Acabar amb el binarisme de gènere és l’objectiu principal de Transgressorxs (2022), llibre transfeminista i autoeditat que han fet possible més d’una vintena de persones d’identitats no-binàries. A les portes del Dia Internacional de l’Orgull LGBTIQ+, conversem als horts urbans de Benimaclet amb Bru Madrenas, autori, gironini trans, no-binàriï i “activista a jornada completa”, tal com es defineix. Destaca que amb l’edat ha après que el 28 de juny és “un dia per celebrar les victòries que hem aconseguit”, però adverteix: “no podem oblidar que la lluita continua i és cada dia” contra la cisheteronorma i totes les violències derivades.
Què és la identitat no-binària i quines altres identitats hi ha dins?
Durant molt de temps la societat ha acceptat els dos gèneres binaris (home i dona). Malgrat que abans les altres identitats de gènere ja existien, és ara quan estan renaixent les no-binàries. En resum, hi ha diverses identitats de gènere, com ara homes, dones, trans, cisgènere, i després hi ha les persones no-binàries. La identitat no-binària la defineixo de tres maneres. Una: com totes aquelles persones que s’ubiquen entre home i dona. Una altra: les persones que s’ubiquen totalment fora del gènere, que són les persones agènere. I, en tercer lloc: les persones de gènere fluid, que flueixen en el gènere. El no binarisme és un terme paraigua en què hi ha diverses subcategories. Per exemple, intergènere, és a dir, persones intersexuals amb gènere no-binari; bigènere, que vol dir que tenen dos gèneres; poligènere, diversos gèneres; demigènere, que és anomenat normalment deminoia o deminoi, i seria com s’alineen en l’espectre de la feminitat o la masculinitat —aquestes persones utilitzen neutre i femení o neutre i masculí. Les etiquetes són molt importants i anomenar les persones en funció de les seves identitats, també.
Transsexual o transgènere?
“El terme transsexual ve de la patologització de les nostres identitats i parteix de la consideració que estem malaltes mentalment. Llavors, lis activistes trans, a la llarga, hem fugit d’aquest terme”
L’acceptat ara per la nostra comunitat és el terme trans. Sí que és veritat que molta gent pensa que transsexuals són les persones que han fet una transició física i les transgènere qui no l’hem feta, però no té res a veure amb això. El terme transsexual ve de la patologització de les nostres identitats i parteix de la consideració que estem malaltes mentalment. Llavors, lis activistes trans, a la llarga, hem fugit d’aquest terme, per escapar-nos de la patologització dels nostres cossos i de les teories del cos equivocat, i s’ha començat a utilitzar transgènere. Hi ha molt d’estigma cap a les persones trans. Les persones trans som persones com la resta, i ens cal un relat positiu davant tanta violència i desconeixença per no caure en la victimització. Hi ha establert el relat com si la realitat trans fora plena de frustració i tristor. I vull reivindicar que hi ha una part molt bonica de ser persones trans, sense, evidentment, deslegitimar i invisibilitzar totes les violències que patim.
Al teu llibre Transgressorxs afirmes que les persones no-binàries sou persones trans, per què?
Les persones no-binàries som persones trans, però no totes. Les persones trans no-binàries som trans en tant que quan vam néixer ens vam identificar amb una identitat de gènere concreta només pel nostre sexe biològic, és a dir, per la lectura dels genitals exteriors. Si tens vagina, ets una dona i si tens penis, ets un home; obviant totes les persones intersexuals —no totes les persones tenim només penis o vagina. Quan no estem d’acord amb aquesta assignació del gènere, som persones trans i agafem una altra identitat. Què és el gènere? És una construcció social i cultural històrica. No és el mateix ser una dona al País Valencià, que una dona al segle XIV a la Xina. Llavors, hi ha una construcció actual binària tant de sexe com de gènere, i les persones no-binàries trencaríem aquest binarisme de gènere. Som persones no-binàries, perquè no som ni dones ni homes. Però, hi ha persones no-binàries que no volen classificar-se en aquest binarisme trans-cisgènere. Llavors el que fan és dir: “jo soc no-binària i ja està, no vull encasellar-me en aquest binarisme que pot amagar també el trànsit”.
Quin és el context actual de les identitats de gènere en l’àmbit institucional i legal?
