«La literatura funciona sovint com un mirall». En els versos, Maria-Mercè Marçal hi reflecteix les seves experiències. Com la maternitat o l’amor lèsbic. Temàtica poètica gairebé inèdita. I és que, per ella, escriure també té a veure amb la rebel·lió. Poesia que és mirall. Poesia que és revolta.
«Pot arribar a ser creativa, la fúria de les dones?» es pregunta Marçal. Els seus poemes són la resposta afirmativa. També cada una de les paraules que han escrit les dones que l’han precedit i que ella rescata de l’oblit: «Hem d’anar, doncs, a la recerca i captura de les mares literàries escamotejades».
13 de novembre de 1952. Clínica de L’Aliança de Barcelona. 00.37 h de la matinada. Maria-Mercè Marçal neix circumstancialment a Barcelona. És filla d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell). De pagès, d’una família de treballadors del camp. Amb els anys, però, s’allunyarà de la vida de poble, la dels seus pares, una «teranyina» que l’ofega. Escollirà la lluita política i feminista i, sobretot, voldrà ser escriptora. Marçal comença a escriure poesia de ben petita. Més tard, a la universitat, tornarà als versos. Poc s’imagina que es convertirà en una de les poetes catalanes més rellevants.
«Aquella part de mi que se’m revolta»
Octubre de 1969. Maria-Mercè Marçal arriba a Barcelona per estudiar a la universitat. Comença Filologia Clàssica. Són temps de política i de literatura. Allà coneix Ramon Pinyol, amb qui es casa i se separa uns anys després. Amb ell i altres, creen l’editorial Llibres del Mall. Abans d’acabar la carrera, Marçal comença a fer classes a l’institut. Una feina, la de professora de llengua i literatura catalanes, que l’acompanyarà tota la vida.
Marçal aposta per construir els Països Catalans des d’un moviment popular i d’esquerres, per això entra a militar al PSAN amb 24 anys i situa l’alliberament de la dona al centre del partit
Maria-Mercè Marçal entra a militar al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN). Té 24 anys. De seguida demostra «una preocupació per la lluita feminista per sobre de les altres». Ella situa l’alliberament de la dona al centre del partit. Ha de lliurar dues batalles: «contra l’opressió de classe i contra l’opressió sexista, que es manifesta quotidianament també en les files dels qui combaten el capital». Marçal aposta per construir els Països Catalans des d’un moviment popular i d’esquerres. Continuarà implicada en el feminisme i el nacionalisme d’esquerres, malgrat que s’anirà centrant en l’àmbit cultural. I és que, aquell mateix any, comença la seva carrera literària. Guanya el Premi Carles Riba de poesia, el més prestigiós del moment, amb el poemari Cau de llunes (1977), el seu primer llibre.
El segon poemari, Bruixa de dol (1979), és un èxit. Hi ha la voluntat d’escriure des d’uns ulls de dona i la creació d’un univers simbòlic: la lluna, la bruixa, la sal o el mirall. Maria-Mercè Marçal continua escrivint versos. Vindran més poemaris, entre ells, el recull Llengua abolida (poesia 1973-1988) o el pòstum Raó del cos (2000). Hi ha moments que per escriure només necessita «un estat anímic, un paper i un llapis». Esbossa o acaba poemes en un bar, a l’autobús, vigilant exàmens o en un pàrquing d’una autopista. La poesia es converteix en vertebradora, en el seu esquelet intern, l’ajuda a explicar-se i a entendre’s. A ordenar el caos. Els versos li són espill. Revolta. I també, una segona memòria: «Jo no sé pensar sense escriure».
Vida i poesia es trenen. En els poemes que són mirall, hi reflecteix el trasbals pels amors complicats; ella és intensa i obsessiva: «Aquest amor em diu que no tinc nom». Amor en terra de ningú. I també hi emmiralla les pors i les culpes d’una maternitat qüestionada per haver-se gestat en una relació no pública: «T’he engendrat amb dolor, / t’he parit amb plaer». Maria-Mercè Marçal tira endavant amb l’embaràs en solitari. Una actitud d’afirmació: allò personal és polític. Una experiència difícil d’elaborar perquè hi ha pocs referents: «Sola vaig dir-te: creix. / I, pas a pas, sabent / que ens duien els meus peus, / vaig gosar créixer amb tu». La seva filla Heura neix el 1980.
