Antoun torna sovint a aquell turó libanès. No sabria dir exactament quin era dels molts que va defensar, però hi retorna amb la seva memòria. Dècades més tard, el record d’un dia en concret és nítid. “Quan estava allà dalt, hi havia una persona amb mi i va veure com a sota de nosaltres hi havia un grup de gent caminant i va començar a disparar”, rememora aquest libanès cristià acabat d’entrar a la seixantena. “Li vaig preguntar, escandalitzat, que què feia, i em va respondre ‘estem en guerra’”, explica a la Directa, encara posant el crit al cel. “La meva guerra és contra els combatents d’allà dalt, a l’altre turó, però no amb els civils, mai mataria cap civil”, confessa, repetint el missatge que va dir quasi fa mig segle.
Durant tots aquests anys, aquest episodi l’ha perseguit, alhora que l’ha reafirmat en la seva missió. “Com a home de pau, no podria matar mai a cap civil”, insisteix. “Hi ha honestedat a la guerra, hi ha honestedat a l’exèrcit”, repeteix. Antoun Mouzarkel tenia només 12 anys quan va començar la guerra civil libanesa, el 13 d’abril de 1975, tot just ara en fa cinquanta. Més endavant, quan era estudiant de Dret a la Universitat La Sagesse de Beirut, va començar a entrenar-se per prendre les armes. El 1982, després de l’assassinat del líder de les Forces Libaneses, Bashir Gemayel, començà a pujar als turons propers al poble de Jahliyah, a les muntanyes de Shuf, com a membre d’aquesta milícia libanesa.
“Vaig matar, sí, però combatents i milicians, mai un civil, per molt que fos musulmà o drus”, afirma. “No era la meva decisió matar musulmans, però a la guerra has de lluitar, no tens cap altra opció”, explica Mouzarkel. Dels 19 als 24 anys, aquest cristià maronita de les muntanyes libaneses va batallar sota l’uniforme de les Forces Libaneses i els dos últims anys de guerra els va passar als serveis d’intel·ligència de l’exèrcit. “No vaig acabar la universitat, em vaig destruir a mi mateix”, reconeix. “No me’n penedeixo, tot i que sí que m’entristeix adonar-me que no vam fer res”, confessa, resignat. Amb aquest retret a ell mateix i a la seva generació, l’excombatent passa ara els dies parlant dels seus anys més foscos.
Excombatents per la pau
A l’associació Fighters for Peace (Lluitadors per la Pau), Antoun Mouzarkel ha trobat els joves que el disparaven des del turó contrari quaranta anys enrere. “La guerra continua al Líban, perquè la pau aquí és molt difícil”, afirma des de l’oficina de l’associació a Beirut. “La guerra és molt fàcil: pots destruir un edifici en dos segons, però costa dos anys reconstruir-lo”, assenyala, rodejat de retrats d’altres excombatents –precisament, a uns 200 metres de l’oficina, un míssil israelià va destrossar un edifici, matant a diverses persones, la tardor passada. “La majoria de la gent al Líban no vol viure dividida per les sectes religioses, sinó tots plegats”, defensa, després d’haver recorregut el país amb la missió de la pau per bandera.
La guerra civil libanesa es va estendre al llarg de quinze anys. El conflicte va esclatar un 13 d’abril, quan les falangistes Forces Libaneses van atacar un autobús que transportava població palestina, després de l’intent d’assassinat del líder del partit, Pierre Gemayel. A Ain al-Remmaneh, un barri beirutí, els fusells van arrabassar una trentena de vides palestines i van encendre l’espurna d’una guerra que destrossaria el país.
Alguns sectors de la població cristiana, que havia dominat l’elit tradicional del teixit sociopolític libanès, estaven cada cop més inquiets amb la presència de les milícies palestines al Líban. Expulsades de Jordània després dels fets del Setembre Negre de 1970, els combatents palestins utilitzaven el territori libanès com a plataforma des d’on llançar atacs contra Israel, i entre alguns partits polítics cristians creixia el malestar pel fet que la societat libanesa en patís les conseqüències.
El 2018, el Parlament va aprovar crear una Comissió per als absents i desapareguts, però segons denuncia una de les integrants, només ha rebut el 3 % del pressupost assignat
Per això, es van unir en el Front Libanès, liderat pels falangistes en representació dels clans cristians maronites, més aviat de dretes. A l’altra banda de la trinxera, hi havia el Moviment Nacional Libanès (MNL), liderat pel drus Kamal Jumblatt. Allà, s’hi concentraven els fedaïns palestins de l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP), acompanyats d’una coalició de sectors musulmans d’esquerra. A la guerra també hi va participar Amal, facció integrada per grups populistes xiïtes, a banda de Síria, Israel i contingents escindits de l’exèrcit libanès. Alhora, tropes estatunidenques, franceses i italianes van trepitjar també terra libanesa.
Els combats van tenir unes conseqüències catastròfiques. Es calcula que hi van morir unes 150.000 persones i que hi va haver gairebé un milió de desplaçades. Avui encara hi ha 17.000 persones que continuen desaparegudes. El conflicte, que de seguida va embolicar-se, va suposar l’inici de múltiples ocupacions sobre el Líban. Síria va mantenir-hi unitats militars fins al 2005, i Israel va controlar el sud del país fins a l’any 2000. Durant els anys d’ocupació israeliana va néixer la milícia libanesa Hezbollah, que acabaria sent l’únic actor libanès en continuar empunyant les armes després de la fi de la guerra –unes armes amb les quals avui, convertida en partit-milícia, encara està en conflicte amb Israel.
