Sembla ser un lloc comú en la nostra generació l’assumpció d’un futur incert i inestable. S’han esfondrat les falses promeses meritocràtiques que ens xiuxiuejaven mentre creixíem i hem topat amb una realitat on esforçar-nos per tenir estudis universitaris o per donar el màxim de nosaltres a la feina no és garantia d’unes bones condicions de vida. Ara mateix, ser jove és sinònim de precarietat, però potser la pregunta que ens hem de fer no és si val la pena estudiar o si ens hem d’esforçar a la feina, sinó com hem arribat a consentir aquesta situació?
Ens trobem atrapades en el malestar d’una doble realitat social contradictòria. Per una banda, es criminalitza a la joventut com a despreocupada i irresponsable davant les exigències d’una ràpida transició a la “vida adulta” de mà d’obra disciplinada. Per altra banda, aquest període no para d’eixamplar-se cada vegada més, sent els de sempre els que es beneficien d’aquesta situació a través de mà d’obra més barata i flexible.
L’horitzó d’estabilitat que pretenien fer-nos assumir les classes dominants va passar de postergar-se a «quan passi la crisi» per veure’s engolit i finalment desaparèixer
L’horitzó d’estabilitat que pretenien fer-nos assumir les classes dominants va passar de postergar-se a «quan passi la crisi» per veure’s engolit i finalment desaparèixer. En altres paraules, ens vam haver de readaptar i repensar com a joves quan el sòl que ens havien dit que trepitjaríem va saltar pels aires. Ara trepitgem els vidres trencats de les fràgils copes que sostenien el neoliberalisme triomfant previ a la crisi del 2008. Així, d’aquells anys previs a la crisi on havíem de desitjar tenir una feina concreta i per a tota la vida, vam passar a l’atur estructural i a l'”és una feina més” que després de la pandèmia, i a les portes d’aquesta crisi que sembla que esclata amb comptagotes, continua mantenint-se.
L’aplicació quotidiana de la nostra força treball es troba en relació amb el model econòmic imperant, els sectors econòmics on més persones treballen i les condicions en què duem a terme aquest treball. Pensar en l’estructura econòmica i com interioritzem, des de la nostra posició social, tot aquest entramat de relacions socials ens ha d’ajudar a entendre sense reduccionismes la situació actual de les joves als Països Catalans.
El jovent hem sigut el para-xocs de tots els “accidents” en la davallada del projecte neoliberal i els seus canvis en mercat de treball. Així, les nostres taxes de temporalitat o d’atur no només es caracteritzen per ser més altes que les de la resta de grups d’edat, sinó que són una autèntica muntanya russa que puja i baixa amb una alta sensibilitat en qualsevol moment de recessió o de moviment en el mercat de treball.
Els Països Catalans ocupen dins el context del sud europeu un paper perifèric on predomina una economia terciaritzada, guiada encara per l’especulació immobiliària i el turisme de masses
En l’actualitat, el govern central i els autonòmics es vanaglorien davant unes dades en què la taxa d’atur juvenil disminueix respecte al 2012 o alguns moments de la pandèmia, així com fan gala del creixement del PIB o l’excepció ibèrica del preu del gas. El problema d’aquest relat triomfalista, més enllà del seu caràcter propagandístic, és que quan s’anuncia s’esbiaixa i es defuig d’una realitat més polièdrica, plena de malestar per les classes populars i cruent per a moltes joves. Cal entendre la complexitat d’un mercat de treball cada cop més flexible i amb major desprotecció més enllà de la taxa concreta d’atur (les condicions, els horaris, el temps de desplaçament, les situacions d’assetjament, les traves per a sindicar-nos, etc.). Però d’on ve tot això?
Els Països Catalans ocupen dins el context del sud europeu un paper perifèric on predomina una economia terciaritzada, guiada encara per l’especulació immobiliària i un turisme de masses que pressuposa la disponibilitat d’una gran quantitat de mà d’obra flexible al servei d’una demanda inestable i del manteniment i sosteniment d’uns salaris baixos en comparació amb altres països. Aquest model genera llocs de treball precaris on les joves hi som en major proporció.
