En la seva primera accepció alguns diccionaris defineixen la paraula “resistència” com la capacitat per resistir, suportar, aguantar o sofrir; diríem que tot el contrari d’una altra, que la defineix com a situació de les coses o persones enfrontades, ja que l’enfrontament pressuposa identificar-se com a elements no disposats a suportar, sofrir el que l’altre vol imposar. Segur que l’enfrontament pot ser només dialèctic, o definir cadascun dels enfrontats la seva situació o posició respecte a la de l’altre, i pot expressar un cert grau de no acceptació, una voluntat de no col·laboració, d’oposició.
M’embranco en questes discussions, potser ja ho heu entès, perquè d’ençà que a Perpinyà hi ha un alcalde d’extrema dreta, acompanyat d’un equip que en alguns casos nega ser d’extrema dreta, rodejat d’una colla d’amics que neguen ser-ho —entre els quals alguns funcionaris que fan com si aquí no passés res—; hem de filar prim i trobar arguments per convèncer els perpinyanesos de la necessitat de no col·laborar. Ja sé que pot semblar exagerat parlar de col·laboració, sobretot a l’Estat francès, on els mots “resistència” i “col·laboració” estan estretament lligats a la memòria recent i col·lectiva de la lluita contra l’ocupació alemanya en el context de la Segona Guerra Mundial. Però, com s’avenen a afirmar els estudiosos de l’extrema dreta europea, el feixisme no ha desaparegut, resten grups neofeixistes i sobretot s’ha institucionalitzat la presència de l’extrema dreta en el panorama polític, com una força més del joc democràtico-electoral. El feixisme institucional s’ha adaptat sense abandonar els seus valors, en contra dels valors que defensen els interessos de les classes populars, amb intel·ligència ocultadora i servint-se cada vegada més eficaçment dels mitjans de comunicació i de les xarxes.
I nosaltres, més enllà dels cercles militants, més enllà dels eslògans, hem de saber trobar mecanismes, propostes concretes perquè qualsevol ciutadà de Perpinyà, Ripoll o qualsevol altre indret on l’extrema dreta hi tingui el peu posat, pugui actuar per activa (resistint) o per passiva (no col·laborant).
El feixisme institucional s’ha adaptat sense abandonar els seus valors, amb intel·ligència ocultadora i servint-se cada vegada més eficaçment dels mitjans de comunicació i de les xarxes
Aquest mes de juliol farà tres anys que un membre destacat de l’Agrupació Nacional (RN), partit d’extrema dreta, és el batlle de Perpinyà, elegit per 15.743 persones d’una ciutat de gairebé 122.000 habitants, que havien de triar entre la dreta i l’extrema dreta. L’endemà de la seva elecció vaig fer una amarga piulada: “Es pot ser antifeixista sense lluitar contra la dreta? Ara hi haurà molts resistents a Perpinyà, que no han fet res contra la política de la dreta durant anys”. I malauradament els resistents no són tan nombrosos com caldria i la no-col·laboració s’interpreta sovint com una cessió de l’espai polític. És veritat, però, que l’actual batlle no se sent prou estimat i ha encarregat una enquesta d’opinió per conèixer el nivell d’adhesió a la seva política i si cal reorientar-la. Ja veurem quines preguntes plantejaran als enquestats.
Si demanem a un perpinyanès qualsevol, no especialment polititzat, que ens doni exemples d’accions de l’Ajuntament de Perpinyà, o dels seus elegits, que mostrin la seva ideologia d’extrema dreta, segurament tindrà dificultats per fer-ho. I, per tant, la llista comença a ser llarga. Si a la mateixa persona li demanem quina creu que és la política municipal sobre la immigració, potser recordarà l’operació mediàtica del batlle anant a Ucraïna pocs mesos després de l’inici de la guerra, i tornar-ne amb un grup de refugiats. Actuació amb doble missatge, un de “desdiabolització”, mostrant que no estan contra la immigració; i un d’afirmació dels valors, subtil, subliminar, de la defensa del supremacisme blanc. Tot i que després pocs saben què se n’ha fet d’aquells refugiats, i quines dificultats tenen les associacions que treballen en l’acull de refugiats i migrants.
El color polític del batlle ha fet que grups neofeixistes actuïn amb “normalitat” i que anuncien l’obertura d’un local o embruten la façana del Centre LGBT+66
Si a la mateixa persona li demanem què en pensa de la política cultural en general o concretament sobre la cultura catalana, potser s’haurà adonat que les celebracions municipals entorn de la festa de Sant Jordi ara es fan en un espai tancat; i que hi ha unes associacions, llibreria i editorial que, mostrant la seva actitud de no-col·laboració, han volgut organitzar un Sant Jordi reivindicatiu, festiu i al carrer; que intenta limitar l’activitat d’entitats que no són de la seva corda, com ha passat recentment amb la revetlla de Sant Joan al barri del Vernet o que ho fa tot per impedir la compra d’un edifici per a la instal·lació d’un centre d’ensenyament secundari en català. Però potser també haurà rebut el missatge que la catalanitat de Perpinyà no té res a veure amb la de Barcelona, que aquí som rossellonesos i que durant el seu mandat el batlle crearà un Institut per a preservar la “identitat rossellonesa d’aquest territori francès”, tal com ha manifestat en el consell municipal del passat 10 de maig.
O què en pensa de la colonització i concretament de la d’Algèria i de la política, gens dissimulada, de reivindicació de noms destacats de l’OAS; de la seguretat a la ciutat, de l’augment d’efectius policials i mitjans de vigilància, i alhora del nombre de delictes; de la destrucció del barri de Sant Jaume.
Ara, que de nord a sud del país s’han instal·lat en ajuntaments i altres administracions, ens cal fer propostes concretes sobre com denunciar, com aturar la seva acció
O si s’ha assabentat que el color polític del batlle ha fet que grups neofeixistes actuïn amb “normalitat” i que anuncien l’obertura d’un local, embruten la façana del Centre LGBT+66, interrompen una reunió pública convocada per la Nupes (coalició d’esquerres) sobre el projecte de llei Darmanin sobre asil i immigració.
I si bé tenim a l’abast nombroses publicacions sobre l’extrema dreta, els seus fonaments ideològics, el seu discurs i com rebatre’l, la seva manera de fer fora de les institucions; ara, que de nord a sud del país s’han instal·lat en ajuntaments i altres administracions, ens cal fer propostes concretes sobre com denunciar, com aturar la seva acció i la seva influència en la vida dels nostres pobles i ciutats. Aquestes propostes les trobarem entre tots, treballant en xarxa les associacions i entitats, consolidant les estructures pròpies, mentre construïm una alternativa per barrar-li el pas en les pròximes eleccions.
