El 30 d’octubre de 1910, al carrer Sant Joan d’Oriola, naix Miguel Hernández Gilabert. En complir quatre anys, la família es trasllada al carrer de Dalt, on vivia gent de classe treballadora. La seva infància es desenvolupa en el si d’una família humil. Sa mare –coneguda al barri com la “tia Concheta”– s’encarrega de les tasques de la llar i son pare, el “tio Visenterre”, cria i ven bestiar. Després d’haver assistit a un parvulari privat, l’escolaritzen al col·legi gratuït Ave Maria. Allí els jesuïtes es fixen en ell pel seu talent i li ofereixen suport per assistir a les classes del Col·legi de Santo Domingo.
Quan Miguel Hernández fa quinze anys, el negoci familiar passa una mala època i son pare el treu del col·legi perquè l’ajude a cuidar el bestiar oví i a repartir la llet. No obstant això, al seu sarró de pastor no li faltaran mai llibres, siguen de la biblioteca pública o prestats pel canonge Luís Almarcha. El pasturatge per la serra li força a passar llargues jornades observant atentament la natura, que mai es deté de transformar-se, i la pinta en versos. Més tard, s’ajuntarà amb la colla d’amics en la taverna de Carles Fenoll, entre els quals es troba l’escriptor, periodista i advocat Ramón Sijé, que influirà la seua obra.
Els inicis poètics
Amb tan sols 21 anys, animat pel seu cercle d’amistats o seguint l’efervescència de la proclamació de la República espanyola, en novembre del 1931, decideix anar-se’n a Madrid per desenvolupar la seua vocació poètica, motiu de la seua marxa. Aconsegueix que algunes revistes li publiquen algun poema, referenciant el seu bucolisme com a “poeta-pastor”. Però, la vida de poeta a Madrid no és tan senzilla per a algú sense renom i cap obra publicada, cosa que l’aboca a una època de penúries i necessitats. En maig del 1932 decideix tornar a casa, però, durant el trajecte, és detingut per portar una cèdula –document en què es reconeix algun deute– de la beneficència, tot i que no correspon amb el seu nom. En l’estació d’Alcazar de San Juan (Ciudad Real) és conduït al quarter municipal, on serà retingut uns dies fins que aconsegueix pagar la fiança per regressar a Oriola. Malgrat no haver complert els seus objectius, el viatge a Madrid li serveix per a créixer i canviar certs aspectes de la seua escriptura, sempre en transformació durant la seua curta vida. A l’hivern del 1933, publica a Múrcia el seu primer llibre de poemes, Perito en lunas.
Miguel Hernández va participar en les Missions Pedagògiques, que arribaren a reunir més de 500 voluntàries en una xarxa de solidaritat per portar l’educació a les poblacions rurals i lluitar contra l’analfabetisme
La primavera següent obté una subvenció de l’Ajuntament d’Oriola de cinquanta pessetes per viatjar de nou a Madrid. S’instal·la en una pensió al barri de Chamberí i troba treball com ajudant en la preparació d’una enciclopèdia taurina que coordina el poeta Cossío. Miguel Hernández participarà en les Missions Pedagògiques, que arribarien a reunir més de 500 voluntàries en una xarxa de solidaritat per portar l’educació a les poblacions rurals i lluitar contra l’analfabetisme. Aquesta tasca li permet visitar diversos pobles de la Manxa, Andalusia i Castella i Lleó. Quan torna a Madrid coneix Pablo Neruda, que acaba d’arribar com a diplomàtic xilè i també entra en contacte amb la filòsofa malaguenya Maria Zambrano, amb qui encetarà una gran amistat.
Els vincles creats a Madrid, així com l’esclat de consciència de classe a l’estrall de l’octubre asturià, el fan qüestionar algunes idees lligades a Ramon Sijé i la revista catòlica El Gallo en Crisis. Jose Bergamín, Cossío i Neruda li critiquen la seua proximitat a la publicació vinculada a un conservadorisme reaccionari. “Estimat, Miguel, sent dir que no m’agrada el Gallo Crisis, li trobe massa olor a església ofegat en encens […] Tu eres massa sa per suportar aquest tuf sotànic-satànic”, li va escriure Neruda en una carta. Seguint, per contra, el cristianisme materialista que portava Neruda d’Amèrica, l’obra d’Hernández copsarà una verdadera vita nuova. Plasma el seu somriure a la vida al poema “Vecino de la Muerte”, deixant anar mil·lennis de ferro roent; eixa vergonya, silenci i culpa que havia pesat sobre la carn i el cap del poeta. Temps després de trencar la relació amb Ramón Sijé, arran de la col·laboració d’Hernández amb la revista El Caballo verde de la poesía, aquest mor l’hivern del 35, amb 22 anys. El fet de faltar el seu company de l’ànima li produeix un gran plany que culmina amb la publicació de “Elegía”, que apareixerà en la publicació del segon poemari, El Rayo que no cesa.
Llegir El Rayo que no cesa és sentir la comarca del Baix Segura i els seus vergers o escoltar el brollar de la font de Pedra
Llegir El Rayo que no cesa és sentir la comarca del Baix Segura i els seus vergers o escoltar el brollar de la font de Pedra. Res es deté des que la magrana dels horts hernandians no cessa d’exhibir-se en els versos d’aquest poemari –d’una sensibilitat valenciana habitualment catalogada com a “llevant feliç” per la crítica espanyola. Tanmateix, el sud d’Alacant i la llum andalusina no deixaran, en cap iris, d’espurnejar en l’obra d’Hernández. Llavors, comença a integrar-se plenament amb l’avantguarda: Alberti, Lorca o Aleixandre, i també amb les artistes de l’Escola de Vallecas, on coneixerà a la pintora surrealista Maruja Mayo. L’ambient liberal que respira li fan afluixar la camisa de força en la manera d’estimar d’aquella època –”ací ningú ens mira mal per agafar-nos de la mà”, li escriu a Josefina Manresa, companya de vida d’Hernández que coneix l’estiu del 1934 a Oriola. I continua: “No em culpes ni retrets perquè no vaig encara. Estic treballant ací d’aquesta manera per tenir el dia de demà un poquet de pau; perquè no els falte el pa als nostres fills…”. Amb Manresa, va tenir dos fills.
