Xile commemora avui els cinquanta anys de l’11 de setembre de 1973, quan el cop d’Estat encapçalat per Augusto Pinochet va enderrocar el govern de la Unitat Popular i inicià 17 anys de dictadura cívico-militar. Aquesta onada de memòria, però, no es produeix en un terreny neutral, sinó que és esquitxada per les contradiccions que encara agiten el Xile d’avui.
Així, mentre la dreta responsabilitza a Salvador Allende del cop d’Estat, justificant l’intervencionisme militar del 73 i legitimant la posterior violació dels drets humans; l’esquerra de Gabriel Boric, a la presidència del país, intenta conciliar les polaritzades posicions respecte als fets, promovent un manifest en defensa de la democràcia amb els expresidents Frei, Lagos, Bachelet i Piñera. Aquesta voluntat s’expressa també en un ampli desplegament d’esdeveniments al·lusius a allò que alguns crítics han anomenat “la festa de la derrota”.
Aquesta forma d’apropar-se al passat, que corre el risc de promoure una actitud contemplativa dels fets, o fins i tot una substitució del paper de les organitzacions populars, contrasta amb la memòria viva dels carrers de ciutats com Santiago. Allà, els esdeveniments del passat es fan presents en parets, monuments i murals esgrafiats durant l’esclat social, la revolta del 2019. En ells, ressonen el sentir de la Unitat Popular i de la resistència a la dictadura.
Té el seu origen en “La Galeria”, on el Col·lectiu Cian va crear l’emblemàtica figura del gos que s’enfrontava a la policia durant les manifestacions
Seguint aquesta petjada, arribem al Museu de l’Esclat Social, un espai autogestionat que sorgí de la necessitat de documentar testimonis i intervencions produïdes durant l’esclat. L’espai té el seu origen en “La Galeria”, on el Col·lectiu Cian va crear amb material reciclat l’emblemàtica figura del “Mata Pacos”, el gos que s’enfrontava a la policia durant les manifestacions.
Ens rep en Pablo Lòpez, un dels set membres del col·lectiu, que explica que va ser el 2020 quan es va forjar la idea de convertir l’espai en un museu. Tres anys després, compta amb un repositori web que combina manifestos, fotografies i audiovisuals, i amb un espai d’exposició que, respectant el procés de la revolta encara viu, dona un fort valor a la seva dimensió afectiva.
“Al Museu treballem una curadoria afectiva. Ens emplacem en una museologia relacional que té a veure amb ser coherents amb el territori i amb les demandes dels moviments socials. El nostre compromís té a veure amb estar constantment als carrers, amb activar organització popular i a donar refugi a víctimes de violència estatal”.
Art, activació i sanació
López ens relata com l’equip del Museu s’ha format per sostenir aquests processos en les visites, fent de pont per facilitar recursos com el suport a les víctimes de violència institucional tant de la dictadura com de la revolta del 19. “El Museu —subratlla— no només rep obres o manifestacions estètiques, també rep molt de dolor”. Respecte a la curadoria afectiva, explica, no hi ha censura sobre allò que els artistes volen presentar, però sí que hi ha cura. “Les emocions ens permeten accedir a aquesta memòria tan recent, per tant, hem de ser curosos de les nostres intervencions per sanar. No exposar per exposar, sinó ser conscients de les conseqüències”.
És un recorregut lliure on les obres contingudes no simbolitzen cap jerarquia, i inviten a una experiència immersiva de la revolta
El Museu de l’Esclat és una experiència vívida, capaç de despertar records i interpel·lar a través de tots els sentits. És un recorregut lliure on les obres contingudes —grafitis, escuts d’autodefensa, audiovisuals, cartelleria o murals— no simbolitzen cap jerarquia, i inviten a una experiència immersiva de la revolta. Amb una col·lecció que rep permanentment noves aportacions i acull activitats vivencials de reflexió, es defensa la idea de “sostenir el coneixement i les pràctiques dels moviments”, contraposada a la tradicional visió museística de “conservar”. A més dels materials del 19, també s’hi troba una mostra de l’art polític xilè de la dècada de 1970, així com de l’internacionalisme que arreu rebutjà la dictadura pinochetista. En Pablo López ens diu:
“La Memòria és una memòria present, una memòria activa. Es vincula amb el que estem fent amb la Commemoració dels 50 anys. No ens agrada parlar de commemoració, sinó que parlem d’activació. El fet commemoratiu visibilitza fites per recordar-les, però no necessàriament s’aprèn a construir coneixements nous, noves pràctiques. Es veu com quelcom estanc en el temps: és una responsabilitat mirar-los, però no necessàriament com una pràctica de continuïtat”.
