suàrez, considerada una institució del quinto sabadellenc i que avui fa de cotorra a Can Capablanca. L’Indus o Centre Industrial de Sabadell es va fundar l’any 1876, com un ateneu vinculat a l’obrerisme i a la petita burgesia comercial de la ciutat, en contraposició al Cercle Sabadellès, lloc de trobada de l’alta burgesia industrial. Tanmateix, va haver de clausurar l’any 2009, després d’una dura batalla legal amb un nou propietari, Pere Colomer, inclosa una malaurada intervenció policial en plena partida el Nadal de l’any 2006. Des d’aleshores, Can Capablanca n’ha pres el testimoni.
Suàrez reivindica el marcat caràcter popular del quinto. “Perquè els seus fills no anessin a la guerra, els rics pagaven, però els pobres no podien i, per recollir cèntims als llocs on aquell any tocava que hi anés a algú, s’organitzava un quinto de Nadal”, explica Suàrez. Durant la Segona República es va prohibir el joc, però es van seguir fent quintos de caràcter familiar. “El quinto té dues coses molt maques, la primera és que es fa només un cop a l’any, durant les festes nadalenques i, per tant, permet controlar la ludopatia, i també perquè poden jugar tres generacions juntes i que tothom s’ho passi bé”, afegeix.
Números lliures de masclisme
Dolors Suàrez, de 60 anys, va començar fent de cotorra a l’Indus en una època, com diu ella, “on només cantaven els homes. Érem una colleta que ens havíem patejat tots els quintos de la ciutat, que aleshores, als anys vuitanta, eren molts”, rememora. “A mi, el que em va agradar més va ser el de l’Indus, per l’ambient, tot i que abans es feien bromes molt fastigoses. Era un món molt masclista, aleshores jo tenia 15 anys i anava amb minifaldilla i tots et tiraven els trastos”, explica. Amb el temps, va començar a fer de cobradora de partides, fins que una nit de Nadal, no hi havia cap lloro disponible a la sala i, “com que no sabíem què fer, perquè la sala era plena, m’hi vaig posar jo”. “Des del primer cop que vaig pujar, vaig decidir que el número 88 seria la parella de vuits en comptes de les mamelles de la Paula [com se’n deia aleshores]. Vam decidir jubilar la Paula”, bromeja.
Rai Pujol, membre del Casal Popular Can Capablanca, explica que el quinto “sempre ha servit, aprofitant que hi passa molta gent no necessàriament vinculada als moviments socials de la ciutat, per fer difusió i propaganda política”. Cada any al casal, la festa gira entorn d’una problemàtica, que enguany, per exemple, és la campanya per aturar un projecte especulatiu a la ciutat consistent en la construcció d’una macro piscina d’onades de surf. “Així la gent coneix què està passant a la ciutat”, pensa Pujol, qui també recorda que “sempre s’intenta buscar la forma de fer referència, amb els números i amb el que es canta del número, a una qüestió política. El quinze abans era la niña bonita, però pensàvem que s’havia d’actualitzar i així ho hem fet”. Ara, en alguns llocs, del quinze, en diuen “la noia que milita”.
