No podem viure sense menjar, és una obvietat. I, per això, tot el que envolta el menjar és un pilar de les nostres societats. Però aquest pilar està sent acaparat amb intensitat creixent per l’agronegoci. La vibrant agrodiversitat que encara avui alimenta la majoria de la població mundial està sota el punt de mira. Una elit de grans actors controla més de la meitat de les cadenes alimentàries, extreu grans beneficis en temps de crisi alimentària i pren decisions vitals. Però es desentén dels seus efectes, com són la responsabilitat sobre un terç de les emissions globals, la degradació de la terra, la destrucció de la cultura camperola i els danys a la salut que genera aquest model.
Les grans metròpolis en són nodes centrals. Produeixen pocs aliments, però en consumeixen molts. I per molts anuncis de vaques somrients que ens intentin vendre, vivim d’esquena a uns metabolismes ecosocials sobrepassats. Els tres principals supermercats i els dos majoristes més grans controlen tres de cada quatre aliments. Fa cinquanta anys, el 85% de producte que comercialitzava Mercabarna provenia d’indrets a menys de 100 quilòmetres. Avui és a l’inrevés. Pel Port de Barcelona entra cada any el 8% de la soja que importa la Unió Europea i que serveix per alimentar el “País del Porc” en el qual s’ha convertit Catalunya. Un país que genera el 21% de les emissions de CO₂ catalanes i que és responsable de la contaminació del 40% dels aqüífers, de 23 milions de sacrificis porcins anuals o de la desforestació del Cerrado brasiler.
I, així i tot, dues tasses! Immunes a les dades que proporciona la comunitat científica, encara ara massa actors polítics insisteixen a ampliar infraestructures a costa d’un territori agropolità vital. Però ja no hi ha marge. Entre 1990 i 2012, al voltant de Barcelona s’ha perdut gairebé el 50% de la superfície agrícola que quedava. I de 2012 ençà, a Catalunya, han desaparegut 6.800 finques agrícoles, mentre la renda pagesa ha disminuït un 34%.
Només podrem capgirar aquesta situació quan entenguem la bona alimentació com un bé comú i no com una mercaderia més. Quan la dieta més estesa tingui en compte la temporalitat dels productes agraris, les cultures gastronòmiques locals i la justícia global. Quan la pràctica agroramadera no afegeixi danys, sinó que regeneri. Quan protegim les persones productores que alimenten les nostres comunitats sense emmalaltir la gent ni el planeta.
Barcelona no té futur sense restablir l’equilibri amb el territori sobre el qual es projecta. Però això implica establir aliances entre la població consumidora i la pagesia catalana, tenint especial cura del cinturó agropolità. Hi ha un model que ho permet, basat en el control de la cadena des de baix. Es diu Sobirania Alimentària i donem algunes claus per poder recuperar-la.
