Acostumem a relacionar el teatre amb la declamació i la lírica harmoniosa, els arguments i els sentiments. I ens equivoquem, perquè, com és ben sabut (però sovint oblidat), hi ha dramatúrgies de tota mena: fins i tot n’hi ha de destraleres i d’esborronadores, d’amenaçants i d’inquietants. Fixem-nos en els monòlegs de Beckett o en els diàlegs de Pinter, en els laberints de Caryl Churchill o els llimbs tortuosos de Sarah Kane, que ens fan entrar en pantans del sentit i l’ambigüitat, en zones plenes de perill i d’amenaces. Igualment, sovint emparentem el teatre amb la paraula i els personatges ben perfilats en una història plena d’aquella ingenuïtat pròpia del melodrama. I tornem a equivocar-nos, perquè ja fa temps que la performance va començar a envair els escenaris, provocant interferències en els discursos més serens, deformant les formes més conservadores, omplint l’escena d’imatges i dispositius, de cossos i textures, provocant efectes xocants i despertant afectes inesperats.
Al passat festival Grec de Barcelona, a l’escenari de l’Antic Teatre, vam poder veure el muntatge CAÍN loops i did it again, de la companyia Nina Orsini: una tragèdia-trash, o “trashèdia”, que cercava “tensar l’estètica de l’escena per tal d’acostar el ganivet afilat a la mirada de l’espectador”, i ho feia amb les paraules del poeta Eduard Olesti, llampeguejant i fent pampallugues sobre camps de blat, rentadores i cossos sanguinolents… Ara que a les xarxes es fa referència a la importància del “making memories”, heus aquí un record escènic que m’acompanya: encara no m’he tret de les retines el thriller-cabareter Flicker Ftr que vaig veure un vespre de fa vint anys, al Festival Inn Motion (que organitzava la Sala Conservas), aquell espectacle xocant del Big Art Group, un híbrid de teatre i cinema en directe, anguniós i desesperant, frenètic i violent…
Les associacions errònies o mandroses del teatre amb la seva forma més carrinclona o conservadora, les cometem enduts per una tradició que ni de bon tros representa la globalitat actual de les arts escèniques. Però la confusió és lògica, donat que el teatre de text encara és majoritari als escenaris, i la seva presència i sobrerepresentació (en part anòmala i anacrònica) es deu en part a la familiaritat del drama tradicional amb els seus cosins-germans: el cinema i les sèries de televisió, tan presents i imponents en el mainstream cultural o d’entreteniment.
Segons la creadora de ‘Spooky’, Maria Jurado, l’objectiu de l’espectacle seria “desmuntar l’individu, reflexionar sobre el capitalisme i la indústria del cinema, i en com aquests han influït en la manera en què ens muntem les nostres pròpies pel·lícules”
Al capítol més rotund i fresc de les arts escèniques, hi ha la performance, que vindria a ser un teatre que a la vegada s’ha fet gran i ha rejovenit: és savi i adult, i és salvatge, enèrgic i infantil, feliçment sorprenent i desacomplexadament corporal, per fi deslliurat de la dictadura del text, l’argument, la ficció, els personatges i la faula. Aquestes “noves” arts escèniques són, per les seves característiques, les més vives de totes les arts, perquè despleguen, presenten i representen, “realment”, l’esperit del nostre temps: a l’escenari hi trobem en viu i en directe les seves creadores “de cos present”, les seves creacions fent-se i vibrant davant nostre, i allà, els deliris i les sospites de les autores, emmirallades en els somnis i les angúnies dels públics, creen un espai intermedi carregat de tensió, gràcies a la concentració d’unes i altres. Però: quines arts escèniques es programen, als nostres teatres? Arreu d’Europa, grups com Gob Squad, Forced Enterteinment o Rimini Protokoll han demostrat que la transformació política i social es pot imaginar, relatar i concebre a partir de la transformació estètica i expressiva. Els grups més extraordinaris de l’escena van entendre que, si es vol repensar el present, revisar el passat, pensar, mostrar i explicar el que mai no havia estat dit, cal inventar nous llenguatges i formes. Al nostre àmbit, la tendència és minoritària, però emergent, i això és evident amb gent com el Col·lectiu Las Huecas, José y sus hermanas, Azkona & Toloza, Conde de Torrefiel o La Veronal, per exemple. Les idees noves i les crítiques importants les conceben i transmeten amb una estètica que demana ser radicalment contemporània, ja que cerca una coherència entre la potència del discurs i el punch de l’estètica i la plàstica.