Poemes al servei de l’ideal
Sis mesos després de publicar El Rayo que no cesa, esclata la guerra; aquell xoc de guerra total feta món al Guernika. D’aquesta convulsió bèl·lica sorgí de la mà d’Hernández Vientos de pueblo, un llibre nascut de la ràbia i la ferida sagnant, emplenada de dignitat supervivent i d’exaltació heroica. “Elegía primera”, dedicada a Lorca, “Recoged esta voz” o poemes com “Sentado sobre los muertos” semblen un al·lé de justícia revoltada contra la magnitud dels crims feixistes comesos en nom de Déu i d’Espanya. Ací la consciència d’Hernández muda ja per sempre poble. Es dona al “nosaltres” èpic el nom d’un poble en peu contra el feixisme internacional, els ecos del qual s’escoltaran per tots els fronts. Durant la guerra, Miguel Hernández treballarà de periodista, de dramaturg i participarà junt amb el quint regiment del Partit Comunista en la defensa de Madrid i en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes celebrat a València. També va viatjar al V Festival de Teatre Soviètic en l’any 1937. Del camí a Moscou queda la dicció de la seva veu, radiada per ell mateix en París i la qual hui dia es pot escoltar en viu.
Durant la guerra, treballarà de periodista, de dramaturg i participarà junt amb el quint regiment del Partit Comunista en la defensa de Madrid i en el II Congrés Internacional d’Escriptors Antifeixistes
Amb la complicació de la guerra ve la mort del seu primer fill que rondarà el Cancionero y romancero de Ausencias; el seu segon fill, Manolito, naixerà l’any 1939. Al fi de la guerra, Miguel tracta d’escapar a Portugal, però és enxampat per les forces de Salazar. El segueix d’ara endavant, amb “la paciència d’un mort efectiu”, un verdader viacrucis carcerari. Amb un aspecte deteriorat per les pallisses rebudes per part de les autoritats feixistes, l’humorista Miguel Gila el recordarà amb moviments lents, a penes entreobrint els ulls, en un pati d’una presó madrilenya. El capellà Luís Almarcha, que havia estat el seu catecista a Oriola, autor de Mi cautiverio en el dominio Rojo, tracta de fer-li xantatge exigint-li la seua regeneració a canvi del seu “penediment”. És a dir, que afirmara una voluntat de col·laboració amb el Règim.
Antonio Ramón Cuenca, que va ser veí de cel·la, conta que Miguel li va contestar: “Tinc una vida, que vaig posar al servei del meu ideal, i si no tingués dues-centes vides igualment, les hagués donat i les tornaria a donar ara”. Mentrestant, el cap de negocis de l’Ambaixada de Xile va rebre un paper de fumar enviat per Miguel des de la presó que deia, breument: “M’han condemnat a mort. Feu el que pogueu”. “La vostra màxima responsabilitat consisteix a no ser analfabets, incults ni ignorants; precisament en la capacitat de comprendre el bé i inclinar-vos resoltament pel mal”, sentencia el fiscal del judici sumaríssim.
Al fi de la guerra, Miguel tracta d’escapar a Portugal, però és enxampat per les forces de Salazar. El segueix d’ara endavant, amb “la paciència d’un mort efectiu”, un verdader viacrucis carcerari
Miguel resulta condemnat a mort per “adhesió a la rebel·lió militar”, ara bé, Cossío, ben relacionat amb els vencedors, aconsegueix commutar la pena de mort per trenta anys de privació de llibertat. Amb aquesta consciència, i abans de morir malalt de presó, en desembre del 1940 un grup d’amics han format una taula amb velles maletes i farcellets a la manera de seients. Estem a la sala 11 del penal d’Ocanya (Toledo), han decidit celebrar, entre els barrots, un “convit”. Rebutjant el propòsit de rebre un “homenatge” – perquè (sic) “fa olor d’estàtua de plaça pública i a vanitat burgesa”, Miguel diu: “No crec que ningú entre nosaltres haja tractat d’homenatjar a ningú […] Es tracta d’una altra cosa. I jo vull que aquest menjar no done motiu per pronunciar paraules de resignificació estranya al nostre mode de ser revolucionari […] Ja sabeu. És precís que brindem. I no tenim ni vi ni got. Però ara, en aquest mateix instant, podem aixecar el puny, mentalment, clandestinament, i entrexocar-lo”.
Durant els dos anys que dura la seua passió, ja com a pare de Manolito, no deixa d’escriure per al seu fill contes d’una tendresa que contrasta amb la duresa del presidi. Aquestes mateixes condicions i el constant trasllat de la seua persona el fan emmalaltir de tuberculosi. En febrer del 1942, Miguel es troba al Reformatori d’Adults d’Alacant, hui Palau de la Justícia, i li envia en paper higiènic l’última nota a Josefina. Un mes després, trenca la son abans de la sortida del sol i mor en la matinada, somiant, com les cigarres, un 28 de març de 1942. Escriu Maria Zambrano que Miguel Hernández és consciència. Hui, en el dia de la seua mort, cal admirar l’alta qualitat de la seua obra literària i la vigència del seu missatge humà. Hui és aliment de l’ànima i ressona en les guitarres del poble, com digué un altre poeta, perquè no decaiga de no ser res si no és poble.
