Soy un perro callejero
Y yo digo que más da
Vivo solo y como puedo
Qué me dio la sociedad
Que no importa el mañana
Si no lo veo de llegar
Hem de fer una reflexió com a societat. No sé quantes vegades ho he sentit aquestes últimes setmanes. Farta fartíssima d’aquesta sentència tan inútilment repetida. Adulcentrisme i boomerisme desfermats. Alguns bons reportatges i moltes pèssimes tertúlies on es repeteix el palabro-marc mental: inimputables, inimputables, inimputables. Recuperem nens soldats de Sierra Leone i posarem nens catalans a la presó? De quants anys? De 9, de 10, d’11? Obrim escoles bressol directament a les presons? Sorpresa sorprenent que enmig d’aquest nou festival de cultura del càstig siguin inspectores dels Mossos d’Esquadra les que posin el sentit comú i parlin de violència masclista normalitzada i d’abordatges integrals. Per on comencem?
Hem de fer una reflexió com a societat. Efectivament. Fem-la perquè no pot ser que descobrim barris pobres a cop de succés i titular. Des que van morir tres migrants abrasats no hem tornat a treure el nas per Sant Roc, i no serà perquè les entitats del barri no portin anys repetint que malviuen abandonats a la seva sort. El desgovern i el mal govern no són gratis. Els serveis socials de Badalona no funcionen des de fa anys, els especialitzats no existeixen, el consorci Badalona Sud està desaparegut. Amb raó algun bomber va dir que era més fàcil punxar la llum que aconseguir una ajuda per pagar-la. Segons l’Idescat, Badalona conté una de les deu unitats territorials més pobres del país (Sant Roc Oest, sector plaça de Camarón de la Isla), i és només una de les agrupacions censals de nivell baix o molt baix de la ciutat que es reparteixen per Sant Roc, Llefià, la Salut i el Gorg. El que passa a Badalona és que la misèria conviu amb dotze unitats territorials de nivell mig alt i alt. La forta desigualtat interna és l’elefant a l’habitació absent a totes les cròniques.
No pot ser que descobrim barris pobres a cop de succés i titular. Des que van morir tres migrants abrasats no hem tornat a treure el nas per Sant Roc
Hem de fer una reflexió com a societat. Fem-la perquè sembla que no acabem d’entendre que aquells nens i nenes pobres de què parlen als seus informes totes les ONG d’infància, Càritas i la Bofill, arriben a adolescents, i que la segregació educativa i l’abandonament escolar són l’indicador més clar de país trencat. No és cap novetat que a Sant Roc l’absentisme escolar és endèmic, ni que la perifèria està plena de MDLR (les sigles de noi del carrer en francès) que s’eduquen entre ells i al carrer. El 2015 ja vaig escriure aquí sobre Sant Roc. Llavors García Albiol defensava que els pares havien de poder escollir escola perquè si no “condemnàvem” els “nostres” nens a anar a classe amb immigrants.
Llavors els índexs de segregació estaven disparats i el percentatge d’alumnes en risc de fracàs escolar era sis vegades més alt entre els alumnes més pobres. Llavors els profes del barri calculaven que només tres de cada cent alumnes arribaven a la universitat. Les coses no han canviat massa i digueu-me visionària, però els adolescents pobres amb què alguns mai es creuaran si no és als titulars, no podran fer cicles perquè no tindran suport extra, i l’atur, la precarietat i el ressentiment se’ls menjaran.
Els adolescents pobres amb què alguns mai es creuaran si no és als titulars, no podran fer cicles perquè no tindran suport extra, i l’atur, la precarietat i el ressentiment se’ls menjaran
Hem de fer una reflexió com a societat. De debò no sabíem que els barris durs ho són, sobretot, per excés de testosterona? La masculinitat més grollera i exhibicionista mai s’acaba, aquella agressivitat de l’autodefensa permanent que converteix moltes víctimes en botxins. I no hi ha res que faci més por a les classes mitjanes i ben alimentades que els adolescents pobres. Espanta la seva inconsciència, la seva falta de límits, els seus jocs violents i la seva manera violenta de cridar l’atenció: els nens quinquis dels 70 sovint morien amb els retalls de premsa que parlaven d’ells a sobre, els nens terroristes d’Estat Islàmic es gravaven vídeos abans de morir, i ara els nostres nens graven les seves violacions. De debò parlar de “manades” i animalitzar-los quan són menors és la millor manera de reconduir-los?