Aquestes situacions recurrents de parcialitat i temporalitat s’intensifiquen en el seu caràcter extrem quan la relació laboral no es troba regulada ni tan sols per un contracte. Treballar sense contracte quan accedim al mercat laboral és un tret característic per a moltes, especialment per a les persones migrades, i que en el jovent és normalitzada sota el pretext que els “inicis són durs” i cal obtenir “experiència”.
Normalitzar que “entrem” al mercat laboral serveix d’excusa per parcialitzar-nos i dividir-nos sota una amalgama de contractes que acaben justificant una discriminació general justificada en l’edat
Però tenir contracte tampoc resulta suficient per nosaltres a l’hora d’emancipar-nos o poder cobrir un mínim de les nostres necessitats. El nostre treball està permanentment desvaloritzat, sovint amb categories inferiors a les feines que desenvolupem (ser “ajudant de cambrer”, per exemple), o perquè ens trobem majoritàriament ocupant posicions del mercat laboral més precàries que impliquen un menor salari i una menor protecció social. En un inici, la majoria de nosaltres experimentem una entrada llarga i costosa en termes de precarietat. Normalitzar que “entrem” al mercat laboral serveix d’excusa per parcialitzar-nos i dividir-nos sota una amalgama de contractes (de formació, de becari, en pràctiques, per obra i servei, etc.) que acaben justificant una discriminació general justificada en l’edat.
Un exemple més de com la divisió de les formes contractuals fomenta una divisió entre treballadores creant en el seu si unes jerarquies formalitzades i avalades per les lleis i els interessos de la patronal el veiem als cicles superiors i a la formació dual. La mercantilització de l’educació ha estès el model de les pràctiques curriculars com experiència d’abús i explotació. El resultat és que el procés necessari d’aprendre una feina es converteix en una excusa més per a explotar al jovent i negar-nos els nostres drets. Dit d’una altra manera, les lleis laborals blinden una reproducció de la mà d’obra cada cop menys costosa. A més, moltes vegades les tasques que es realitzen sota fórmules contractuals “formatives” acaben sent en realitat de cobertura d’un lloc de treball ordinari més, no només en moltes empreses, sinó també en diferents institucions públiques.
En aquesta mateixa línia, i tractant de defugir de la qüestió de fons que assenyalàvem, des de les elits polítiques i econòmiques es fomenten nous macroprojectes tractant de fer veure que la solució passa per la suposada creació de nous llocs de feina i el creixement econòmic. Però si alguna cosa hem après és que, amb les relacions laborals vigents, en els macroprojectes no hi ha una solució, sinó la intensificació de la situació que vivim. En ells s’amaga una rotació permanent de personal jove, unes dificultats per sindicar-nos i una vulneració permanent dels termes en què es compra la nostra força de treball.
L’aeroport de Palma, la MAT, el Hard Rock, els Jocs Olímpics… són el paradigma de la consolidació d’unes dinàmiques asimètriques de poder entre el jovent i els interessos del capitalisme
L’aeroport de Palma, la MAT, el Magda, el Port Mayurqa, el Hard Rock, els Jocs Olímpics… són el paradigma de la cronificació d’unes condicions laborals i de la consolidació d’unes dinàmiques cada cop més asimètriques de poder entre el jovent i els interessos del capitalisme al nostre territori. A més, la urbanització i la destrucció d’àmplies parts del nostre territori només serveix per transformar i desarticular l’economia local i les relacions que hi existien per redirigir-les cap als de les grans ciutats o per deixar a lliure albir la penetració de les relacions capitalistes amb més intensitat. Així, la relació entre producció i consum es desarticula en favor de mercats regionals i globals que no responen a les necessitats de les classes populars i les joves que hi viuen, però que acaben per definir les dinàmiques econòmiques que s’hi donen.
Sota aquesta voràgine on només prima la racionalitat econòmica i els seus objectius, els territoris que habitem manquen d’infraestructures i serveis que responguin als interessos de les exigències de la crisi social i econòmica, però també climàtica, que vivim. Aquesta última, que resulta un sotrac cada cop que s’evidencia a través d’incendis o onades de calor, se’ns presenta des dels mitjans de comunicació com qüestions alienes a un model econòmic que experimentem en els nostres llocs de feina i en les conseqüències socials que se’n deriven, les quals afecten el lloc on vivim, a les nostres condicions de vida i, per tant, a les feines existents.