«M’he mirat al mirall i et veig a tu»
Si hi ha un any decisiu en la vida de Maria-Mercè Marçal, aquest és el 1984. És l’any de la mort del seu pare. Però també és l’any que coneix «l’únic amor real», la filòsofa Fina Birulés, amb qui comença la relació sentimental més important: «l’amor-diamant».
Aquest mateix any també descobreix els versos de Renée Vivien i s’hi emmiralla. Al llarg de gairebé deu anys, Marçal investiga a fons la seva vida. Una poeta radical i apassionada que canta a l’amor lèsbic. «Si s’ha parlat de la invisibilitat de la dona en la història, què no dir de la invisibilitat de la lesbiana?», reflexiona Marçal. Tot desemboca en la seva primera i única novel·la, La passió segons Renée Vivien (1994), àmpliament guardonada.
Renée Vivien no és l’única escriptora que Maria-Mercè Marçal vindica. La dona ha estat invisibilitzada, també, en la literatura. Per això, es proposa reconstruir les baules de la genealogia literària femenina. «Aquell confortador saber que hi són. Que hi eren». Impulsa la creació del Comitè d’Escriptores del PEN. I dona visibilitat a les dones escriptores a través de pròlegs, articles, traduccions o xerrades. Contra el silenci de la Història. Creu que, sense mares simbòliques, la dona no pot ser posada al món de la cultura i del pensament.
Impulsa la creació del Comitè d’Escriptores del PEN i dona visibilitat a les dones escriptores a través de pròlegs, articles, traduccions o xerrades
El 1996 serà un any de contrastos. D’alegria, però també de molta angoixa. La felicitat li arriba quan amb la Fina decideixen anar a viure juntes. Feia molts anys que ho desitjava. Per fi pot contradir els versos que havia escrit abans: «El meu amor sense casa». Al cap de poc, però, tot canvia. Maria-Mercè Marçal escriu unes paraules a la Fina: «Amb runa de coses velles hem fet una casa, amor meu». Són uns mots que anota al seu dietari el 7 d’agost de 1996. És una carta de comiat a la Fina. Una de les quatre cartes de comiat que escriu. Les altres tres les dirigeix a la seva filla Heura, a la seva germana i a la seva mare. I és que a Maria-Mercè Marçal li acaben de diagnosticar un càncer de pit. Comença un dietari: «Avui és el tercer dia que visc amb la mort enganxada, arrapada al costat dret». De vegades el dietari se li fa massa dolorós i recorre a la poesia: «Covava l’ou de la mort blanca / sota l’aixella, arran de pit». Marçal es debat entre el terror i les ganes de viure. Converteix el seu cos malalt en matèria literària. La poesia la porta a l’ull de l’huracà, però també li ordena l’embat. Poesia-mirall. Poesia des de la ferida. L’escriptura l’enfronta a les seves pors: «Morir: potser només / perdre forma i contorns, / desfer-se, ser / xuclada endins / de l’úter viu, / matriu de déu / mare: desnéixer». Maria-Mercè Marçal mor a Barcelona la matinada del 5 de juliol de 1998. Té quaranta-cinc anys.
«Parla’m encara. I més»
Una dona. De classe baixa i nació oprimida. La poeta de la triple rebel·lió. Han passat anys des que va escriure la divisa. Però gairebé no ha canviat res. Icona del feminisme. Els seus poemes s’escriuen als murs. Dels seus versos se’n fan cançons. Porta d’entrada a la poesia. Poeta de l’amor i la terra. De la mort i el desamor. De la maternitat i l’amor lèsbic. Poeta des d’uns ulls de dona. Mare literària. Maria-Mercè Marçal, parla’ns encara. I més.