Fa poc vaig conèixer els germans d’Àngel Fernández, més popularment conegut com el Torete. Ells sí que recorden perfectament que la policia i la guàrdia civil disparaven per l’esquena nens de dotze i tretze anys. Massa gent troba a faltar aquell sistema policial i penal venjatiu al qual l’importaven un rave les causes estructurals de res. Amb ells coincidíem en una cosa: als 80 el problema dels nens del carrer el va arreglar l’heroïna i la sida, no la Model.
Hem de fer una reflexió com a societat i no ser tan hipòcrites. Que als nens de Sant Roc els enganxen perquè són bàsics i elementals, però els abusos dels jesuïtes encara s’estan destapant. Que van cinc dones assassinades aquest any a Catalunya. Que profes d’universitat quarentons queden amb nenes de catorze anys per xarxes socials. Que l’Enquesta de Convivència Escolar i Seguretat a Catalunya ja deia que la meitat dels nostres adolescents veia normal controlar la parella, i els estudis de la fundació FAD afirmen que un de cada cinc adolescents i homes joves creu que la violència de gènere és un invent ideològic, i que un 44,7% de nois i noies defensen postulats postmasclistes o antifeministes.
La tempesta perfecta que tenim a sobre combina crisi educativa, una educació sexual de merda i una ofensiva masclista potentíssima que els adolescents de tot el país s’empassen via pantalles
Si hem de fer alguna reflexió és sobre la tempesta perfecta que tenim a sobre i que combina crisi educativa, una educació sexual de merda i una ofensiva masclista potentíssima que els adolescents de tot el país s’empassen via pantalles, porno, fatxatubers i memes. Mentre repetíem a twitter #nopassaran i ens barallàvem entre nosaltres, l’algorisme els ha ajudat a passar i a guanyar a Insta i a Tik Tok, i ara el masclisme i el racisme són contraculturals.
Com a tieta militant vaig posar l’antena amb les mentides que corrien sobre el consentiment: no, no és veritat, no heu de signar cap paper per tenir sexe, heu de preguntar, heu de respectar. Vaig començar a preocupar-me amb els comentaris de la final del Marroc al Mundial: d’on coi heu tret que millor no sortir al carrer que “els moros” cremaran Barcelona? Amb les llums d’emergència posades quan vaig interceptar el primer meme verdultradreta per whatsapp, i flipant molt fort quan em pregunten si és veritat que les feministes fem lleis contra els homes i volem la segregació dels sexes. Ja us ho confirmo: això corre pels mòbils dels nens de Sant Roc i dels de tota Catalunya, es diu manosfera i la ultradreta està darrere. Els fuckboys, les denúncies falses, els homes maltractats, els neogurús de la seducció barata, el riure’s ben fort del gai i el marieta i dels “planxa-calces”.
Parlar seriosament de rebaixar l’edat penal és renunciar a creure que els nens i els homes poden canviar, que no hi ha futur en pau i igualtat possible
Hem de fer una reflexió com a societat i que sigui ràpid. Hem empoderat molt les noies, però ens hem oblidat dels nois i ara estan a la defensiva i alguns alimenten cada dia el seu victimisme. Les expertes diuen que aquest mundillo virtual els dona les respostes, l’afecte i la comprensió que no troben fora, que els nens i els adolescents necessiten –com sempre– atenció, testimonis i referents, però ara a més necessiten referents de noves masculinitats convençudes que la igualtat real no els treu privilegis sinó que els beneficia. Aliats: hola?, on sou?
Inimputables sí, per sort, i gràcies a déu i a tothom que va tenir el bon criteri de no tancar nens a les presons. Com diu la Clara Serra, la violència contra les dones és el recurs perfecte per defensar les polítiques penals més dures i el sentit comú reaccionari, i el punitivisme des del feminisme no és més que rendició i renúncia. Parlar seriosament de rebaixar l’edat penal és renunciar a creure que els nens i els homes poden canviar, que no hi ha futur en pau i igualtat possible. Ens cal treballar els imaginaris distòpics i “futurofòbics” dels xavals, però també els nostres. Hem de fer una reflexió com a societat i ha de durar més de quinze dies.
