Integrar i regular no és el mateix. Segons el DIEC, regular és “sotmetre a una norma, una llei o una regla, establertes”; mentre que integrar és “incorporar o acollir en el seu si, una persona, una comunitat, una col·lectivitat”. Però, són compatibles? Pel que fa a la immigració alguns creuen que sí. En una entrevista recent, el pròxim presidenciable del PSC a la Generalitat, Salvador Illa, deia: “Europa és un imant, la gent vol venir a Europa. El que hem de fer és ser capaços de regular això. No podem dir, aquí que vingui tothom, no pot ser… i és un repte que s’ha d’abordar a escala europea”. Però, també deia: “Acollir el que és diferent i integrar-lo a la teva societat, no només no posa en risc la teva identitat, sinó que la reforça. Catalunya en bona part és això. La història de Catalunya és això”. Així doncs, sembla que per a les “esquerres tradicionals” es pot acollir i integrar i, al mateix temps, regular la immigració; una posició que va essent cada vegada més majoritària a les esmentades “esquerres”, tant als països europeus com als de l’Amèrica del Nord.
Una posició més clara és la que tenen les dretes (extremes o no): Ja s’ha acollit a massa immigrants i ara és el moment de parar, de regular la immigració per evitar que entrin nous immigrants i, per tant, retornar-los als països d’origen. Fins i tot, emprendre polítiques per expulsar als seus països a immigrants que ja fa temps que viuen entre nosaltres, per exemple, a partir de la reincidència en la delinqüència. Aquesta és clarament la posició de l’alcaldessa de Ripoll i del seu partit, o d’una manera potser més tímida o contradictòria, de l’ànima convergent de Junts per Catalunya, quan els alcaldes del Maresme del partit varen demanar “l’expulsió dels immigrants delinqüents reincidents” i varen rebre el suport del secretari general del partit, Jordi Turull. El debat entre els partits catalans sobre el tema va ser (i és) gallinaci i més aviat electoralista. Malauradament és continuista amb la tàctica de l’estruç en un tema que els hi és conflictiu i els incomoda, però que no per això deixa d’existir. El Govern de la Generalitat va enviar al conseller d’Interior, uns dies després, a parlar amb els alcaldes; i res més que se sàpiga.
El debat entre els partits catalans sobre la immigració va ser i és gallinaci i més aviat electoralista
Però això és el que passa també a Itàlia, amb la dreta i l’extrema dreta al poder. Sembla la tendència a Alemanya, als EUA o al Canadà. I a França, Macron pacta amb Les Republicains (dreta) i amb el Rassemblement National (extrema dreta) per fer una llei d’immigració duríssima que, per sort, el Consell Constitucional francès censura de forma molt important. I fins i tot els països nòrdics, exemple durant molt temps d’acollir a refugiats i immigrants, han decidit recentment (octubre de 2023) i d’una manera teòricament civilitzada reforçar i ampliar la cooperació en matèria de retorn cap als països d’origen, tot facilitant la seva reintegració en aquests països.
A partir de les dades del Padró municipal, a Catalunya el 2022, la població estrangera (sense nacionalitat espanyola) era del 16,3% (al conjunt espanyol és del 13,5%, una diferència que sens dubte és significativa), un percentatge que quasi no ha variat des del 2009, després que es produís la gran onada immigratòria de 2001 a 2009. D’aquests, un 32% són europeus i un 27% concretament de la Unió Europea. Més del 27% de l’Amèrica del Sud i Central. Un 25% de l’Àfrica, la majoria del Marroc, i quasi el 15% d’Àsia. Parlem dels estrangers que estan empadronats a un municipi, que és la prova de residència i domicili i que en dona fe per a qualsevol efecte administratiu (el Padró s’ha d’actualitzar de forma permanent i obligatòria). La majoria d’aquests tenen una feina i una residència que fan que, en general, ja tinguin un cert nivell d’integració, que pot ser molt variable.
A més hi ha la gent en situació administrativa irregular. Tots ells tenen una vida molt complicada: buscar feina i que quan en trobin no els explotin, trobar un lloc on viure i sostenir l’amenaça contínua de ser interpel·lats per una policia (massa sovint) racista o de ser expatriats al seu país d’origen, entre d’altres. Viuen en la precarietat,que els hi provoca el fet de no poder accedir. Molta gent només associa immigració amb delinqüència, però en un article esplèndid Roger Tugas ha demostrat que els immigrants no delinqueixen més que la gent del país. En canvi, són els que contribueixen a fer que un conjunt de sectors econòmics catalans puguin funcionar, des de l’agricultura, la neteja o la recollida d’escombraries, les cures a la gent gran, la construcció i també en algunes indústries. I això ho saben perfectament els empresaris que els lloguen, que s’estalvien revalorar els salaris, i també els poders públics que no volen que augmentin el nombre d’immigrants en situació regular al país. Però això no els farà pas desaparèixer, són aquí i hi romandran, i si els expulsen en vindran d’altres, estan disposats a morir per arribar a uns països on pensen que poden viure millor.
Els immigrants no delinqueixen més que la gent del país i contribueixen a fer que un conjunt de sectors econòmics catalans puguin funcionar
Tornem a l’argument de Salvador Illa quan deia que Catalunya i la seva història és això, és a dir, acollir i integrar. El mateix passa a la gran majoria dels països europeus, i ja no diguem als de l’Amèrica del Nord. Potser és perquè l’acollida i la integració són les millors formes de regular la immigració? Alguns pensem que si es donessin als immigrats exactament els mateixos drets i deures que tenim nosaltres, tindrien totes les possibilitats i les disponibilitats per integrar-se totalment al nostre país. Alguns diuen que això tindria un efecte crida que faria que arribessin encara més immigrants, però els estudis existents ens diuen el contrari: La regularització dels immigrants sense papers no canvia gens els moviments migratoris i, en canvi, canvia totalment la vida real d’aquesta gent. No regularitzar crea lumpenproletariat, una mà d’obra explotada, un allunyament forçat de la comunitat.
Com diu Nejma Brahim, “un país no pot ser guanyador si hi ha una part de la seva població resident que està en els marges, en un món que li fa acceptar ser explotat, mal pagat i maltractat”. Fer veure que no existeixen és totalment antiproductiu: no tenen una feina i un salari dignes, per tant, consumeixen menys, no cotitzen a la Seguretat Social, ni paguen impostos. Perquè, doncs, no els acollim i els integrem de veritat, com cal entre éssers humans? Doncs perquè el capitalisme imperialista i neocolonial es basa en l’explotació i la despossessió de les classes populars, i particularment de les del Sud global, com assenyala David Harvey.