Hem d’anomenar la recentment aprovada llei trans, on les persones no-binàries no apareixem enlloc. Des dels col·lectius no-binaris es va intentar fer una esmena proposant que la definició de persona trans també incloguès les identitats no-binàries, però no es va aconseguir. També vam demanar l’abolició de la llei d’estrangeria i incloure les persones asexuals, les demandes de les persones intersexuals, les treballadores sexuals… I finalment ha quedat en una llei a mitges. La llei trans valenciana, a priori, semblava una llei molt moderna, però també ha quedat insuficient. Tinc companyis que es volen hormonar i en el seu historial mèdic posa “transsexualisme”. Reben pressions per passar per un psicòleg, demostrar que són trans i així poder accedir a les hormones. Aquestes lleis són un reflex de les lluites que s’han esdevingut durant anys per part dels moviments transfeministes i LGBTQI+, ningú ha regalat res a ningú. El que vull dir és que abans de l’arribada de la ultradreta, la situació tampoc és que fora meravellosa en l’àmbit institucional. El que sí que és cert és que ara, amb l’auge de la ultradreta, segurament una de les primeres mesures serà derogar les lleis de gènere i, evidentment, això espanta.
Hi ha sectors transfeministes i anticapitalistes que critiquen que certes dinàmiques polítiques envers les identitats i les dissidències sexuals i de gènere acaben en mig del pantanós món del neoliberalisme. Tu hi estàs d’acord?
Aquestes crítiques les he sentit sobretot per part d’homes cis, hetero i normalment comunistes. Persones que prioritzen la classe com a eix central i pensen que el feminisme o els temes LGBTQI+ són lluites parcials i divideixen el moviment. Jo hi estic totalment en desacord. De què ens serveix poder arribar a una revolució i enderrocar el capitalisme si no ens hem plantejat que hi ha companyis que no se senten representadis i tot està ple de masclisme, de cisheteropatriarcat i de racisme? La clau és la interseccionalitat de les lluites. Que cadascuna s’ajunti per les seves pròpies necessitats no vol dir que després no es faci xarxa i anem totis a una. Em sento més afí amb una dona cis de classe mitjana que pugui ser bollera que amb un obrer de la fàbrica que sigui masclista i estigui agredint les seves companyes de feina. Per mi és tan important ser anticapitalista com anticapacitista, antiracista, antipatriarcal…
Unes altres crítiques a les identitats versa al voltant de l’ens “hi sentim”. Tu defenses que no “ens sentim”, sinó que “som”.
“De què ens serveix poder arribar a una revolució i enderrocar el capitalisme si no ens hem plantejat que hi ha companyis que no se senten representadis i tot està ple de masclisme, de cisheteropatriarcat i de racisme? La clau és la interseccionalitat de les lluites”
Penso que és una violència molt gran i directa dir que “una persona trans s’hi sent”. No ens sentim trans, som trans, i algunes som persones no-binàries. La identitat marca l’experiència vital de totes persones, també les dones i els homes. A mi m’ha condicionat la meva vida ser una persona no-binària. Des que era una criatura vaig patir assetjament, em deien “nen” per sortir-me’n de la norma. Després em vaig anomenar bollera per allunyar-me del terme dona. Jo solament sabia que no era un home trans i tampoc una dona. El gènere hauria de ser fluid. Proposo que juguem amb el gènere, que pensem que és una performance per a tothom i allunyar-nos així de la cisheteronormativitat.
El sistema és especialista a absorbir les lluites. El transfeminisme pot ser capitalista. Aleshores, com vinculem el transfeminisme amb la lluita de classe i viceversa?
No voldria perdre’m en teories de l’acadèmia. Jo em preguntaria: quines són les necessitats reals? Anar a l’acció directa i la lluita de carrer. Parlaria amb les treballadores de la llar, les kellys, les treballadores sexuals… i amb totes aquelles companyes que les intersecciona la classe. Intentaria saber quines necessitats tenen, com podem acompanyar-les en la lluita des dels nostres col·lectius, estar allà com a persones privilegiades del moviment feminista i tindre memòria.
Podem parlar d’una genealogia trans?
Hi ha un corrent de la història que es diu arqueologia queer i és una crítica a l’acadèmia per ser colonial, cisheteropatriarcal i classista. Fa un recull de la memòria històrica trans, identitats dissidents i queers. Una de les coses que diuen és que han trobat tombes amb restes que estaven associades a un cos amb penis amb indumentària femenina. També han recuperat textos d’escriptors grecs i romans que descriuen persones trans. De la mateixa manera, també posen en valor que hi ha altres cultures, comunitats i societats que tenen altres identitats de gènere i altres concepcions del gènere diferent de la que tenim nosaltres en occident. En general hi ha molt poca literatura en català sobre assaig polític transfeminista i és cert que després de la post dictadura el meu llibre és el primer sobre identitats no-binàries de l’Estat espanyol. Hi ha hagut un clar esborrament històric i aquesta falta de referents forma part de les vivències i violències de les persones no-binàries.
