El diàleg entre les relacions internacionals, les teories crítiques i la filosofia és el camí que fa anys que Pol Bargués explora, com a investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs). Actualment, examina l’acció exterior de la Unió Europea i la idea de facilitar pau i resiliència a països en conflicte armat. Bargués, autor del llibre La pau diferida: diferència, resiliència i crítica en les intervencions internacionals (Institut Català per la Pau, 2021), és una de les veus que aquesta setmana podran escoltar-se a la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). En la vintena edició, posa la mirada en la construcció de “nous futurs possibles”, amb debats i perspectives entorn de la cultura, la tecnologia, el medi ambient, la seguretat, la justícia i, com una artèria que tot ho travessa, la pau. Una aposta que es fa difícil d’imaginar, però que, defensa Bargués, cal pensar per fer-la molt més present.
Avui tenim els ulls posats en el genocidi a Gaza, i la guerra d’Ucraïna continua tenint espai als mitjans de comunicació des de fa més de dos anys. Però, no són els únics conflictes bèl·lics al món: n’hi ha a la regió del Sahel, al Sudan, a la República Democràtica del Congo, a Somàlia o a Myanmar, entre d’altres. Hi ha una doble vara de mesurar en la resposta del dret internacional o de l’anomenada “comunitat internacional” davant dels conflictes armats?
Els conflictes tant de Rússia contra Ucraïna com d’Israel contra Gaza tensen el discurs europeu perquè destapen totes les contradiccions. Per una banda, afirmen que Ucraïna té dret a defensar-se de la invasió russa i se l’ha d’armar tot el que faci falta perquè no es pot deixar que Rússia guanyi aquesta guerra. Però, per l’altra, mai s’ha parlat d’ajudar militarment els palestins davant de la invasió de Gaza. Al contrari, en un primer moment el discurs va ser que Israel tenia dret a defensar-se davant d’uns atacs que anomenaven “terroristes”. Això ha generat incoherències que fan que el discurs europeu perdi legitimitat per parlar de pau a l’Orient Mitjà i a altres regions.
“La resposta amb Israel davant la invasió de Gaza no ha estat com amb Rússia a Ucraïna, i aquest doble recer fa que Europa perdi credibilitat per vetllar per la pau”
La resposta diferent donada en aquests dos conflictes en mostra la hipocresia. Europa ha estat incapaç de condemnar tot el que està fent Israel. Aquest doble recer fa que Europa ja no es vegi com a equidistant i perdi credibilitat per vetllar per la pau en aquests dos conflictes. N’hi ha molts d’altres al món, però per a Europa són els dos que l’afecten més directament, on té més interessos polítics o socioeconòmics.
Quin paper ha tingut i té Europa en els processos i negociacions de pau?
Els processos de pau van rebre un gran impuls durant els anys 90 del segle passat, perquè estàvem en un món unipolar dominat per Occident, que va donar impuls a organismes internacionals com l’ONU per poder desplegar missions de pau i donar suport a processos de pau. Els Acords d’Oslo són un exemple de la confiança en una pau liderada per actors externs, generalment forces occidentals. Avui, en canvi, ens trobem en un paradigma multipolar que fa que Occident no pugui liderar els processos de la mateixa manera. Les seves idees i el seu lideratge estan sent contestats per part d’altres potències. A més a més, els actors dels conflictes ja no perceben Occident com un aliat que vetlla per la pau sinó com un actor més dins d’un entramat geopolític. Cal afegir-hi també els excessos de l’ONU i les crítiques que va rebre Occident al voltant de “la guerra contra el terror” durant la dècada dels 2000. Tot això fa que hi hagi més escepticisme respecte al fet que Occident pugui liderar processos de pau com havia fet abans.
Amb relació als processos i negociacions de pau arreu del món, 45 identificats per l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona el 2023, en quins casos han funcionat? Des d’on s’haurien d’impulsar?
En un món multipolar, la pau que s’hauria de conduir des d’organismes internacionals ha quedat bloquejada. Es fa molt més difícil que l’ONU, per exemple, pugui vetllar per construir o consolidar-la. De fet, les missions de pau de les Nacions Unides tenen actualment mandats molt mínims, amb tasques molt específiques. És a dir, és difícil que en un món amb tants pols es puguin desplegar grans missions de pau sense contradir els interessos d’una potència o d’una altra.