Durant tres lustres, la capital libanesa va quedar dividida per l’anomenada Línia verda, el front de batalla que separava el Beirut occidental musulmà i el Beirut oriental cristià. Arribada la postguerra, després de l’acord de Taïf del 1990, les feines de reconstrucció van aprofundir en la ferida, impedint-ne la cicatrització. “Encara veiem impactes de bala en els edificis de la nostra ciutat”, explica Samira Ezzo, guia turística que organitza passejos per la Línia verda. Amb 28 anys, no va viure la guerra civil, però l’absència d’un relat oficial sobre aquells fets la van portar a preguntar als seus familiars sobre allò que no li explicaven a l’escola. “Encara avui, fem servir les paraules est i oest per referir-nos als barris de la ciutat, tot i que van néixer amb la guerra i haurien d’haver mort amb la guerra”, assenyala a la Directa.
“Cinquanta anys després, molta gent no s’atreveix a anar d’una zona a l’altra”, reconeix Ezzo. El record dels franctiradors apostats a cada banda del carrer encara és massa fresc per a la generació dels seus pares. “Som una fornada criada per persones traumatitzades que van viure la guerra, i encara en vivim els efectes i les conseqüències”, denuncia. “Després del conflicte, no van fer-se esforços per reconciliar-nos ni per curar les ferides de la nació”, hi afegeix.
Fosses excloses de la història
Els llibres d’història que fan servir joves com Ezzo al Líban no parlen de la guerra civil de fa cinquanta anys. De fet, ni tan sols fan menció de gairebé res que sigui posterior a la independència del país, assolida el 1943. “El contingut de l’assignatura només arriba fins a 1946”, explica Amin Elias a la Directa. Aquest doctor en Història Contemporània per la Universitat de Le Mans admet que les autoritats educatives han redactat múltiples propostes per actualitzar el temari, però aquests intents s’han topat amb consideracions polítiques. “L’any 2000, el ministre d’Educació era prosirià”, recorda Elias. “Síria encara ocupava el Líban i el règim d’Al-Assad no era favorable a un pla d’estudis que reforcés la identitat i la ciutadania libaneses”, constata.
Tampoc els anys posteriors van ser els més propicis per al debat polític. El 2005 hi va haver una sèrie d’assassinats polítics –incloent-hi el del primer ministre, Rafik Hariri–, i també va produir-se la retirada de les tropes sirianes. A partir del 2011, el Líban no va deixar de mirar de reüll el que passava a la veïna Síria, submergida en un conflicte que amenaçava en traspassar la frontera.
El bloqueig de les autoritats fa que la relació del Líban amb el seu passat depengui de la història oral, que transcorre entre familiars i veïns, i dels esforços de la societat civil. Beit Beirut –en àrab, “Casa Beirut”–, acollia matances i ara acull la memòria del país. L’arquitectura oberta d’aquest edifici residencial, que es troba al cor de la Línia verda, permetia als franctiradors apostar-se en totes direccions. Anys més tard, la lluita d’activistes va impedir-ne l’enderrocament i aquests dies acull una exposició i un cicle de xerrades sobre un dels capítols més foscos de la història libanesa.
Carmen Hassoun Abou Jaoude, investigadora en justícia transicional, en participa en aquests actes. “No pots imaginar-te fins a quin punt la ferida està oberta”, declara. Al Líban, explica, hi passen les generacions i els governs sense que el país conegui la pau. “Al final de la guerra, ens van dir que si volíem pau, havíem d’oblidar-nos de la veritat i de la justícia”, recorda Abou Jaoude. “Però després ens hem adonat que això no funciona. Que si no hi ha justícia, no hi ha pau”, rebla.
El 2018, després d’anys de pressió popular, el Parlament libanès va aprovar la coneguda com a llei 105. La fita va comportar la creació, dos anys després, d’una Comissió Nacional per als Absents i els Desapareguts. Consta de deu membres –una d’elles, la mateixa Abou Jaoude– i molta feina a l’agenda: exhumació, acumulació de dades, identificació, retorn de restes trobades a les seves famílies i un llarg etcètera. “Aquesta és la nostra missió”, reivindica la investigadora, entregada a la causa, “però no l’hem pogut dur a terme. L’Estat només ens ha concedit el 3 % del pressupost que li hem demanat per emprendre el nostre mandat”.
Cinquanta anys després de l’inici de la guerra, l’angoixa al voltant de les persones desaparegudes encara cou. Al desembre, amb la caiguda del govern de Bashar al-Assad, va patir un repunt. Durant anys, moltes famílies havien esperat que els seus éssers estimats estiguessin vius a les presons sirianes. “Però ara ja sabem que els desapareguts a Síria són morts”, conclou Abou Jaoude.
Al Líban hi podria haver més de cent fosses comunes repartides per territori relativament petit, de 10.542 quilòmetres quadrats, un parell de milers menys que la demarcació de Lleida. “Hi caminem pel damunt”, lamenta la investigadora. Moltes famílies no poden girar full: “per a elles, no saber què ha passat és una tortura”. Han passat dècades. Però a moltes llars sirianes, tal com relata Abou Jaoude, “voldrien un sol os per poder-lo enterrar”.