Esquerdes entre ficció i realitat
Un exemple insòlit d’això de què parlem es podrà veure a la peça Spooky, a l’Antic Teatre del barri de Sant Pere de Barcelona (del dijous 5 al diumenge 8 de setembre), i més endavant en itinerància, entre altres bolos, al festival TNT de Terrassa. Spooky, cocreada i dirigida per María Jurado, autora de Black Sun al Festival Grec de Barcelona 2022, és una peça performativa que s’atreveix a recórrer els paratges de l’estranyesa, allò amenaçant, anorreador, inquietant i sinistre. L’espectacle és interpretat per la directora amb Macarena Bielski, i ha comptat amb les mirades externes de Maria Jerez i Roberto Fratini. Ambdues, amb la resta de l’equip, s’han empescat una peça influïda pel cinema de suspens i el trash, amb la qual proposen un espai escènic que confronta el públic amb el seu rol passiu de pur observador, convidant-lo a una immersió “en l’encapsulament i la incertesa que hem construït”, ens explica Maria Jurado.
En escena, les actrius basteixen una “campana de vidre” (diuen, parangonant aquelles bombolles d’aïllament acústic i sensorial), que els serveix per intensificar precisament tot l’arc de sensacions, processos i ambients lligats al cinema: “acceleracions, imatges fragmentades, esquerdes entre ficció i realitat”, per tal de conduir i recórrer estats de “por, ansietat, pèrdua de memòria”, i amb irrupcions de violència, i perversió… Segons la creadora, l’objectiu final de l’ambient i de l’espectacle seria “desmuntar l’individu, pensar la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres, reflexionar sobre el capitalisme i la indústria del cinema, i en com aquests han influït en la manera en què ens muntem les nostres pròpies pel·lícules, als nostres caps”. La peça ha estat creada encadenant residències i quadrant calendaris entre els membres d’un equip ingent, en el periple obligat per a tota autora contemporània, on l’anomenat “procés de creació” és una epopeia que combina il·lusions i imaginació, tant com esforços i precarietat. En aquest cas, Spooky s’ha fet mitjançant una coproducció de l’Antic Teatre i el Graner, conjuntament amb espais de treball i residència artística com ara El Corralito de Terrassa i L’Estruch de Sabadell, Réplika Teatro de Madrid i el TenerifeLAV.
En la programació dels pròxims mesos de l’Antic Teatre, que tot just enceta el nou curs, més endavant es podran veure els espectacles de Brigitte Vasallo (Naxos – drama en tres laments i un parell d’actes, del 12 al 22 de setembre), on es manlleva una “història de princeses i laberints”, i es planteja la pregunta: “Qui té por de la memòria xarnega?”. Després, la sala del barri de Sant Pere rebrà novament el circ “dissident, queer i multidisciplinari” de Phonophobia (Fast food emotion – Part 1 del 3 al 6 d’octubre), que, treballant sobre “la des-harmonia i la imperfecció”, es qüestiona “els estereotips de la bellesa i els seus límits”, per tal d’investigar “on, alguna cosa deixa de ser bonica per convertir-se en lletja, i a la inversa”. Més tard arribaran els nous llenguatges del cos, que proposa La Sospechosa / Constanza Brncic (Pieza sin mí, del 10 al 20 d’octubre): una peça de dansa calidoscòpica, plantejada com una “recerca de l’escena d’un crim”, on es qüestiona: “sense el meu cos, sense els meus objectes, sense les meves imatges, sense el lloc conegut, sense temps, sense veu… Què queda?”. A la sala, enguany, continuen els cicles regulars: els dimarts amb els monòlegs punk de Roger Peláez, els dimecres del cabaret reinventat d’El Desplume, i també els cicles de l’Antic Kids.