“Com que els organismes internacionals estan deslegitimats i bloquejats, els processos de pau han de venir sovint ‘des de dins’; s’han d’iniciar des dels actors nacionals o locals, com a Colòmbia, amb un rol molt actiu de les dones”
Com que les relacions internacionals són tenses i els organismes internacionals estan deslegitimats i bloquejats, els processos de pau han de venir sovint “des de dins”. La pau s’ha d’iniciar sempre des dels actors nacionals o locals. Un exemple és Colòmbia, on es va firmar un acord de pau a través de la seva societat, i amb un rol molt actiu de les dones. Ho van aconseguir, tot i que avui en dia aquesta pau és incompleta i fràgil. També a Ruanda podem veure un exemple on el fracàs internacional contrasta amb una pau posterior liderada pels mateixos ruandesos.
Alhora, ens trobem amb una escalada de la militarització i el reforç de l’OTAN. Com afecta una possible arribada de la pau?
A tota aquesta tragèdia actual, on la pau és improbable, se li suma la creixent militarització i securitització de tota l’agenda política. Hi ha molta desconfiança entre els estats i sembla que l’única solució possible sigui augmentar la despesa militar i preparar-se per a un futur conflicte. Ho veiem a moltes regions del món i ho coneixem bé a Europa, on les darreres eleccions europees s’han centrat en com créixer militarment i la majoria dels partits no ho han problematitzat.
“Les darreres eleccions europees s’han centrat en com créixer militarment i la majoria dels partits no ho han problematitzat. Quan es reforça l’aposta per la militarització i la securització, creixen el conflicte i l’escalada”
Un exemple molt clar de com ha crescut la militarització i l’aposta per la confrontació ha estat quan l’OTAN ha permès que les seves armes es poguessin fer servir per atacar territori rus. Per tant, ja no estem parlant de defensa, sinó també d’atac, i aquesta era una de les línies vermelles a l’inici del conflicte. Com a conseqüència, veiem l’apropament de Rússia a Corea del Nord per teixir aliances militars. Quan es reforça l’aposta per la militarització i la securització, creixen el conflicte i l’escalada. Això és molt perillós.
A la vegada, els estats necessiten aquesta escalada del conflicte o de la guerra per sobreviure? Casos com l’estat d’Israel o de Turquia en podrien ser un exemple?
Els estats basen la seva supervivència moltes vegades, més que en la guerra, en la violència extrema en les fronteres, impedint que persones exiliades o refugiades hi puguin entrar, o apoderant-se de part del territori i provocant desplaçaments de població. El d’Israel n’és un gran exemple: viu a través de la colonització d’un altre territori i d’anar movent la frontera i desplaçant la població palestina. Aquesta és la seva raó de ser.
“Els estats basen la seva supervivència moltes vegades, més que en la guerra, en la violència extrema en les fronteres, impedint que persones exiliades o refugiades hi puguin entrar, o apoderant-se de part del territori i provocant desplaçaments de població”
Es parla d’una tercera guerra mundial a l’Orient Mitjà i també d’una possible ampliació de la guerra a Europa arran de la invasió a Ucraïna. La 20a edició de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC), on participes aquesta setmana, s’organitza sota el lema “Idees per rescatar el futur”. Com adverteixes aquest futur?
Com a acadèmic, em costa parlar de tercera guerra mundial. Però actualment hi ha una guerra regional, la d’Israel i Hamas, i també la d’Ucraïna perquè la Unió Europea hi està molt implicada i, alhora, indirectament l’OTAN, que és l’aliança militar més potent del planeta. Això fa que sigui molt perillós perquè constantment s’ha de mesurar que no hi hagi una escalada. La guerra contra Rússia o contra Hamas es venen com a úniques opcions possibles per arribar a la pau, i això és una bogeria.
Quin projecte ha d’anar associat a la pau? Com entens el concepte de sostenir la pau?
Sostenir la pau és el concepte que fa servir les Nacions Unides des de fa uns anys. Han reduït l’ambició inicial perquè ja no es pensa en un final clar de construir la pau sinó en anar fent petits passos per conservar-la. Així i tot, quan sostens la pau amagant violències terribles, no es pot parlar realment de pau per a cap comunitat. Per exemple, si s’arribés a un alto el foc d’Israel i Hamas, però no es revertissin les condicions estructurals, no podríem parlar de pau. En aquest cas, sostenir la pau seria perpetuar estructures molt violentes contra comunitats i persones. Aquest és el model que tenen les Nacions Unides en un món on es fa difícil poder imaginar processos de pau reals.
Quina ha de ser, doncs, l’aposta?
La desescalada militar i de tensions. Cal desmentir la idea que la confrontació és l’única opció viable. La militarització i la carrera armamentista actual no condueixen a la pau.