Al llibre també denuncies les dificultats d’accés a l’acadèmia per part de persones trans i no-binàries. Creus que és reconciliable el món acadèmic amb la realitat social?
Sí, de fet el llibre és un intent de reconciliació. A mi m’encanta Preciado, Butler… i que hi hagi persones pensant i escrivint continguts. Però, caldria que fos accessible per tothom, sobretot, per la comunitat trans i migrant que tenen tan vetat l’accés a l’acadèmia. Quan diem que cal que la producció acadèmica sigui accessible em refereixo a tenir en compte claus de lectura fàcil, com ara fer la justificació dels textos a l’esquerra per facilitar la lectura a les persones amb dèficit d’atenció, tenir un glossari al final del llibre, fer una taula de conceptes bàsics per després poder aprofundir en la teoria, fer un audiollibre per les persones que tenen dificultats visuals, posar esquemes, il·lustracions, que hi hagi espais amples o que sigui accessible també a nivell econòmic. Tenim la responsabilitat d’apropar l’acadèmia al que passa al carrer i donar eines a les persones que no hagin tingut l’oportunitat d’accedir-hi perquè puguin escriure. Cal plasmar en llibres altres tipus de coneixements, que siguin igual de valuosos i deixar de construir uns relats i una memòria parcial.
Reflexiones molt sobre el llenguatge inclusiu i la teua proposta resolutòria per no marcar el gènere és escriure amb una “x”. Ara, però, hi ha postures que defensen el “totis” com a fórmula inclusiva. Tu què en penses?
Quan m’anomenen amb el “totes” se’m queda curt. En el meu discurs intento barrejar el “totis” i el “totes”. Tal com està ara una part del feminisme respecte a la qüestió trans és important des dels nostres espais picar ullets a la comunitat trans i de tant en tant anomenar amb la “i”. Verbalment, parlo amb la “i”, i quan escric també ho faig amb la “i”, però en el llibre he preferit fer servir més la “x” perquè dins de les identitats no-binàries utilitzem diferents pronoms —masculí, neutre, femení, una barreja o cap. Com que és un llibre d’identitats no-binàries, la “x” era la fórmula més representativa. No marcar el gènere és una fórmula també útil, però sí que seria recomanable poder barrejar-les amb fórmules en què se sàpiga quins posicionaments tenim respecte al no binarisme i poder posar “totis” o la “x”.
Què podem fer les persones binàries o cisgènere per poder millorar les condicions materials de vida de les persones no-binàries i trans?
“Les primeres mesures de PP i Vox anticipen una regressió històrica en drets de les dones, persones migrants i el col·lectiu LGBTQI+”
Bàsicament, deconstruir-vos i preguntar-nos. Si coneixes alguna persona trans, sigues allà i pregunta-li: què necessites? Què puc fer? També cal que doneu suport a les manifestacions amb temàtica trans. Quan es convoquen anem solament les persones trans. En general hi ha encara una falta gran d’implicació dins del moviment feminista. Cal que es facin protocols contra les violències trànsfobes i donar suport econòmic a les operacions de les persones trans. Cal col·laborar amb els projectes trans, comptar amb artistes trans quan muntem concerts o jornades. També cal fer costat a causes trans molt concretes, com ara que els lavabos no tinguin gènere. La formació també és clau —llegir, veure documentals, xerrar…—, perquè la falta de formació recau en nosaltres en forma de violència.
Amb quins reptes es trobarà el moviment transinclusiu si el 23 de juliol hi ha un govern espanyol de PP i Vox? Quines estratègies cal articular?
L’auge de la ultradreta ha estat un cop baix per a la comunitat trans, de la mateixa manera que per les altres comunitats que surten de la cisheteronorma. Les primeres mesures de PP i Vox anticipen una regressió històrica en drets de les dones, persones migrants i el col·lectiu LGBTQI+. Aquesta nova ofensiva en molts territoris és un avís i podria ser una bona oportunitat perquè els moviments d’esquerra es tornen a rearmar i crear un front comú. Es fa imprescindible articular xarxes, dins i fora dels col·lectius trans, i sobretot al carrer. Cal facilitar advocades, caixes de resistència, fer un front comú amb mobilitzacions… No venim del no-res. En els darrers anys, en el moviment transfeminista, hem construït estructures de suport mutu. Som moltes persones. També cada volta se sumen més dones feministes aliades de la comunitat trans. Sigui el que sigui, el 24 de juliol continuarem fent front i lluitant al carrer, perquè continuem existint. Som la dissidència solament per la nostra forma de viure com a persones no-binàries i trans. El simple fet d’existir ens fa resistir.
