En els seus 83 anys de vida, el valencià José Sanchis Sinisterra ha fet molt de teatre, en múltiples vessants i de diferents maneres. Ha estat dramaturg, director, pedagog, assagista, fundador d’espais escènics… Les diferents facetes de la seva vida creativa s’han anat encadenant i contaminant coherentment. Si fa anys i panys, quan era professor de secundària, ensenyava literatura de forma reglada, més tard va dramatitzar grans textos contemporanis, i va compondre propostes escèniques a partir de les anomenades “narratúrgies”, que barrejaven narrativa i dramatúrgia. La inicial fascinació per la literatura i el trànsit per les seves fronteres (va dramatitzar des de la llegenda de Gilgamesh a Kafka, Cortázar o Melville), es va anar combinant amb un acostament a les ciències. Per exemple: a Perdidas en los Apalaches, usava la quàntica com a ordenador-desordenador de la trama. L’obra es podrà veure, en lectura dramatitzada, el 10 d’octubre a la sala La Gleva de Barcelona, una proposta que forma part del cicle Tardor Sanchis.
De la mateixa manera que en el passat la Sala Beckett, fundada pel mateix Sanchis al barri de Gràcia –avui comandada per Toni Casares i reubicada al Poblenou– havia dedicat cicles a dramaturgs com Harold Pinter, per exemple, aquests dies ofereix una completa Tardor Sanchis centrada en el seu mestre fundador, que s’estén per altres espais escènics de Barcelona, València i Madrid. Va donar el tret de sortida al cicle la peça Castroponce. Teoría y praxis para una vanguardia del siglo XXI, un text-homenatge escrit i interpretat per Pablo Rosal, que es va poder veure a la Beckett fins al 24 de setembre. Aquest monòleg còmic s’inspirava en algunes de les indagacions formals del mestre (l’obra de teatre com a conferència teatralitzada), tot desplegant un reguitzell de reflexions, molt interessants, i a voltes estrambòtiques, sobre les relacions del teatre i la política.
El teatre de Sanchis empre ha tingut la consciència històrica, social i política com un puntal fonamental per a les trames i els personatges de les seves obres, com demostra el tractament de l’espoli i la colonització a les peces sobre l’anomenada ‘conquesta d’Amèrica’
Per sobre de tot, però, Sanchis ha experimentat amb el teatre de text, i s’ha proposat travessar la frontera i encreuar gèneres, disciplines i estètiques. El seu teatre ha format moltes professionals de la dramatúrgia en actiu aquí i arreu, i ha estat molt representat i influent a l’Amèrica hispanoparlant. Una influència mútua, ja que, de fet, va ser la inspiració sud-americana la que el va impulsar a imaginar i atrevir-se a obrir el primer teatre amb el nom de Beckett a la vil·la Gràcia. La seva obra, sigui escrita, representada o pedagògica, l’ha ofert a un munt de deixebles, espectadores alumnes dels tallers que al llarg de les dècades ha anat desplegant aquí i allà. Tallers on ha posat a prova les seves propostes i troballes d’alt voltatge experimental. Per exemple, les temptatives sobre l’abstracció, desenvolupades en unes accions dramatúrgiques-interpretatives, que ell anomenà els Sistemes Minimalistes Repetitius. I, tot plegat, sempre ha tingut, en primer pla o al rerefons, en la consciència històrica, social i política, un puntal fonamental per a les trames i els personatges de les seves obres, com demostra el tractament del tema de l’espoli i la colonització a les peces sobre l’anomenada conquesta d’Amèrica, per exemple (El retablo de Eldorado i altres).
Aquesta visió polititzada del teatre, li ve de lluny: començant per un interès per Bertolt Brecht i el teatre èpic, que va alimentar-lo als anys seixanta i setanta. I continuant amb una veterana militància comunista, i també amb fites artístiques com la participació en aquell primer Festival Grec fundacional, “al servei del poble”, del 1976. Si a la Sala Beckett, fundada a Gràcia als anys vuitanta per ell amb la companyia El Teatro Fronterizo, van posar en marxa un taller d’escenificació de proximitat, amb dramatitzacions de textos literaris essencials, més tard aquell espai serviria com a model per definir i perfilar la xarxa de sales alternatives que, amb un vessant més experimental, cooperatiu i de laboratori, ara Sanchis continua en el “colaboratorio” del Nuevo Teatro Fronterizo-La Corsetería, a Madrid.
