A començaments dels noranta, els feminismes ja van plantejar que els Estats també eren responsables de les violències contra les dones, fora per les accions dels seus agents o per la seva negligència a l’hora de protegir-les de les violències comeses per particulars. Al camp dels drets humans, es va forjar el concepte de violència institucional per denominar la violència comesa per l’Estat amb finalitat repressiva contra la dissidència. Dins les violències comeses per l’Estat, s’han singularitzat les violències sexualitzades. Aquestes s’emmarquen i s’aprofiten d’un sistema social desigual, articulat sobre la base de rols de gènere, valors, significats, tradicions, estatus socials i jerarquies, que expliquen per què l’Estat escull aquest tipus de violències, contra qui les exerceix i els impactes específics que provoquen en els ofesos i en el seu entorn social.
Tant la violència institucional com les violències sexuals són exercicis de poder, actes disciplinants i de missatge. També tenen en comú algunes de les conseqüències o impactes traumàtics. En el pla individual, afecten la identitat i la comprensió del món d’aquesta persona. En el pla col·lectiu, afecten l’expectativa de seguretat i la confiança en les altres persones, deteriorant els vincles personals, generant aïllament i inhibició.
Al terreny judicial, aquesta violència institucional sol plantejar-se com a delicte de tortura o com a delicte contra la integritat moral, que es distingeixen per la seva finalitat
Al terreny judicial, aquesta violència institucional sol plantejar-se com a delicte de tortura o com a delicte contra la integritat moral, que es distingeixen per la seva finalitat, però tenen en comú l’atemptat contra la integritat física i moral de la persona. La integritat moral es defineix com una categoria independent de la vida, de la integritat física, de la llibertat o de l’honor i té un reconeixement constitucional propi. Aquesta s’entén com la inviolabilitat de la persona, que té dret a ser tractada com una mateixa, com a ésser humà lliure i mai com a simple objecte. La integritat moral és un atribut de la persona, que té dignitat pel simple fet de ser-ho. Les persones són subjectes morals, són un fi en si mateix, investides de la capacitat de decidir sobre el propi comportament. La lliure decisió sobre el propi comportament i la possibilitat d’actuar d’acord amb les pròpies conviccions és allò que es defineix com a llibertat ideològica, que forma part de la dimensió moral de la persona.
Dins la capacitat de decidir sobre el propi comportament, hi ha la llibertat sexual. La nostra sexualitat és fruit de la socialització i ve condicionada per uns marcs mentals i uns valors que formen part del sistema social desigual en què vivim. N’és una prova la polèmica sobre el concepte de “consentiment sexual” que està obligant a revisar moltes pràctiques socials llargament normalitzades, tot i que prescindien totalment de la voluntat i del benestar de les dones. Com sol passar, el debat s’està enfocant a jutjar la conducta de les dones en lloc de preguntar-se on hauríem d’anar a cercar els elements que defineixen el consentiment.
Ningú no decideix interactuar sexualment si aquesta interacció va en contra de les seves conviccions i valors
El consentiment té a veure amb la voluntat i la reciprocitat. I no hi ha voluntat ni reciprocitat sense comptar amb dos elements bàsics: la informació i la llibertat. La informació implica conèixer totes les circumstàncies que envolten aquesta interacció sexual, és a dir, sobre la persona, el lloc, el tipus de pràctica sexual, la seva seguretat i la seva finalitat. La llibertat ve condicionada per molts factors socials que condicionen les dones i pels desequilibris de poder entre ells i elles. Totes dues es plasmen en circumstàncies coercitives, conscients i inconscients, que determinen les possibilitats de decidir i actuar de les dones quan travessen aquestes violències. Un altre aspecte que la conceptualització del consentiment sexual no pot obviar és que no es redueix a una dimensió física, d’accés al cos, sinó que té una dimensió moral indubtable. Ningú no decideix interactuar sexualment si aquesta interacció va en contra de les seves conviccions i valors. La querella de les activistes del moviment llibertari contra l’agent policial infiltrat és un cas paradigmàtic en què la violència institucional i sexual s’entrecreuen i l’una no es pot interpretar sense l’altra.
En aquest cas, hi ha una asimetria entre la situació d’aquestes activistes i la del funcionari de l’Estat, que compta amb la cobertura de l’Estat. Les interaccions emocionals i sexuals s’haurien fet sota engany. Aquest engany aniria més enllà de l’ocultació de les característiques personals, en un pla individual. Es tractaria d’una actuació professional ideada o avalada per l’Estat, planificada, en tot cas, en què l’agent ocultaria deliberadament la identitat i sobretot la finalitat real del seu apropament personal. Aquest agent policial actuaria sabent que l’ocultació de la seva identitat i de la seva funció seria la que permetria dur a terme aquestes interaccions. Si aquestes activistes haguessin conegut la veritable identitat d’aquest agent, no s’hi haurien relacionat de cap manera. D’altra banda, l’actuació afectiva i sexual d’aquest agent policial constitueix una instrumentalització de les dones ofeses, a les quals s’ha desposseït de la dignitat i de la capacitat d’actuar lliurement. Resulta especialment rellevant que aquest engany va fer que aquestes activistes actuessin en contra de les seves pròpies conviccions, relacionant-se amb un agent que representa l’autoritat i l’Estat i que a més estaria actuant en perjudici dels espais polítics amb què aquestes dones estaven compromeses. L’anul·lació de la dignitat, de la llibertat d’obrar, de la llibertat sexual i de la llibertat d’actuar segons les pròpies conviccions és la que la converteix aquesta pràctica policial en violència institucional sexualitzada.
Aquesta infiltració ha afectat tot un sector polític, que ha estat danyat en allò que l’uneix: els vincles de confiança, d’afinitat i de germanor
La presentació de la querella està posant el focus a les dones afectades, però l’agent infiltrat va perfeccionar la seva identitat social fins al punt que va aconseguir enganyar tothom. Aquesta infiltració ha afectat tot un sector polític, que ha estat danyat en allò que l’uneix: els vincles de confiança, d’afinitat i de germanor. La infiltració és un mètode que no només aconsegueix obtenir informació política i personal, també té un efecte repressor, perquè genera una por i una desconfiança que deterioren els vincles personals que sostenen els espais polítics, inhibint la participació i desarticulant els moviments socials, siguin del signe que siguin.
Cap marc legal ni cap autorització judicial no poden donar cobertura a pràctiques incompatibles amb els drets fonamentals i els valors constitucionals elementals. El precedent jurídic del 2021 en què els tribunals anglesos van acabar obligant l’Estat a reparar simbòlicament i econòmicament l’activista Kate Wilson, amb qui un agent infiltrat va mantenir una relació sexe afectiva durant dos anys, ens mostra com les iniciatives individuals poden aconseguir ampliar els drets col·lectius. La denúncia de Kate Wilson també va aconseguir generar un debat ampli sobre els límits legals i ètics de les actuacions d’intel·ligència de l’Estat. Aquests tipus d’accions legals suposen un repte jurídic, però també serveixen d’oportunitat per ampliar els marcs conceptuals i interpretatius -inclosos els delictes del Codi Penal- a la llum dels estàndards internacionals. En definitiva, serveixen per fer avançar el dret.