El Museu treballa amb l’activació permanent. Des d’aquest espai de memòria present, inauguren la Biblioteca de la Revolta. Però el Museu té un abast que va més enllà de l’espai físic. Durant la pandèmia, arran de les protestes per falta de treball i menjar, amb altres col·lectius van anar a treballar a la comuna d’El Bosque, per a fer-hi uns horts comunitaris per la sobirania alimentària. “Aquestes són formes que es reactiven a partir de l’esclat: la vinculació amb la terra, l’alimentació, la sobirania. Fer i activar són les nostres pràctiques. És reapropiar-se d’aquesta definició de museu”.
Les (estètiques) polítiques en diàleg
Hi ha una herència comuna a Llatinoamèrica respecte a la construcció política-narrativa sobre les dictadures i les posteriors democràcies, però també en les pràctiques populars com les olles comunes, les cassolades o les estratègies de supervivència. “Hem tingut una història sostinguda de lluites”, diu en Pablo López. Així és com es vinculen amb la memòria dels 50 anys, activant aquestes pràctiques. Per exemple, amb el Cercavila Popular del 22 de juliol en memòria dels 119 desapareguts de l’Operació Colombo del 1975, on van ser els familiars els qui van demanar el suport al Museu. En l’organització de l’acte van participar-hi més de 100 entitats, un treball que tindrà continuïtat. “Així fem la interrupció d’allò commemoratiu, és una activació d’una memòria sostinguda en el temps”.
Pel Pablo López, un dels impulsors, el Museu cobra sentit també davant de fets ocorreguts posteriorment a l’esclat
Pel Pablo López, el Museu cobra sentit també davant de fets ocorreguts posteriorment a l’esclat. “Amb el segrest del moviment per part de la classe política, a partir de l’Assemblea Constituent i el rebuig a la proposta de nova constitució, la gent vam desanimar-nos i deprimir-nos”. Però com els digueren des del col·lectiu Historias Desobedientes: “La lluita no continua, és contínua”. Per ells, la visita al Museu els va reposicionar. “Totes les lluites es vinculen d’alguna manera”, comenta. “I l’esclat és una fita més de la nostra llarga història”.
Al Museu, les estètiques polítiques revolucionàries dels anys 70 i les de l’esclat social del 19 dialoguen insospitadament. “Teníem una exposició d’escuts, amb el compromís que sí que eren necessaris tornaven al carrer per a ser usats. De fet, dels 18 originals ens en queden uns 8, exemple del que ens referim com a memòria activa i viva”. Un d’ells, intervingut pel reconegut muralista Mono González, va cridar l’atenció d’una senyora que venia del Canadà. Conèixer l’existència del Museu l’havia ajudat a prendre la decisió de tornar a Xile, després d’anys d’exili. Davant l’escut, va dir: “L’únic que queda de la meva lluita és això”. Havia canviat tota l’estètica del seu temps. “Però saps què? L’esperit és el mateix”.
Durant l’esclat hi va haver també un esclat creatiu, on el moviment va ser capaç fins i tot d’apropiar-se d’estètiques neoliberals, “quan normalment és el capitalisme qui s’apropia de les nostres estètiques”. L’esclat connecta amb altres estètiques de la resistència al llarg de Llatinoamèrica, com la Brigada Ramona Parra a Xile. Artistes actuals com Pipe Sánchez o Ninicomix s’inspiren en els seus treballs, amb una herència molt clara. “El llenguatge actual, si bé és diferent de l’anterior, sorgeix d’allà mateix”.
A la calor d’aquest diàleg entre lluites socials de temps diferents, que s’enllacen amb les expressions artístiques de cadascuna, al Museu es concep i practica la memòria com una paleta de possibilitats per dibuixar el canvi social, desbordant tota commemoració.
