Embadalit em mirava el llibre. Vaig anar passant pàgines i l’admiració augmentava. Feia una recerca sobre un tema molt concret i havia estat setmanes i setmanes buscant articles i llibres que aportessin informació sense gaire resultats fins que el vaig trobar a la prestatgeria de la biblioteca, mig per casualitat, i era just el que em feia falta.
No l’havia trobat a internet, és més: no sabia ni que existia. Ni tan sols n’havia trobat cap referència malgrat –ara ho podia comprovar– constava al catàleg al web de la biblioteca. No l’havia trobat i havia fet centenars de cerques amb totes les combinacions de paraules clau imaginables. Saltant d’enllaç a enllaç i fent el petit esforç de passar fins a la tercera o la quarta pàgina de resultats del cercador. I aquell llibre no l’havia vist mai.
És ben lògic d’entendre que no tot hi és a internet, o que no tot és “trobable” fàcilment i, tanmateix, fins a aquell moment no hi havia pensat mai seriosament.
A principis de desembre les xarxes socials van omplir-se de queixes d’usuaris catalanoparlants que en fer una cerca en català, els resultats apareixien en castellà. Tu posaves una paraula en català i el cercador (Google, però també Bing o Duckduckgo) t’oferia un ampli ventall d’enllaços tots en castellà. Fins i tot malgrat que la paraula tingués entrada en català a la Viquipèdia, el cercador prioritzava la versió en castellà. Igualment amb els organismes oficials o qualsevol web bilingüe. Sempre sortia, en primer lloc, la versió castellana.
Quan Google et mostra resultats en castellà de coses que existeixen a internet en català, no només delimita quin espai té cada idioma: també va polint el marc mental dels usuaris, que anirem assimilant que el que ens mostra el cercador “és el que hi ha”
Després de les queixes (cal protestar fins i tot quan no serveix de res), Google va admetre “l’error” i alguna cosa ha canviat perquè ara la Viquipèdia en català torna a aparèixer en primer lloc si fas la cerca en la mateixa llengua. Diria que no ha canviat tot, però, perquè en qualsevol cerca que faig em continuen sortint un reguitzell d’enllaços en castellà i tinc ordinador i mòbil configurats en català, i també tinc el català a les preferències de Google.
Hi ha tanta informació a internet que mareja. El 2015 el Washington Post va estimar que per imprimir tota la informació que hi havia llavors a internet farien falta unes tres-cents cinc bilions de pàgines. A mi em passa que amb números tan grans acabo perdent la perspectiva, però per comparar: segons un càlcul de Google, el 2010 hi havia al món 129 milions de llibres diferents publicats.
Tres-cents cinc bilions de pàgines (i avui segurament siguin més) on naveguem a través dels cercadors que, juntament amb els algoritmes publicitaris que ens bombardegen a tort i a dret amb “recomanacions”, són els qui defineixen què veurem. Són doncs també, qui decideix –en part– com serem.
Sempre que he de fer una cerca important intento ampliar i completar el que hagi trobat a internet: preguntar a les botigues, cercar a les biblioteques o a les llibreries, o preguntar a la gent
Segur que hi ha moltes coses que se m’escapen d’un tema que em sembla terriblement gros i complex, però quan Google et mostra resultats en castellà de coses que existeixen a internet en català, no només delimita quin espai té cada idioma: també va polint el marc mental dels usuaris (és a dir, de la pràctica totalitat de la població), que anirem assimilant que el que ens mostra el cercador “és el que hi ha”. I a poc a poc ens creurem que si els resultats són en castellà és perquè “en català no hi ha res”. I que si escric una paraula en català és normal tenir resultats en castellà, però si escric en francès trobaré els resultats només en francès. Ni ens preguntarem per què el català és sempre bilingüe i les altres llengües no. I ens anirà calant perquè sant Google ha esdevingut la veritat absoluta, el patró dels dubtes i l’espai on trobar totes les respostes. És magnífic, fàcil i ràpid.
Tot és a Google, excepte que no hi és tot.
Assegut davant del llibre i després d’hores i hores d’haver buscat arreu sense resultats, m’assalta la por de si tenim realment la possibilitat d’arribar a totes tres-cents cinc bilions de pàgines. De què passa si els algoritmes van acotant els resultats a les nostres preferències. Si es pot donar la paradoxa que tenint a l’abast aquest oceà de dades, ens estiguem tancant horitzons. Potser són pors i prou, però des d’aquell matí a la biblioteca sempre que he de fer una cerca important intento ampliar i completar el que hagi trobat a internet: preguntar a les botigues –si el que busco és un producte–, cercar a les biblioteques o a les llibreries –si és un llibre– o preguntar a la gent –si és coneixement. No és cap consell màgic, a vegades aprens alguna cosa i d’altres no. Però en la cerca “analògica” sempre hi ha el factor sorpresa: el de trobar coses que no necessàriament tenen a veure amb els teus interessos, que no hauries buscat mai, que t’incomoden, et sorprenen o et fan pensar.
Tres-cents cinc bilions de pàgines indexades i accessibles a un clic, i a vegades la que et falta és en una prestatgeria mig oblidada d’una biblioteca. Quin goig trobar allò que no esperaves.
