Des de l’escenari teatral es poden habitar els plecs del discurs, ampliar intersticis per a nous punts de vista, inventar nous espais. Proposar espectacles poc espectaculars: foscos o ambigus, irònics, crítics, reflexius. Assajar una forma que tracti la diferència, l’ambigüitat, el conflicte. Tot el que és difícil de dir, impossible de presentar o representar, en altres àmbits, formats o llenguatges. Repassem tres espectacles que ara mateix o recentment s’han pogut veure als escenaris de Barcelona que en són una bona mostra.
‘Noche cañón’ o els intersticis de l’humor
Seguint la trajectòria de la Societat Doctor Alonso, veiem que cada nou espectacle d’aquesta companyia-duet (Sofia Asencio, Tomàs Aragay) és sorprenent per partida doble: totalment diferent de l’anterior, i amb un format espectacular desafiant i sui generis. Sempre a cavall entre la performance i la filosofia, ballant amb les idees amb una presentació gens espectacular, però amb una base reflexiva i ideològica original i potent. A una peça anterior, Club Fernando Pessoa, ja havien forçat “els límits de l’humor” amb una trobada-tertúlia que feia volar pels aires tota expectativa. No ens referim als límits del mediàticament censurable, el políticament correcte o les normes del bon gust, sinó als límits interns de la cosa còmica, és a dir: a la seva definició, producció i recepció.
El monòleg-viatge de Sofia Asencio es configura com un espectacle de post-humor o no-humor, sigui el que sigui el que això pot o vol dir
Ara, el monòleg-viatge d’Asencio en solitari Noche Cañón (que s’ha pogut veure a l’Antic Teatre de Barcelona aquest mes de febrer i el 4 de juny es presentarà a Figueres) s’emplena de solos de ball, i desafia el públic des d’un seient d’autocar, com una guia turística inquietant, convidant-lo a seguir les escenes amb un llibret de mà, ple de collages, dibuixos i fotos. És com si estiguéssim en un Ted Talk de Gómez de la Serna, en un Liceu capgirat i amb un ritme operístic somnàmbul i dubitatiu, en un show ell mateix posat en dubte: la monologuista està mig adormida? Els jocs de paraules fan gràcia? Les imatges del llibret ens transmeten res? Un espectacle de post-humor o no-humor, sigui el que sigui el que això pot o vol dir. Les seves creadores n’han dit que és “una obra que interactua directament amb el públic i en la qual es desplacen els límits de les formes arquetípiques de l’humor i la mala llet, treballant els ritmes, els silencis, les paradoxes, els contrasentits, la sobreactuació i la fraseologia”. Noche cañón va passar pel festival de tardor Russafa Escènica, i per l’Antic Teatre barceloní. Seguirà de gira, i es podrà veure al juny, a Figueres, entre altres llocs.
En tot cas, aquest tipus d’aportacions performatives, que tenen uns resultats a vegades menystinguts, irreconeixibles, inclassificables (són rares? Són esnob? Són arty?), semblen igualment necessàries. Donat l’increment exponencial dels humoristes a tot arreu –TV i ràdio, internet, pantalles, pòdcasts, escenaris, late shows…– els humoristes fins i tot han ocupat l’espai de la dissidència, del pensament, de la crítica… i sembla que tot s’ha de fer en el seu llenguatge, si pretén ser escoltat o tingut en compte. Perquè són mèdiums: una vàlvula d’escapament, de sortida desesperada a una situació de la qual no en sabem treure l’entrellat.
‘Rave’ o els plecs de la narració
Fa algunes temporades, la creadora Sílvia Delagneau va empescar-se, la part escenogràfica i els vestits d’Orationibus #SR, del dramaturg-director Albert Arribas. Una meravella extraordinària dedicada als textos més poètics de Santiago Rusiñol. Gràcies a ells, les proses es convertien en cabaret, i la lírica en performance. Ara, Delagneau es presenta al Teatre Lliure de Gràcia (a Barcelona) amb Rave (fins al 5 de març) rodejada d’un gran equip: textos d’Albert Arribas, vestuari de Marcos Morau, de La Veronal, espai de Max Glaenzel, llums de Raimon Rius i música de Clara Aguilar. Ho fa, per muntar un espai-faula que és una mena de rave infantil, on la quitxalla es posa una capelina i entra en una cova, muntada sobre l’escenari.
