Ha passat més d’un mes des que una terrible catàstrofe mediambiental va arrasar la nostra terra. Més de trenta dies traient llot, estris, vehicles de garatges i pensant en com començar de nou en molts casos. Aquestes setmanes hem vist onades de solidaritat gegants: militars, bombers i voluntaris de totes les parts de l’Estat espanyol i milers de persones ajudant des de qualsevol racó d’una manera o altra. Però, a més d’aquest suport –que, com era de preveure, a poc a poc es va apagant–, hem vist com per les escletxes s’han anat colant els monstres que busquen generar desafecció política. Tots els polítics són iguals, una vegada més. Així els culpables es dissipen entre la marabunta.
Quan el xoc encara estava en els nostres cossos i s’anava treballant sense saber molt bé per on començar, l’extrema dreta política i mediàtica va fer la seua aparició als carrers per a traure rèdit polític i econòmic de la situació. Presentant-se com una alternativa a l’Estat i a la classe política, demanant tota ajuda per a ells perquè s’erigien en els únics salvadors i afirmant que els altres “no en saben”. Per a fer-ho, no dubtaren a utilitzar la faula i buscar la viralització amb el contingut més banal i estrident possible. Ajuntaments que estaven bregant amb la pitjor situació possible per a una corporació local van haver d’emprar una vegada més els seus esforços a desmentir les faules que propagaven aquests personatges. Molt de soroll dirigit, una vegada més, contra la classe política en general. Tots són iguals. Lleva’t tu, que ja ho arregle jo, que tu no en saps.
Hem vist com per les escletxes s’han anat colant els monstres que busquen generar desafecció política. Tots els polítics són iguals, una vegada més. Així els culpables es dissipen entre la marabunta
Per descomptat, en aquest caos on les ajudes arriben amb comptagotes, no hi podien faltar els grans empresaris, que sempre són els primers a posar diners per a recuperar, segons diuen, l’economia local. Amancio Ortega és un clàssic i mai falla, i així té els llepaculs contents posant-lo en un pedestal. Però, a escala local, Juan Roig, l’amo de Mercadona, és un dels que sempre sap on posar part dels seus beneficis per a guanyar-se el beneplàcit dels seus súbdits. Una publicitat encoberta més, de les que tantes fa, i que tal vegada serveix perquè part de la població oblide que va enviar els treballadors a posar la seua vida en risc en plena dana. No sols en els primers moments, com va succeir amb tantes empreses. També en les alertes de la setmana següent no va dubtar a demanar un salconduit perquè els seus repartidors treballaren i, al contrari d’altres supermercats, no va tancar els seus centres.
Juan Roig, l’amo de Mercadona, sempre sap on posar part dels seus beneficis per a guanyar-se el beneplàcit dels seus súbdits i perquè part de la població oblide que va enviar els treballadors a posar la seua vida en risc en plena dana
Per descomptat, la majoria dels seus centres a la zona ja estan oberts i, si tens la sort de viure-hi a prop, els teus carrers estaran més nets que els altres. El comerç del costat serà un forat sense persianes ni llum, però la nova normalitat és comprar a l’engròs. Per descomptat, mentre envia els seus diners per a salvar al poble, no dubta a enviar missatges. “La coordinació dels polítics ha sigut molt dolenta”. “Menys discussions i més fer coses”. Una vegada més, tots són iguals. Ja s’hi posa ell, som-hi, per a recuperar-ho tot. Amb apujar un parell de cèntims els productes bàsics ja li ix a compte.
Per descomptat, la premsa és necessària per a reafirmar aquesta desafecció cap a tota la classe política. Només cal analitzar la portada d’ahir diumenge del diari regional i conservador Las Provincias. Després de la segona gran manifestació als carrers de València contra la gestió del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, el titular era el següent: “Manifestació multitudinària contra la gestió ‘negligent’ de la dana”. S’obviava, per complet, que tant les pancartes com els càntics o la proclama dels convocants anaven dirigits cap a una mateixa persona i no contra la classe política en general. En la mateixa portada hi havia una altra notícia que deia “On eren els polítics”, i que engegava el ventilador i els esguitava tots per igual. A més, com a bon mitjà de dretes, té el seu espai per a assenyalar Sánchez i l’anterior govern regional. Però així està succeint amb la premsa cavernària. Assenyalen l’oponent o, com a mínim, els enfanguen a tots perquè el culpable es diluïsca. Tots són iguals. Sense excepció. Tria el que menys odies i dona-li la teua confiança perquè tots et fallaran.
No hem de deixar-nos guiar només pel cansament i la indignació generalitzada, perquè en aquesta desafecció és on apareixen els monstres. On apareix la solidaritat racista, l’ajuda interessada i l’enfrontament entre veïns
És clar que la classe política, en situacions tan extremes com aquestes, no està a l’altura quasi mai i queda una sensació que les ajudes no arriben o van tard i són poques. Que ningú oblidarà que els dos o tres primers dies allí no es va personar ningú. Que el lema “sols el poble salva al poble”, a més de potent, va ser realista durant les primeres jornades. Però això ho ha d’afrontar l’Estat i els nostres impostos han de servir per a no deixar ningú arrere. També els impostos d’Amancio i Roig, que haurien de ser majors i no dependre de les seues campanyes publicitàries solidàries. Però no hem de deixar-nos guiar només pel cansament i la indignació generalitzada, perquè en aquesta desafecció és on apareixen els monstres. On apareix la solidaritat racista, l’ajuda interessada i l’enfrontament entre veïns.
I el culpable, que estava en el Ventorro brindant amb les copes que li paguem entre tots, s’amagarà darrere de dos militars, dirà que tot va fallar i es quedarà tan feliç. Ajuda entre veïns, obvi. Però que els nostres impostos ens traguen del fang o la desafecció ens espentarà als braços dels botxins.
