Imaginem que aconseguim que s’acabin els desplaçaments forçats, que no ens facin fora de casa, que no abusin mai més de nosaltres, que no acabem el dia esgotades, que els paisatges no s’omplin de macroprojectes, que desapareguin les indústries militars i la guerra contra els cossos feminitzats… que tothom tingui un plat a taula, un llit calent, que puguem alimentar-nos amb productes locals i veure més enllà del ciment, que mai més considerem a ningú il·legal, que puguem moure’ns però també arrelar… I, sobretot, imaginem que el desig d’una vida plena no ens porti a consumir més sinó a expandir els vincles, les maneres de relacionar-nos, les ganes de cuidar la “xarxa de la vida” que ens sosté a totes (naturalesa humana i no humana incloses).
Sembla un somni, però no ho és. És un horitzó possible, i no només desitjable. Un horitzó que parla de decreixement. Però, també ens fa parlar de feminismes, de dissidències, d’antiextractivisme, d’antiracisme i de decolonialitat. Faig aquest exercici d’imaginació per reivindicar una proposta de transformació que no ens constrenyi, sinó que ampliï les possibilitats de viure vides més plenes i dignes. Una proposta que connecti directament amb les nostres vides, amb la nostra quotidianitat, però no per carregar-nos de més culpes, sinó per obrir-nos camins col·lectius per recuperar la capacitat de decidir sobre el nostre destí.
Si observem l’explosió feminista dels 8M del 2018 o el 2019, podem constatar que una de les claus de l’èxit va ser la capacitat de connectar els malestars propis amb la ràbia col·lectiva. Una força que, per mitjà de la vaga feminista, va poder convertir els espais quotidians en espais de disputa, interpel·lant-ho tot i a tothom i creant un nou sentit col·lectiu que –lluny de les batalles morals a les quals ens volen encasellar últimament– parlava d’aconseguir vides bones per a totes.
Tota transició ecosocial hauria de reparar les violències patriarcals, racistes, de classe… que ha generat un sistema de cures al servei de la producció capitalista
Em ve al cap un exemple que ho il·lustra molt bé: en plens preparatius de la vaga de 2018, la coral de dones del meu poble es declarava feminista (quan pocs mesos abans havien deixat clar que això no anava amb elles). De cop, ja no se sentien jutjades per una etiqueta estreta, sinó que reclamar-se feministes els servia per reivindicar les cures que havien fet tota la vida i sentir-se, així, part d’una marea global que deia prou a les violències i les vides limitades pels mandats patriarcals.
No és només per nostàlgia que recordo aquells mesos i reivindico els aprenentatges del cicle de mobilitzacions feministes, sinó perquè tinc clar que necessitem urgentment tornar a desbordar-ho tot: desbordar els carrers però, sobretot, desbordar les reivindicacions i la lògica d’organització en sectors estancs (el feminisme, l’ecologisme, el sindicalisme, etcètera).
Com ho fem ara perquè les dones d’aquella coral es declarin ecologistes? O fins i tot decreixentistes? I antiracistes? No tinc la resposta a aquesta pregunta, però sí algunes intuïcions. La primera és que necessitem articular encara més les diferents anàlisis sobre les crisis. Cal reconèixer la complexitat del context actual, però, al mateix temps, buscar formes senzilles d’explicar aquesta complexitat.
L’economia feminista va tenir l’oportunitat de les vagues del 8M per traduir les teories en consignes i per demostrar que no parlava de coses abstractes sinó d’estructures que ens travessen a totes de la manera més quotidiana. I penso que l’ecologisme i la lògica del decreixement no aconseguiran interpel·lar-nos de la mateixa manera si no es fan més permeables a les mirades i estratègies feministes, que són les que es connecten d’una forma més directa amb els malestars i les violències quotidianes que produeix aquest sistema.
