El 26 de desembre de 2021, el diari anglès The Guardian publicava una entrevista al ministre de Consum espanyol, Alberto Garzón, que titulava: “A l’Estat espanyol hauríem de menjar menys carn per limitar la crisi climàtica”. El mandatari donava dades de caràcter mediambiental sobre l’impacte de les macrogranges. Les seves paraules van ser tergiversades i descontextualitzades, i càrrecs públics de partits i escales diverses s’hi van abocar en contra amb arguments molt variats. Unes setmanes després, veus de l’oposició defensaven a ultrança el consum de carn. S’acostaven les eleccions autonòmiques de Castella i Lleó, la comunitat autònoma espanyola amb major nombre d’animals destinats a la ramaderia. Uns mesos després, Vox entrava per primera vegada en el seu govern autonòmic. Durant la campanya electoral havia brandat eslògans com “els nostres ramaders ho tenen clar: menys comunisme, més vida”. Queda clar que el que es posa al carro de la compra també és polític.
Les dades que Garzón feia servir per argumentar les seves afirmacions demostren que el consum de carn, i, per tant, la indústria ramadera, tenen un gran impacte ambiental. Segons Greenpeace, la ramaderia genera tants gasos d’efecte hivernacle com tots els cotxes, trens, vaixells i avions junts. El 14,5 % d’aquestes emissions a escala mundial provenen de forma directa de la ramaderia, i el 80 % de la desforestació de l’Amazònia s’atribueix a l’activitat ramadera. L’Estat espanyol és el primer a Europa –i el cinquè al rànquing internacional– en consum de carn per persona i any. També n’és el quart productor, amb 5 milions de tones anuals, darrere de la Xina (42 milions de tones), els Estats Units (13 milions) i Alemanya (5,1 milions).
L’espècie humana és interdependent i ecodependent. Per sobreviure necessitem cures mútues i un medi natural sa
Els purins que resulten de tot aquest volum de producció generen metà, un gas amb un efecte hivernacle vint vegades més gran que el CO2. Aquestes dejeccions ramaderes també contaminen les aigües subterrànies que després s’usen per al consum humà i, en alguns períodes, arriben a produir talls en el subministrament de les llars per motius de salubritat. En algunes zones de Catalunya es detecten nivells de nitrats cinc vegades més grans dels permesos. El límit està establert en 50 mil·ligrams per litre, i en alguns punts de Catalunya s’han arribat a mesurar pics de 496 mg/l a Santa Cecília de Voltregà (Osona). I aquesta contaminació no és nova. A Manlleu (Osona), on s’han mesurat índexs de 250 mg/l, la lluita contra els abocaments de les granges es remunta als anys noranta. Arran de diverses protestes veïnals en aquest i altres llocs, la Generalitat de Catalunya va establir el juliol del 2021 una moratòria en l’aprovació de noves macrogranges a 68 localitats.
Això és només una petita porció de la gran quantitat de dades que demostren que les explotacions de ramaderia intensiva són altament nocives. Tot i això, en els últims anys s’ha multiplicat la presència de macrogranges. El sector ramader justifica la seva activitat defensant que dona feina a 400.000 famílies de forma directa i indirecta, i que ajuda a evitar la despoblació del món rural. Però, com diu Yayo Herrero, professora i activista ecofeminista formada en antropologia i enginyeria, “és inviable i contradictori sostenir el creixement de la vida a costa de la destrucció dels ecosistemes”.
Ecofeminisme com a cosmovisió
L’ecofeminisme és una cosmovisió, un punt de vista ideològic que implica un compromís social, polític i ètic amb les nostres accions i els nostres projectes. Una posició que entén els paral·lelismes entre l’explotació de la dona i el medi natural, i defensa que, com a espècie, la humanitat no només és interdependent, sinó que també és ecodependents. Necessitem de la mateixa manera les cures mútues entre persones per viure, que un medi natural i uns ecosistemes sans. La unió de capitalisme, androcentrisme i antropocentrisme es fonamenta en donar prioritat al domini i l’explotació amb finalitats productives i en l’obtenció de benefici econòmic, obvien l’existència dels límits físics del planeta i fomenten un creixement insostenible. Davant d’aquesta realitat se situa la visió ecofeminista d’autores com Alicia Puleo, catedràtica de Filosofia de la Universitat de Valladolid, segons la qual no podem continuar creixent infinitament en un planeta amb recursos finits, i el desenvolupament no es pot sustentar en un procés d’espoliació, depredació i mort que ens aboca al desastre. Seguint aquests raonaments, cal entendre i respectar el medi ambient com a suport fonamental de la vida. Yayo Herrero valora que, inevitablement, això porta a considerar els animals no humans com a part intrínseca dins de la concepció de medi natural.
