Fa massa dies que m’enfronto al bloqueig del full en blanc. Tinc les paraules entravessades en part per la sensació que qualsevol cosa que digui en aquests moments podrà sonar fútil o serà poc útil. Algú que em coneix bé em va dir fa poc, amb una sornegueria que no tenia cap intenció de tenir mala llet, que ara que havia plogut se m’havia acabat el tema de la refotuda sequera que ens ha asfixiat mes rere mes, el leitmotiv que de manera directa o indirecta ha centrat o sortit a totes les columnes de l’últim any.
En part tenia raó però no del tot. Hauria escrit amb ganes una oda a l’aigua ben caiguda que en qüestió de dies va transformar un paisatge ensopit i escanyat en un esclat de verds, la que va emportar-se del terra la negror de les cendres que els incendis d’aquest estiu havien deixat, la que va fer que els rius tornessin a córrer amb ganes seguint el seu curs (i que més ho haurien fet si no fossin segrestats per canonades que van a parar on no toca), la que ens va portar aire nou per omplir els pulmons i continuar batallant la terra.
No obstant tot això, l’elogi a la pluja esperada va quedar a flor de pell, hauria sortit si no s’hagués arrecerat a tocar del cor i l’ànima encongits després de veure les imatges i sentir els testimonis que arribaven del sud, d’allà on la pluja havia arribat amb fúria i sense mesura.
Tinc certa enveja dels qui l’últim mes han pres la paraula per explicar d’on es ve, per recordar el que ja hauríem de saber, per assenyalar els culpables de la inoperància i la tragèdia
Tinc certa enveja dels qui l’últim mes han pres la paraula per explicar d’on es ve, per recordar el que ja hauríem de saber, per assenyalar els culpables de la inoperància i la tragèdia, i tinc admiració pels qui ho han fet des del fang o de la vora malgrat la fatiga, el trasbals i el dolor. Alhora m’assalta la basca de la virtualitat i la viralitat que atabala, que fa que els missatges i les veus de qui haurien de tenir prioritat i ser escoltats quedin difuminats en la selva de les xarxes, internet i els mitjans.
Vist des d’aquest punt de vista, em sembla que qualsevol cosa que jo pugui dir des del meu tros de món distraurà més l’atenció d’allà on hauria d’estar enfocada la mirada que no pas servir d’ajuda.
A pesar d’aquesta sensació i convivint amb l’embussament de pensaments, durant l’últim mes m’ha vingut al cap de manera recurrent una imatge. A les parets d’on ara tenim el menjador de casa, abans que fos menjador i que fos casa nostra, els antics habitants hi van deixar gravades a tort i a dret, repetidament, unes paraules, una data: 12 d’agost de 1955. Aquest va ser el dia de la pedregada, una pedregada que l’estiu d’aquell any va arrasar el terme. Les vinyes que devien estar ufanoses i amb el raïm que havia de ser collit al cap d’un mes o dos van quedar despullades del tot, deixant un paisatge hivernal. Només es van mig salvar els ceps de davall dels marges perquè van trobar aixopluc en les parets de pedra seca.
La pedregada del cinquanta-cinc al Priorat és una data que porto escrita a la memòria, apresa gràcies a la transmissió oral que recorda el passat per prevenir el futur
La pedregada del cinquanta-cinc és una data que porto escrita a la memòria, apresa gràcies a la transmissió oral que recorda el passat per prevenir el futur. Però no en sé gairebé res més; no sé com ho van viure els que hi eren, quina afectació va tenir al poble i comarca, què va passar les setmanes següents, quines decisions i mesures van prendre les administracions del moment… i malgrat això l’escena de les parets esgrafiades en un atac d’impotència, de caos, de bogeria és prou potent per imaginar la magnitud del desastre.
La vida després d’aquell agost va continuar. Per si no n’hi hagués hagut prou amb la pedregada, l’hivern següent una gelada històrica va fer acte de presència i va sentenciar encara més els que vivien de la terra i l’agricultura. Venim d’aquells anys i encara ara n’arrosseguem penúries i conseqüències, tot i que a vegades ens costi recordar-ho o lligar caps.
Aquestes setmanes també pensava en tots els altres coneixements que m’han transmès a casa i que tenen molt a veure amb el fet de viure de manera directa la natura, de viure-hi i conviure-hi. Saber que no totes les terres són iguals, que algunes són més traïdores i és fàcil quedar-s’hi embarrancat quan plou o que amb la humitat i les gelades és fàcil marxar camí o coster avall; que quan el cel amenaça pluja o tempesta és millor fer cas a la prudència i anar a retir; que en cas de perill d’aigua val més no aparcar en barrancades; que si ha de nevar el cotxe val més deixar-lo en terreny pla i a prop de la carretera perquè la netejaran abans i hi haurà menys perill d’haver de circular per uns carrers que es convertiran en una pista de patinatge; que les ventades fan caure arbres i poden tallar camins i deixar-te incomunicat o ser aixafat si la sort juga una mala passada; que el foc corre molt de pressa un cop ha pres; que un cotxe calent podria encendre l’herba seca si s’hi aparca a sobre; que a les nits fredes que gela si no es deixa córrer un rajolí d’aigua les canonades poden saturar-se i rebentar o obstruir-se; que a vegades els llamps entren a les instal·lacions elèctriques de les cases i poden fer estralls… I la llista de perills i advertències podria continuar.
La transmissió d’aquesta saviesa a la pràctica és una repetició que va fent-se i fent-se al llarg dels anys de manera quotidiana. Podria semblar exagerada i pesada si no fos que quan arriba el moment de què els fenòmens meteorològics apareguin amb contundència prenen tot el sentit del món.
Els que haurien de saber i recordar a l’hora de planificar, legislar i governar que els humans som insignificants davant de la natura ho ignoren per una estupidesa supina
Suposo que si ara explico això és perquè de tot el que m’agradaria dir, de tot el que em passa pel cap arran de la Dana que fa un mes va arrasar una part del País Valencià, això és del que en tinc més certesa. Certesa de què continuem lligats a la natura i que davant d’ella els humans podem ser insignificants. Ho hem oblidat perquè a la gent corrent la vida diària ens porta a no mirar-la, perquè el món civilitzat i urbanitzat va per un altre cantó i aparentment se n’allunya, i perquè els que ho haurien de saber i recordar a l’hora de planificar, legislar i governar també li donen l’esquena i l’ignoren per una estupidesa supina i per una avarícia i corrupció corrosiva, destructora i egoista que es tradueix en maldat.
El convenciment del fet que hem de canviar la forma de mirar i estar al món avui i per cada dia que passa és encara més fort.
