oles. Llisques sobre l’asfalt igual que un esquiador olímpic. Remuntes la vorera. Tracaleges. Sorteges els vianants a cremadent. Sents els insults. Te la suen. No pots fer tard, una mala ressenya a l’aplicació et cobriria de merda. Tornes a l’asfalt. Acceleres. Circules contra direcció, et saltes cinc semàfors, utilitzes el carril-bici aleatòriament. Escanyes el patinet tant com pots. Una bicicleta elèctrica t’avança, en vols una, però vas curt de calés. Balmes, Muntaner, Casanova. Derrapes per trencar cap a la dreta. Google Maps es desorienta. Maleeixes la cobertura, però no t’atures. Et guies per un instint que has desenvolupat a cops d’equivocar-te. Busques el número trenta-dos, és aquí, a la teva esquerra. És un edifici alt, modern. Sents el bram de l’intèrfon. Entres. Deses el patinet elèctric al peu de l’escala. Et treus del damunt la motxilla groga. L’obres. El garranyic de la veta adherent et fascina, és per això que en alguns restaurants t’anomenen “Velcro”. Dues pizzes. Encara estan calentes. Ets el més ràpid. Prens el telèfon del frontal del manillar. L’ascensor és estret. Desena planta, porta dotze. El replà és un maleït laberint. Et perds. Aquí l’instint no et serveix de res. Un espiell t’observa. Els llums s’apaguen automàticament. Ara s’encenen. Algú et crida. Gires cua. Trobes un home amb camisa i pantaló de pijama. És el client. Li dones les pizzes i li dius a l’aplicació que l’entrega està feta. T’acomiades de l’home. Quasi li fas una reverència. Ell se’t queda mirant. Tu somrius. No entens què et diu. No sé què d’una dona. No sé què d’un mareig. Que passis, si us plau. Fa cara de desesperat, però tens més encàrrecs a la motxilla i el patinet és a baix, sense custòdia. T’ho penses. No tens temps, ni diners, ni moto; però una mala ressenya a l’aplicació et cobriria de merda. Ja ets a dins. Una cortina de tires de bambú separa el rebedor del menjador. La traspasseu. El televisor sembla que leviti contra la paret. Veus un cos a terra. És una dona. Hi ha sang xopant el parquet. Hi ha un forat al cap de la dona. L’home t’encanona la templa dreta. Et diu que has tingut mala sort. Et diu moro. Et quedes perplex, glaçat. El cor et percudeix la tràquea. Sues. Sents tots els sorolls de la casa: el crec de la fusta, el rum-rum de la nevera i el nyic d’un gat que entra en escena. L’home t’ho explica tot. Et carregarà el mort. Et torna a dir moro. Xerra massa, sembla el dolent d’una pel·lícula dolenta. Reacciones. No et veu venir. Ets el més ràpid. Forcegeu pel revòlver. Estàs prim, però aferrat al manillar, t’has forjat un baluard als braços. Forcegeu més i més. Crits. Ja tens el dit al gatell. El prems. El tro sona esmorteït contra el seu pit. Cau rodó. Deixes anar la pistola. Sents el cop de l’arma contra l’entarimat. Ella i ell jauen plegats. Respires, ells no. Cargoles un renec amarg. Et fregues la cara amb les mans. T’asserenes. Rumies mentre queixales una porció de cada pizza. S’han refredat. El gat se t’enrinxola entre les cames. Te’l treus de sobre picant de mans. Agafes un tovalló de paper i t’eixugues els morros. N’agafes un altre i esborres les empremtes de la pistola. La deses a prop de l’home. T’adones que té un bony a la butxaca del pantaló del pijama. És el seu telèfon. L’hi prens. La pantalla t’enlluerna. Hi ha activada l’aplicació del servei a domicili. Et demana l’opinió de l’entrega. Veus la teva foto, el teu nom. Selecciones la màxima puntuació, les cinc estrelles i el polze cap amunt. Somrius. Tornes el telèfon a la butxaca. Has de fotre el camp. Ja ets a tocar de la porta. El bambú repica. Sona el timbre. Cops de porta. Policia!
En alguns restaurants t’anomenen “Velcro”. Ets el més ràpid, però no tens sortida; ni temps, ni diners, ni moto. Tens una bona ressenya, però estàs cobert de merda.