Som conscients de per qui treballem, conscients que ens estan explotant. Sembla, però, que a vegades hàgim perdut la consciència històrica de les que han vingut abans de nosaltres, dels nostres drets i de les nostres eines col·lectives. Aquest punt de partida no és una queixa, sinó l’evidència que la lluita de classes pateix continuïtats i discontinuïtats a l’hora de transmetre els sabers i les pràctiques de les generacions que ens precedeixen. Com a joves haurem de repensar-les en el nostre context.
Els reptes continuen sent majúsculs, però és un nou terreny fèrtil per a noves pràctiques de lluita davant un sindicalisme groc que es presenta com una pota més del poder estatal
Els reptes continuen sent majúsculs, però aquest nou escenari també és un nou terreny fèrtil per a noves pràctiques de lluita davant un sindicalisme groc que es presenta com una pota més del poder estatal. Si alguna conseqüència té aquesta nova situació és la possibilitat, i també la necessitat, de repensar un sindicalisme més enllà del lloc de feina que ocupem en un moment determinat, el qual sabem que només és un parèntesi dins la cadena de contractes que anirem concatenant.
Aquesta situació no l’hem de viure com una autocondemna. Actuem sota condicions que no hem escollit, però esbossar i trobar resistències dins d’aquest context ens ha de servir per començar a construir una consciència que tingui per objectiu superar la situació que vivim.
A la nostra generació és evident que moltes de nosaltres no pretenem ni somiem a realitzar-nos en la nostra feina. Treballem realment tot el dia, però no de forma assalariada. La militància juvenil, l’autoorganització als nostres municipis o la participació en projectes col·lectius que canviïn la realitat que ens envolta són les tasques per qui volem tenir el temps necessari, mentre que la feina és on experimentem aquesta relació conflictiva. Precisament per la quantitat d’hores que ens veiem obligades a treballar hem de combatre el màxim possible l’explotació que ens imposen per fer d’aquesta consciència juvenil i de classe una lluita.
Ens fa falta creure que la conflictivitat al nostre lloc de feina pot invertir la força amb què avui dia es desplega el capitalisme sobre nosaltres
Oposem resistència quan no ens sotmetem a res més enllà que el que marca el nostre contracte, quan no estem disposades a acceptar amb un somriure els crits d’un client o quan ens neguem a treballar hores. Això no és res nou, però tampoc és poc. Històricament, aquestes resistències més invisibles, i també superficials, han estat el caldo de cultiu incipient de la lluita sindical, però per això ens fa falta creure que la conflictivitat al nostre lloc de feina pot invertir la força amb què avui dia es desplega el capitalisme sobre nosaltres.
Des de l’exemple de la Catalunya Nord, sostenint més de deu dies de vaga, a les treballadores d’Inditex, les vagues del sector educatiu i sanitari, les treballadores de TMB, les de l’aeroport a Menorca, i tantes altres; se’ns dibuixa un panorama on aturar-ho tot esdevé una necessitat per amplis sectors socials. Podríem dir que s’ensuma enmig del temps de crisi actual el temps de revolta. Hi ha qui veu desencís i, com deien després del 2008, un jovent “despolititzat”. Anys més tard van venir les vagues generals, una crisi del règim del 78 i les majors mobilitzacions des de la transició. Potser les idees i les esperances del cicle anterior ja no es viuen igual, però és evident que després de la pandèmia cada cop menys joves estem disposades a vendre’ns.
En aquest nou context, ens toca assumir els reptes que tenim al davant i tornar a teixir l’organització del jovent treballador català. La base hi és, falta el motlle de l’esperança per albirar un nou cicle de lluites que ens permeti construir el socialisme i el feminisme als Països Catalans. Per això, aquest Primer de Maig, però també tot l’any, hem de sortir als carrers. Continuar lluitant contra tota explotació: les jornades de 40 hores, els torns partits, els sous de misèria, el treball sense contracte, la vulneració del nostre dret a sindicar-nos…
La por a perdre més del que ens han robat de les lluites passades ja no formen part del que esperem aconseguir. Sindicar-se és defensar-se i lluitar fins a guanyar!