Comprendre que la crisi ecològica i la reproductiva (és a dir, la dificultat de reproduir i sostenir la vida) van de bracet, que totes dues són contradiccions centrals del sistema capitalista i, per tant, escletxes per fer-lo trontollar, és important en el pla teòric, però sobretot és important per poder transformar els malestars, les violències i les pors en motors per aconseguir canvis.
Una de les reivindicacions que pren força és la d’aconseguir formes de sostenir la vida no mercantilitzades. És a dir, garantir l’accés a habitatge, l’alimentació, l’educació o les cures al marge dels mercats capitalistes. Aquesta proposta és clarament decreixentista,
La segona intuïció és que necessitem propostes alternatives integrals: no ens podem permetre el luxe d’afegir simplement un “toc lila” a les perspectives climàtiques ni fer propostes feministes que obviïn la crisi ecològica. A vegades es parla, per exemple, dels treballs de cura de la vida i els ecosistemes com a “treballs climàtics” i es fa una crida a remunerar-los i ampliar-los, però no s’incorpora una mirada més àmplia que parlaria de transformar d’arrel les formes de sostenir la vida.
Tota proposta de transició ecosocial hauria de plantejar, entre altres coses, formes de reparar els deutes i violències (patriarcals, racistes, de classe…) que ha generat un sistema de cures al servei de la producció capitalista, i enllaçar les lluites per aconseguir vides dignes amb les lluites ecologistes.
Una de les reivindicacions que pren força és, justament, la d’aconseguir formes de sostenir la vida no mercantilitzades. És a dir, garantir l’accés a habitatge, l’alimentació, l’educació o les cures al marge dels mercats capitalistes. Aquesta proposta és clarament decreixentista, perquè no només és fonamental per posar fi a la precarietat i dignificar les vides de la gent, sinó que també és una manera d’avançar cap a una economia de subsistència (com diria Maria Mies), una economia centrada a garantir la reproducció de la vida (la subsistència), en lloc de l’acumulació capitalista. A més, si traiem les necessitats bàsiques de les mans dels mercats capitalistes, podrem treballar menys i desaccelerar l’economia productiva, començant a desactivar el xantatge del salari.
Recuperar l’abundància radical i la riquesa pública (enteses com a formes de revertir les privatitzacions a través d’institucions tant estatals com comunitàries) és una reivindicació anticapitalista, feminista, ecologista i decolonial
Aquest xantatge per aconseguir una retribució a qualsevol preu s’imposa gràcies a la privatització dels béns comuns i l’espoli dels mitjans de vida. És a dir, a través d’una escassetat imposada. I és encara més violent en un moment en què l’espoli s’aprofundeix (en forma de macroprojectes, deutes o expulsions especulatives) i per les dones i altres persones responsables de sostenir les seves famílies que no es poden permetre posar en perill la renda que reben.
Per això, recuperar l’abundància radical i la riquesa pública (enteses com a formes de revertir les privatitzacions a través d’institucions tant estatals com comunitàries) és una reivindicació anticapitalista, feminista, ecologista i decolonial; un camí cap al decreixement que no parla de reduir i limitar-nos, sinó de recuperar l’accés als béns comuns, ampliar els serveis públics i expandir els espais comunitaris i cooperativistes per poder treballar i endeutar-nos menys. Per aconseguir això, els límits els hem de posar a les empreses capitalistes, expropiant els béns acaparats, frenant els nous megaprojectes, regulant els principals sectors de negoci dels fons d’inversió (habitatge, terres cultivables, alimentació…), etcètera. Alhora, hem d’alimentar experiències que ens permetin concretar aquests somnis i començar a assajar formes col·lectives i democràtiques de decidir com volem sostenir la vida amb criteris d’ecoeficiència, equitat i reparació.
Com diu la filòsofa i sociòloga Raquel Gutiérrez, es tracta que “el tren no pugui tornar a caminar; dissoldre la seva possibilitat mateixa de marxa; encara que també es tracta que sigui possible viure fora del tren, creant nous termes i condicions per a la reproducció general de la vida”.
