Hi ha moltes obres que ens parlen d’un paisatge i uns costums arrelats a un territori determinat. Potser a les Terres de Ponent encara li manca una mica més de literatura en aquest aspecte. El pes de la boira, d’Isaias Fanlo, publicada per Pagès Editors, omple en part aquest buit, i ho fa incloent altres claus de lectura que fan que l’obra no es quedi únicament en el retrat d’un territori.
Paisatge, clima extrem, mites i llegendes de la Terra Ferma, ser diferent en un entorn petit… Això i molt més trobem en aquestes pàgines, tot resseguint les passes d’un adolescent, el León, per un lloc i uns paratges amarats de boira i on la tendresa i la nostàlgia planen al llarg de tota l’obra. És un retrat de creixement a una ciutat anomenada Rotunda que –tant ponentins com no ponentins, curiosos per conèixer el nostre país– reconeixem de seguida.
El León descobrirà i haurà d’acceptar la seua sexualitat i aprendre a defensar-la entre silencis i falses aparences, bregar amb l’abandonament i la pèrdua alhora que s’endinsa en el món dels adults i aprèn a sobreviure-hi. Fanlo col·loca el seu personatge principal enmig d’una complicada xarxa d’afectivitats, que inclou, per diferents motius, la distància emocional amb els seus progenitors i la consegüent solitud. Li queda només l’estreta relació amb la seua padrina Carme com a mecanisme de protecció i equilibri entre tot plegat. León ha de lidiar amb un món ben complex. Per una banda, tenim l’esfereïdor cas del Noel, veí i adolescent com ell, víctima de violència a càrrec del seu pare. El context d’immigració en el que es mou León deixa ben visible la dificultat per arrelar i encaixar en un territori. Els seus millors amics, l’Esmael, un noi magribí, i la Benilde, d’origen andalús, es converteixen en els seus salvavides particulars. És un encert de Fanlo el fet de posar sobre la taula aquests temes socials que poden generar incomoditat, però tan necessaris d’abordar, perquè tot suma a l’hora de confrontar el discurs simple i populista que alguns promouen en l’actualitat. Veurem les dificultats en què es troben nens com l’Esmael, col·locats com a dianes humanes per aquells a qui no els tremola el pols i ni tan sols es plantegen l’empatia vers aquells altres que estan en una situació més vulnerable per motius identitaris. És l’egoisme i la deshumanització sempre en voga. Us sona, oi?
El context d’immigració en el que es mou León deixa ben visible la dificultat per arrelar i encaixar en un territori.
Un altre aspecte important a considerar de l’obra és la llengua. Fanlo fa ús de la parla de Ponent sense cap mena de prejudici, una sempre necessària reivindicació de la diversitat lingüística en un país en què l’excessiva estandardització ens fa perdre riquesa a passes de gegant. Ja ho deia Ramon Miquel i Planas el 1920 a El purgatori del bibliòfil, volum recuperat fa poc per l’editorial Males Herbes, en una crítica sense concessions a la normalització de la llengua promoguda per Pompeu Fabra –a qui considerava una mena de dictador lingüístic– i els seus acòlits. Ho feia, per descomptat, amb un català no normatiu que avui en dia es llegeix amb una vivesa i una agilitat extraordinàries… “Per a romandre viva, una literatura no pot predre’l séu contacte ab la parla del poble. Axò es lo que afirmen y demostren tots els sabis qu’entenen en qüestions d’aquestes; y es tot lo contrari d’axò lo que vosaltres heu pretès fer ab la Llengua Catalana”, escrivia Miquel i Planas.
Més de cent anys després, encara uns quants irreductibles s’atreveixen a defensar de manera més o menys conscient aquesta premissa. Fanlo n’és un exemple, com també ho és Joan Todó, qui ens ho mostra en la seua darrera obra, La dolçor de viure, publicada per LaBreu Edicions, on l’ebrenc defuig del català central per traslladar-nos, en aquest cas, a la parla de les Terres de l’Ebre. Ho fa mitjançant un conjunt de relats que saben ficar el dit a la nafra i que ens mostren uns paisatges rústecs que inclouen associada una parla i uns costums propis. Atmosferes embolcalladores, a voltes pertorbadores, gairebé kafkianes, narrades amb una prosa brillant i una riquesa lèxica exquisida. Mereix una especial menció el relat “La cabra”, on Todó utilitza de forma magistral tot un seguit de paraules i termes referents a feines, oficis i paisatges que han caigut en l’oblit. La imbricació de les tradicions familiars amb la nostàlgia de la terra i la monotonia i la bellesa de la quotidianitat. Un altre luxe de lectura.
Més llibres així, sisplau, llibres als quals tornar una vegada i una altra, que bon favor fan a la riquesa de la llengua i de la terra lectures que confronten el discurs extremadament (mal)normalitzat i adotzenat que ens indueix a pensar que parlar amb un accent diferent del central fa de talòs i d’ordinari. Els grans mitjans de comunicació poc ajuden en aquest sentit. Deixem doncs que, com a mínim, ho faci la literatura.
LA IRREDUCTIBLE
Raquel Fontecha i Joan Roure capitanegem La Irreductible, una llibreria i espai cultural que també és un projecte de vida que sorgeix de l’amor, com totes les grans empreses al llarg de la història. De l’amor a la Literatura –aquesta sí, amb majúscules– i a la cultura –i contracultura– que l’envolta. Vivim en un món tan interconnectat que qualsevol iniciativa, per petita i local que sigui, afecta de manera concèntrica les persones que hi orbiten, formant una tela d’aranya entreteixida amb empatia i reconeixement de l’altre, tal com ha de ser en una història d’amor.