Les lluites per la defensa del medi ambient, els drets de les dones i els animals no humans són moviments complementaris que persegueixen fins comuns: vides en condicions dignes i justes, en entorns saludables. Algunes autores feministes, com la filòsofa basca Isabel Balza i el polític i filòsof andalús Francisco Garrido Peña, assenyalen que la sinergia entre la defensa de drets de les dones i els dels d’animals no humans té l’origen en la vinculació entre les sufragistes de principis del segle XX amb el moviment antiviviseccionista, que lluitava contra l’ús i la mort d’animals amb la finalitat de l’experimentació científica o comercial.
Una de les primeres veus referents sobre teories feministes vegetarianes va ser l’escriptora i activista estatunidenca Carol J. Adams, que va publicar el 1990 La política sexual de la carne: una teoría crítica feminista vegetariana (publicat en castellà el 2016 per Ochodoscuatro Ediciones). Aquest llibre va ser referenciat per alguns mitjans com The New York Times com “la bíblia del veganisme”. En les seves pàgines, Adams traça les relacions entre la forma d’opressió cap a les dones i els animals no humans, fent paral·lelismes entre la cosificació de les dones i la seva explotació com a reclams sexuals i la forma en què es ven i fomenta el consum de carn. Un altre referent d’aquesta línia de pensament és Josephine Donovan, que ha col·laborat amb Adams. Donovan introdueix en les seves teories sobre l’ètica feminista i animalista la importància de les emocions. Al costat d’ambdues, cal esmentar el nom de Greta Gaard, que ha centrat la seva obra en estudis feministes, sobre el vegetarianisme i la teoria queer. El 2017, la professora de Sociologia Ambiental de la UAB Amaranta Herrero ja parlava del moviment ecofeminista animalista, vegà o antiespecista.
En dades globals, la majoria de les persones amb dietes en les quals no es consumeix carn són dones. Segons una enquesta de la Unió Vegetariana Espanyola (UVE) de l’any 2022, l’1,4 % de la població adulta es considera vegetariana i, d’aquesta fracció, el 80 % es percep com a dona. Segons l’activista i escriptora nord-americana Aph Ko, la interseccionalitat ens permet detectar, a la confluència entre opressions, mostres de sistemes amb patrons similars d’explotació i jerarquització, i és per això que algunes feministes consideren que, mitjançant l’essència d’aquesta interseccionalitat, es podria explicar per què les dones són majoria a l’hora de canviar la seva dieta per adoptar-ne una basada en vegetals. Així ho formula la investigadora Alba Vallés Marugán. En els seus escrits, Carol J. Adams argumenta que el patriarcat històricament ha considerat dones i animals més a prop de ser objectes de consum que subjectes amb agència pròpia. Quan pesen opressions sobre algú, és més senzilla l’empatia cap a altres àmbits oprimits i explotats, sigui el medi ambient, com defensen les ecologistes, o bé siguin els animals no humans, com postula l’antiespecisme.
Hamburgueses per a mascles
Aquesta relació entre dones i animals no humans no només té una part empàtica des del costat dicotòmic oprimit: la imatge de la masculinitat hegemònica està profundament imbricada amb el consum de carn. Si una persona amb expressió de gènere de dona i una altra d’home demanen una amanida i un filet en un restaurant, és probable que, en servir el menjar, la persona encarregada de fer-ho situï el filet al costat de l’home. Una altra situació que sol ser comuna és que homes de masculinitats arcaiques no cuinin cada dia, però que siguin els encarregats de la carn de les barbacoes. En certs entorns, els eslògans de l’estil “real men eat meat” (“els homes autèntics mengen carn”) són freqüents, i és que als homes que opten per una dieta basada en el consum de vegetals se’ls considera “menys homes”.
Tal com defensa Adams, la imatgeria de la venda de carn està enormement sexualitzada i estereotipada. D’una banda, hipersexualitza i cosifica el cos femení en el procés de comercialització. Alguns exemples extrets de campanyes diverses són hamburgueses assimilades a pits, ales de pollastre fregides disposades com si fossin cossos exuberants de dones, o el raper Ludacris a la portada del seu disc Chicken-n-beer (2003) tirant sal a la cama d’una dona, que sobresurt en una taula plena de menjar de procedència animal.
Certa publicitat encara associa el consum de carn amb la sexualització dels cossos femenins i als “homes autèntics”
D’altra banda, a vegades, per vendre cossos de dones es fan al·lusions a termes carnis: en un anunci d’una empresa d’escorts es podien llegir frases com “no és una au de corral ordinària”. O salsitxes en què es pot veure impresa una dona despullant-se. En aquests missatges, a més, subjau la idea que el plaer masculí recau sobre les dones, enteses com a aliment saciant. La publicitat ha fet que aquestes idees es difonguin i normalitzin. El 2016, l’Ajuntament de Barcelona va denunciar la cadena de restauració La Burguesa per distribuir un anunci en què es veia una dona nua, en la postura de la Maja desnuda de Goya, i amb el cos marcat amb els noms de les diverses peces càrnies que es comercialitzen en els porcs o les vaques.
