L’estiu s’acaba i és temps de reflexions, de valoracions i de continuar treballant per la propera campanya. De polèmiques en trobem cada any, però als mitjans de comunicació, entre representants polítics, directors, assessors… A peu de mànega el tracte és correcte, de suport mutu i, fins i tot, cordial.
Molts caps de parcs de bombers organitzen jornades de formació i pràctiques conjuntes entre personal del parc i les agrupacions de defensa forestal (ADF) de la zona. Això fa que ens coneguem o, si més no, ens reconeguem, que parlem en el mateix idioma del foc i que quan estem davant d’ell no és el primer cop que ens veiem.
Podem tenir malentesos en un moment de tensió, i tant, perquè, al cap i a la fi, de tant parlar-ne es genera neguit i un cert punt de desconfiança. No som un equip. Però la qüestió de fons rau en disputes de despatx, de qui exerceix el control, qui investiga, qui té cada petita porció de pastís, tant el mediàtic, com el del pressupost o el de les competències.
Diríem que la direcció de Bombers de la Generalitat no es vol deixar trepitjar la mànega per aquells que sacsegen les ADF, Protecció Civil i qualsevol altre organisme o entitat per fer un pessic a les competències de Bombers. També cal tenir present la judicialització de tot, absolutament. Els sotsdirectors i caps operatius miren amb recel tot el que els ve de fora i no controlen. És una qüestió de responsabilitats: són conscients i assumeixen tota la responsabilitat del que els és inherent al càrrec i al cos de Bombers.
Fi de campanya forestal. Comença la feina: endreçar ADF i Bombers. Que els focs s’apaguen a l’hivern ho diu tothom, ara bé, posar-s’hi costa esforços, recursos, temps i diners. De fet, les ADF tenen al llarg de l’any el temps, el coneixement del territori, eines i materials mitjançant subvencions públiques
La qüestió és la manca de coneixement sobre qui forma part de les ADF, quin estat de salut tenen, de quines mínimes capacitats físiques disposen –en formació i material, res a dir, han millorat moltíssim–, quants poden estar a peu de foc, on estan ubicats i com comunicar-s’hi. Això és el que passa pel cap dels comandaments de Bombers i pesa i molt, tant com perquè un Cap de Guàrdia no vulgui afegir aquesta peça al taulell. Carregar mànegues muntanya amunt pesa, però carregar-se l’esquena de responsabilitats afegides també.
Qualsevol que vulgui pot ajudar a fer de metge d’un hospital o de mosso d’esquadra en una manifestació? No. Les feines públiques són professionals, i això té molt a veure, no només amb la capacitació i formació, sinó amb la responsabilitat. I mentre els qui manen estableixen les seves estratègies, els que tiben de la mànega ens anirem trobant en aquella zona grisa de les primeres actuacions de les ADF mentre arriben els bombers.
Fi de campanya forestal. Comença la feina: endreçar ADF i Bombers. Que els focs s’apaguen a l’hivern ho diu tothom, ara bé, posar-s’hi costa esforços, recursos, temps i diners. De fet, les ADF tenen al llarg de l’any el temps, el coneixement del territori, eines i materials mitjançant subvencions públiques. Què més els cal? Objectius, raons i reconeixement de la tasca que duen a terme.
Objectius: netejar el bosc a l’hivern, fer els camins amples i transitables. Raons: reduir la càrrega de foc en punts que es consideren crítics, garantir l’accés a qualsevol masia. I tot això, fer-ho amb el suport de l’administració i que, mentre no pugui abocar bombers en aquesta part de la prevenció, reconegui la tasca a les ADF, amb qui la direcció general de Bombers haurà de treballar conjuntament per prioritzar i enfocar els esforços en el més necessari.
Cadascú a la seva feina, doncs. Les ADF són gent del territori i és allà on en poden fer molta.