L’interès brechtià de l’autor va anar mutant en fascinació per Samuel Beckett, una influència que és evident en dues de les seves obres més conegudes i representades, presents al cicle, i que el valencià no només reinterpreta, sinó que adapta de manera fascinant a una realitat històrica propera: ¡Ay, Carmela! (que s’ha pogut veure a la Sala Beckett, fa uns dies), s’inspira en el Godot de Beckett, i el treu de l’abstracció per encarnar-lo en el drama republicà de la Guerra Civil Espanyola: els fantasmes són aquí personatges concrets, una parella de còmics fantasmagòrica, obligada a actuar davant d’un públic enemic, en una història d’amor que també és de dolor i de terror. D’una manera similar, a Ñaque o de piojos y actores (que es podrà veure de l’11 al 29 d’octubre, al Teatre Tantarantana de Barcelona, amb direcció de Daniela de Vecchi), sembla com si els dos clowns existencialistes del Godot de Beckett, haguessin mutat en uns actors itinerants del segle d’or, abocats a una vida incerta. A l’obra, Sanchis explica de manera didàctica i directa l’element efímer de l’art teatral, i no defuig la gravetat per mostrar la precarietat inherent a la professió.
L’obra El lector por horas (dirigida per Carles Alfaro, fins al 29 d’octubre a la Beckett), és una de les obres centrals del cicle. La influència més clara en aquesta obra, profunda i tremenda, és l’herència pinteriana, sobretot pel que fa a la constatació dels usos d’un llenguatge que serveix com a arma de dominació, submissió i violència. Juntament amb algunes idees de la teoria literària de l’estètica de la recepció, l’obra explora aquells trets del teatre de Pinter que es podien trobar, per exemple, en triangles com el de l’obra Traïció. A El lector por horas els fragments literaris fan de propulsors i actuen, en un descens superb, com a pistes, records i gatells psicoanalítics, tal és la importància que Sanchis atorga a la literatura: la d’una conformadora de realitat. L’ambient enrarit del triangle protagonista transita del recital literari al thriller sadomasoquista, passant pel melodrama i la discussió estètica. Tot va fent-se present emergint d’una escenografia tenebrista i de trets gòtics, que reforcen l’ambient inquietant. I gràcies a les interpretacions de Mar Ulldemolins, molt ben acompanyada de Pere Ponce i de Pep Cruz, l’experimentació explícita (el collage literari, el rol del lector-espectador) i el discurs implícit (la jerarquia entre personatges, el valor de la cultura), va carregant de tensió l’escenari.
A ‘El lector por horas’, que fins el 29 d’octubre es pot veure a la Sala Beckett, l’ambient enrarit del triangle protagonista transita del recital literari al thriller sadomasoquista, passant pel melodrama i la discussió estètica
El cicle dedicat a Sanchis té lloc també a València. En concret, al Teatre Rialto que, a banda d’acollir també el muntatge d’El lector por horas –del 10 al 19 de novembre– es programen una sèrie d’espectacles “a la frontera amb altres disciplines”: En la oscuridad, todo se mueve (de Paula Serrano, del 4 al 15 d’octubre) i Verde casi negro (de Pablo Meneu i Eleonora Gronchi, del 25 d’octubre al 5 de novembre). A banda dels espectacles, una sèrie de lectures dramatitzades es podran veure a teatres de Barcelona com La Gleva, el Goya i la Sala Versus Glòries. També s’han organitzat unes jornades sobre l’obra del dramaturg a l’Institut del Teatre de Barcelona (18 i 19 d’octubre) i una sèrie de cursos i tallers (a la Sala Beckett, al teatre Rialto i al Teatro de la Abadía de Madrid). Per recollir aquestes idees i altres veus, la revista teatral (Pausa.) dedicarà igualment un dossier específic a l’autor.