Habiten la tenebra durant quaranta-cinc minuts, i allà els visiten un rave gegant (Carles Pedragosa) i una paleontòloga (Anabel Labrador) vestida de mestressa de claus del segle XIX. Els adults entren amb ells i s’ho miren des d’un costat, o romanen a “fora”, a la distància de la platea. Les històries que explica l’hortalissa gegant, entusiasta i pampalluguejant (plena de lluentons, com una bola disco-funky), van dels cicles naturals a l’evolució de les espècies i l’escalfament global. L’ambient envoltant és molt reeixit, és tot un viatge i un paisatge, i va variant a mesura que avança el temps. Tot d’una manera molt polipoètica i sensorial: rimes i estirabots, confetis, ecos i samples aquàtics, llums-làser i boira o núvols…
L’ambient que es crea a la proposta infantil ‘Rave’ és molt reeixit, tot un viatge i un paisatge, i va variant a mesura que avança el temps d’una manera molt polipoètica i sensorial
Diu Delagneau, al programa de mà, que “La cova és una porta a tota mena de mons nous i aventures, com també ho són les caixes negres dels teatres”. La immersió espacial-musical té aquí, així, un punt de ritus iniciàtic, i serveix sobretot, arguments i personatges al marge, per sentir la història connectant-hi, i no només per escoltar-la, entendre-la i aprendre’n. Aquesta proposta infantil és una finestra al que el teatre “podria ser”: no una tribuna o un pedestal, ni una biblioteca de textos clàssics o moderns, sinó una experiència més viva que qualsevol imatge, hermètica per definició, més matèrica que qualsevol text, conceptual sempre, més matisada i il·luminada que qualsevol idea, paraula o frase, misteriosa i inabastable. També serveix per mostrar el teatre des de l’altre costat: en l’interior de l’artifici de la caixa escènica, normalment reservada als “artistes”, mentre el públic es manté callat, enfosquit, apagat. Aquest sol canvi de situació i de lloc, per si mateix, ja suposa una conquesta.
‘Pupilas pintaban mis sábanas’ o les interioritats del cos
El 2021, a José y la Barcelona disidente, Úrsula Tenorio va proposar un acostament biogràfic al transformisme, els conflictes i els moviments del món LGBTI+, en un exercici de memòria històrica que volia ser “un recorregut per descobrir la Barcelona de la dissidència sexual i de gènere dels anys setanta i vuitanta del segle XX”. Ara, el mateix projecte artístic, Lalínea, presenta Pupilas pintaban mis sábanas. Quadre #1: Cheli (del 23 al 26 de febrer presenta a l’Antic Teatre), proposta que gira al voltant de l’exploració de les realitats en uns formats híbrids, que s’acosten a la conferència performativa, el teatre document i altres variacions documentals d’acostament a la societat. Tal com a l’Argentina es practica el biodrama, aquesta companyia obre el teatre a la biografia, la història en minúscula, la realitat, posant les protagonistes de les històries en primer terme. Els donen una veu que s’ordena estèticament i pren forma singular i identificable en escena. Les creadores són la mateixa Tenorio, amb Erik Forsberg, amb el disseny espacial de Lucía Valenzuela, el disseny lumínic d’Ivan Gascón i la música en directe de Sergio Camacho.
Ara, Lalínea planteja, aquí, “possibles respostes a una pregunta: com gestionem el plaer i el patiment en la societat contemporània?”. A la peça, les peripècies ens les explica el metge Erik Forsberg, qui ens parla d’un dels seus pacients d’un programa d’atenció domiciliària, en suport a persones dependents, seropositives. En una diversitat de formats (monòleg, lectura de revista, diàleg amb l’àudio d’entrevista, projecció…), Erik ens transmet les paraules del Cheli, amb escenes de la vida als anys setanta: els barris de barraques on vivia a Pomar de Badalona, l’ambient bohemi i punk de la Rambla de Barcelona i la “taverna galàctica”, el Canet Rock, els primers temptejos amb tota mena de drogues. La veu i la vida del Cheli, consumidor d’heroïna, de l’adolescència als 68 anys de l’actualitat, és la veu i la presència d’aquella època, que ve introduïda pels pensaments de Pau Maldivo, un dels “maleïts” d’aquella “borratxera còsmica”.
Però la gràcia és l’acostament al personatge des d’una puresa gairebé ingènua, des d’una actitud empàtica, neutra i asèptica (la d’un professional de la medecina) que, de mica en mica, es va omplint de comprensió, interès, admiració i calor, i fa de detonant d’una autoexploració, tot obrint una crisi extàtica i penetrant, que en la segona part de l’espectacle es formalitza en un joc de llums i músiques capaç de crear una bombolla, que s’eleva i flota davant nostre, com si fos un record que creix o una sensació que s’endinsa, i un monòleg final a tot drap, a tomba oberta. Una obra petita, directa, sincera, clara i molt guai.
