Sí, com qui comença una cursa de fons, després del parèntesi estiuenc, gestionat com s’ha pogut, amb vacances dels pares o no, amb colònies, centres d’esplai, àvies, tietes o amics, la mainada ha tornat a l’escola.
La tornada a l’escola és un veritable esdeveniment social i el trencaclosques en què es basa el sistema educatiu de l’Estat francès s’ha de posar a lloc en pocs dies, tot i que ja sabem d’entrada que hi mancaran peces i que n’hi haurà de mal retallades que no encaixaran. D’entrada, l’actual ministre d’educació va ser nomenat el passat mes de juliol quan, evidentment, les orientacions per l’any escolar que hem iniciat ja havien estat establertes, en format d’eternes promeses com la disminució del nombre d’alumnes per aula en alguns nivells de l’ensenyament primari, la millor gestió de les substitucions o la revalorització dels salaris dels ensenyants, que són els més mal pagats en comparació als dels països del nostre entorn europeu. Però, evidentment, l’equip precedent havia oblidat quelcom de tan transcendental, com prohibir l’ús de l’abaia i el qamis, prohibició no explicitada en la llei del 2004 d’aplicació del principi de laïcitat als centres públics d’ensenyament, que regula els signes ostensibles de pertinença a una religió.
Els responsables d’establiments escolars trampegen la situació sense saber si cal instaurar o no una “policia” de la vestimenta a l’entrada dels instituts i qui hauria d’exercir aquesta suposada funció
Però com que segons una circular del 2022 es poden prohibir “els vestits que no són signes de pertinença religiosa, però que ho poden esdevenir indirectament”, el regne de l’arbitrarietat es pot imposar i el debat als mitjans de comunicació, per aquest inici d’any escolar, ha girat sobre si cal o no prohibir l’abaia, sobre si és o no un signe religiós o només cultural. Mentrestant, els responsables d’establiments escolars trampegen la situació sense saber si cal instaurar o no una “policia” de la vestimenta a l’entrada dels instituts i qui hauria d’exercir aquesta suposada funció. Els ensenyants es troben entre les circulars ministerials prohibicionistes de suposats signes de radicalització i el comportament dels adolescents que per natura és i ha de ser contestatari.
Fins després del 1968 les noies no podíem portar pantalons llargs a l’escola, en nom de la moralitat; encara recordo com en un institut de Barcelona, devia ser l’any 1966, em van enviar cap a casa a canviar-me perquè, en ple hivern, la meva mare havia gosat fer-me portar pantalons, i com l’afer va arribar fins al claustre del professorat. El 2023 alguns vestits llargs poden ser considerats com a vestimenta religiosa i, per tant, es prohibeixen a l’escola en nom de la laïcitat.
El missatge de laïcitat que l’escola hauria de transmetre, basat en la llibertat de consciència i el mutu respecte de la mateixa, no només no s’aconsegueix transmetre a cop de prohibicions vestimentàries, sinó que se’n perverteix el seu sentit.
El missatge de laïcitat, basat en la llibertat de consciència i el mutu respecte, no només no s’aconsegueix transmetre a cop de prohibicions vestimentàries, sinó que se’n perverteix el seu sentit
Per la seva banda, els sindicats d’ensenyants han volgut centrar el debat en què és i ha de ser l’escola pública i en l’augment de les desigualtats socials al si del sistema escolar. L’excessiu nombre d’alumnes per classe (a la ratlla dels 30), la manca de personal, la desmotivació i esgotament creixent del cos ensenyant tenen conseqüències en la tria de les famílies a l’hora d’inscriure els seus fills a l’escola. En aquest inici de curs a Catalunya Nord, dels més de 70.000 mainatges i adolescents que han tornat a les aules, 10.000 ho han fet en establiments privats, i el percentatge d’inscripcions als col·legis privats (11-14 anys) no para d’augmentar fins a arribar enguany al 40% (la mitjana estatal és del 21%). La contraposició entre escola privada i escola pública com a garantia d’èxit o de dificultats (per no dir de fracàs) s’ha instal·lat més enllà de les classes socials més benestants. Les inscripcions a les escoles privades són cada dia més accessibles, gràcies al finançament de les administracions públiques i, al marge de motivacions confessionals, la demanda s’ha disparat, sobretot pels cicles d’ensenyament secundari.
I mentre la mainada torna a l’escola, es reprèn la vida social lluny dels macrofestivals estiuencs i de la invasió turística, i per tant s’atura l’activitat en el sector principal de l’economia de les comarques nord-catalanes, especialment de la del Rosselló. Amb els guanys de la temporada, els grans propietaris de les instal·lacions turístiques i supermercats tenen els comptes bancaris plens, mentre que un exèrcit de treballadors mal pagats passarà a la reserva, anirà cap a casa i, si ha treballat prou temps, cobrarà l’atur fins al proper estiu.
És evident que la persistent bretxa social i econòmica, l’augment de les desigualtats, la imatge de “gueto” d’alguns barris i de les seves escoles, tenen molt a veure en la configuració del nostre mapa escolar i el futur de la nostra mainada.
