“Vaig ser anònima fins fa quatre anys. De fet, no vull que se sàpiga on treballo, on visc ni res”. Però Sukaina Fares, fa cosa de tres anys, va començar a perdre la por a concedir entrevistes i a posar veu a la seva lluita. Conèixer dones com l’escriptora Mimunt Hamido la va ajudar a prendre la decisió. “M’ha ajudat molt a no sentir-me tan boja, tan egoista i tan fulana com em volia fer creure la meva comunitat”, explica.
Rifenya de naixement, va arribar a Barcelona quan tenia 5 anys. Però els tres mesos d’estiu els passava al Marroc. Una vida entre dos mons, en la qual li ha costat encaixar. “Era molt feliç al Marroc. Aquí sempre m’he sentit com diferent. A l’escola, amb les amistats… Sempre he sigut ‘la mora’. En canvi, en el meu país d’origen em sentia molt còmoda. És dur, perquè de la morofòbia que hi ha se’n parla poc. I jo ho he viscut amb la mare, a les botigues, al transport públic, a l’escola…”.
Ni colònies, ni excursions, ni extraescolars, ni festes d’aniversari. Fares, quan era nena, estava acostumada a una realitat diferent de la d’altres infants de la classe. “Jo ja sabia que no m’hi deixarien anar, però preguntava. Som moltes les que no sabem nedar, per exemple. Ells s’ho passaven bé, nosaltres no, erem les espectadores de la seva diversió”.
“L’alliberament i la igualtat de la dona no són compatibles amb cap religió. Una dona musulmana pot ser feminista, però no pot haver-hi un feminisme islàmic”, considera l’activista
Va viure en aquest entorn fins que, amb 16 anys, va ser repudiada per la seva família. “El meu pare era maltractador. El vaig denunciar i vaig estar dos anys, fins als 18, en un centre de menors”, conta. Allà, es va trobar altres nenes de famílies musulmanes amb la mateixa història. I va començar a teixir una xarxa de sororitat i escolta que ha perdurat fins avui i que es va anar estenent a tot l’Estat espanyol. Són del Nord d’Àfrica, del Marroc, d’Algèria, d’Egipte, del Sàhara, de Mauritània, de l’Afganistan, de l’Iran… Però també són de Barcelona. “Si una nena té un problema aquí i ens n’assabentem, hi anem. Tenim dones a tot arreu”. Fa només un any que s’han constituït com a col·lectiu, formalitzant tot el que ja feien. “Com a forma de suport emocional ens està ajudant a totes, perquè som moltíssimes. Ens uneix el repudi, el càstig per ser feministes, atees, lesbianes, dissidents. Qüestions que no només passen a l’Afganistan. També passen a Occident. El càstig que recau sobre les dones musulmanes que ens atrevim a dissentir no és només de la família, sinó de tota la comunitat”.
Més enllà del vel
“Les dones musulmanes feministes són un oxímoron, les dues coses sembla que no puguin combregar. Alliberament i igualtat de la dona no són compatibles amb la pràctica de cap religió. Ara, pot una dona ser musulmana i feminista? Sí. Però no pot haver-hi un feminisme islàmic”, sentencia Sukaina Fares. Com altres dissidències, se sent en lluita constant amb part del que anomena “feminisme espanyol”. “No volen introduir l’antiracisme a la lluita feminista i és un espai molt complicat d’ocupar, perquè la supremacia sempre és blanca”. I les blanques, diu, moltes vegades volen parlar només del vel.
“Nosaltres estem denunciant, igual que qualsevol, la misogínia d’aquí, que ens travessa igual a les dones migrades que a una dona d’aquí. A les d’altres contextos religiosos ens travessa la misogínia d’Occident i, a més a més, la dels nostres contextos migratoris i el racisme. És el patriarcat aquí i allà i s’ha de lluitar contra tots dos. Soc feminista, però mai m’han convidat a una xerrada que no sigui per parlar del patriarcat islàmic. Mai em demanen d’opinar sobre violències a internet, sobre la prostitució…”. I sobre el patriarcat occidental? “No, es veu que a mi no em travessa”, diu rient.
“No, rei, no és la meva cultura”
“Aquí es confon molt religió i cultura, tot i que no es coneix gens la nostra cultura. A mi m’hagués agradat molt escoltar música del meu país a l’escola, menjar els nostres plats… Però no es coneix això, es difon la nostra realitat a través de la religió i crec que això és una decisió política. No som ciutadans per parlar de totes les qüestions, sinó que sempre se’ns relaciona amb la religió. I el que vol saber la gent d’aquí de nosaltres també se centra en aquest tema”, diu Fares.
L’esquerra, explica, l’ha decebut. “Em pregunto moltes vegades si hi ha una esquerra real. L’esquerra que tenim no planta cara al patriarcat islàmic, té un punt de vista racista. A nosaltres se’ns ha amenaçat aquí per publicacions, manifestacions i entrevistes i hem hagut d’anar amb escolta. I part de l’esquerra creu que aquesta misogínia religiosa no existeix. Et diuen que hi ha dones musulmanes que volen portar el vel. I sí, hi ha dones que no se’l volen treure, ma mare se sentiria despullada sense vel. Però aquí, quan es va votar pel dret al divorci, també es van manifestar moltes dones que no el volien. Eren dones lligades a l’Església. Aleshores, què fem? Lliure elecció? L’Estat ha de deixar de ser relativista, perquè al final aquestes polítiques són racistes. Si fos el cas d’una nena catalana, blanca de pell, no permetrien que la família no la deixés anar de colònies o d’excursió. Primaria l’argument que estem en un país aconfessional i que els menors han de fer activitats escolars i extraescolars. Però amb nosaltres sí que es permet aquest debat. Diuen: ‘És la seva cultura’. Doncs no, rei, no és la meva cultura. Tenim dret a ser persones, a nedar, ballar, a treballar, a tenir parella. I volem el mateix que els homes”.