Com ocorre en les relacions humanes, dins del món de l’explotació animal també s’han establert jerarquies. L’especisme és una forma de discriminació diferencial sobre la base de la pertinença a una espècie determinada. Es detecta entre els animals humans cap als no humans, però també estableix jerarquies entre espècies animals segons les construccions socials pròpies de cada lloc. En alguns contextos no és del tot socialment reprovable menjar carn de gos, i en d’altres sí que ho és el consum de llet o de carn de vaca. El 28 de març va entrar en vigor la llei 7/2023, de protecció dels drets i el benestar dels animals a l’Estat espanyol, que passa a considerar les mascotes “éssers sensibles”. No obstant això, la nova llei contempla com a objectes de drets principalment els gossos (llevat els de caça) i els gats, deixant en un buit la resta d’espècies. Prohibeix els circs amb animals, però no contempla fer-ho amb les festes populars amb bous.
Violència vicària contra éssers no humans
Aquesta llei, indirectament, també ha suposat un pas endavant en el marc de la violència masclista, perquè es considera violència vicària o de gènere la violència cap a les mascotes com a forma de controlar o victimitzar la parella o la infància. El 30 % de les dones víctimes de violència masclista a l’Estat espanyol conviuen amb animals i el 80 % asseguren que el seu agressor va amenaçar de posar fi a la vida d’aquest convivent, segons el Ministeri d’Igualtat. L’any 2020, en col·laboració amb la Direcció General de Drets dels animals i l’Observatori de Violència Cap als Animals, es va crear el programa Viopet, que estableix una xarxa de cases d’acollida temporal per a animals de dones maltractades. Els animals són part de les famílies i això els converteix en objectius clars i vulnerables de la violència vicària. Tot i això, avui dia, les cases d’acollida no accepten animals. Deixar-los pel camí és un altre condicionant més que dificulta que les dones demanin ajuda, i així ho indica el fet que el 59 % de les dones maltractades que convivien amb animals van endarrerir deixar la llar per por d’abandonar aquests membres de la família.
El consum directe o l’explotació de certes espècies per obtenir béns de consum humà és diferencial i gradual no només depenent de la seva espècie, sinó també del seu sexe. A les ja qüestionables formes de maltractament i condicions denunciables de la cria en granges se suma, en el cas de les femelles, ser utilitzades per a la reproducció artificial fins a límits irracionals tan sols per augmentar la productivitat, cosa que Aph Ko denuncia com una normalització de la cultura de la violació. Igualment, se les sotmet a tractaments hormonals i de selecció artificial per a la producció contínua de, per exemple, llet i ous. Algunes autores ecofeministes veganes entenen que seria contradictori per a persones que es considerin feministes consumir productes d’origen animal.
Com a la majoria dels moviments i dins dels feminismes, també hi ha veus que difereixen. Algunes posicions defensen el consum de carn, sempre que la seva provinença sigui de llocs que respectin el benestar animal i condemnin el maltractament. En aquesta línia, també s’argumenta que menjar carn és continuar la cadena alimentària i, per tant, respectar els cicles naturals. Altres veus feministes parlen de contextualitzar personalment, geogràficament i temporalment el consum de carn en el que s’anomena un vegetarianisme moral contextual, és a dir, entendre que els hàbits alimentaris depenen d’un gran nombre de variables i que moltes persones no tenen capacitat de decisió sobre la seva alimentació, sobretot en el cas de dones damunt les quals pesen diverses capes d’opressió. Aquests arguments han estat rebatuts per feministes com la filòsofa Catia Faria, la professora de Filosofia Maria Medina-Vicent o la historiadora de l’art ecofeminista Laura Rodríguez Peinado, sobre la base que, si reconeixem la relació existent entre els diversos tipus d’opressió, la defensa d’una de les causes ha de ser simultània a totes les altres. Avui, en el nostre context tenim infinitat de recursos que permeten mantenir una alimentació equilibrada, sana i vegana. La base d’aquesta dieta són els llegums, els cereals i les verdures que, a més, són més barats que els productes carnis, el peix o el marisc.
L’escriptora nord-americana Alice Walker, l’any 1982, ja argumentava que els animals del món existeixen per algun motiu. No van ser fets “per als humans”, de la mateixa manera que les persones negres no van ser fetes per a les blanques o les dones per als homes. Analitzar, entendre i situar per què els feminismes i el veganisme són components inseparables de la mateixa cosmovisió –combativa amb el capitalisme i el patriarcat, empàtica amb l’entorn i qui l’habita i que consideri que un futur més just, igualitari i sostenible–, comença i es lluita en la quotidianitat. I, per descomptat, aquesta quotidianitat passa pel que posem cada dia al plat.
