Els antidisturbis avancen en posició; amb els cascos tapant-los els rostres, els escuts, amb la paraula “policia” deixant clar qui són, protegint-se, i amb les porres i escopetes a punt per a l’acció. Davant seu, gent, plena de decisió i coratge, amb les mans alçades i enfrontant-se als cops de porra i la violència. A ritme lent, la música continua i crea l’atmosfera idònia; els acords de guitarra, el ritme de la bateria… Fins que, de sobte, tot s’accelera. L’acció de la policia, la gent protegint les urnes, els punys alçats en un concert, i Juanra, amb una samarreta que diu “antifeixista”, canta: “Ara que estem encara vius / les seves lleis no ens podran mai emmordassar”.
L’escena pertany al videoclip de la cançó “Revolta” del grup KOP. Es va gravar l’any 2018. Reivindicació, a cop de metal, de la lluita i resistència d’un poble català que ja en tenia prou. Perquè la música que fa aquesta banda històrica i compromesa és metal; o, més específicament, si ens guiem pel mar d’etiquetes i subgèneres d’aquest paraigua estilístic, metalcore o crossover. Tot i que, per la majoria de gent, és, simplement, “música del rotllo” o “música compromesa”. Perquè és el que els defineix: sempre s’han mogut, en concerts i festivals, amb grups més coincidents en actitud i ideologia que no pas, moltes vegades, en estil musical. I perquè el metal, en general, es considera un estil de música que, a diferència del punk, l’oi!, l’ska o el hardcore, està allunyat de la política; que viu en un món paral·lel, amb les seves històries i universos, els seus monstres, les seves calaveres, dimonis, orcs, cadàvers esbudellats o grans motocicletes i noies escotades. I això passa i ha passat tot i que, des dels seus orígens, hi ha hagut reivindicacions polítiques i socials en els repertoris de grups emblemàtics del corrent de fama mundial, com Black Sabbath, Metallica, Iron Maiden, Sepultura, Rage Against the Machine o Napalm Death.
“És una organització criminal / que s’alimenta de l’odi fraternal, / que no puntua el que no és material / i a tots ens arrossega a un destí fatal”, canta Gou a l’escenari, també amb una samarreta que diu “antifeixista”, parlant sobre el “capital”, mentre la resta de membres del grup es mouen per l’escenari, fent anar els caps i els instruments a ritme frenètic. I segueixen el concert amb cançons contra l’espanyolisme, el feixisme o la classe política, i arengues a favor de la llibertat de Palestina o contra el masclisme. Són Siroll!, un grup amb anys d’experiència, compromís innegable per la justícia social i amb una sonoritat que no fa presoners. En el ball d’etiquetes de què parlàvem, se’ls considera crossover extrem; i, tot i que per estil i actitud podrien compartir escenari amb bandes com KOP, a diferència d’aquests, i per inèrcies dels seus membres i fans, s’han mogut principalment per l’escena del metal.
Però Siroll! i KOP no són excepcions. No són els únics metalers que trenquen aquella idea d’un gènere preferentment escapista o, fins i tot, amb tendències d’extrema dreta. Per tots els racons dels Països Catalans trobem bandes que canten per les llibertats i igualtats reals i la revolució, i que no donen l’esquena als problemes de societat.
“Anarkosatanisme” i altres derivades
La llista no l’acabaríem mai, ni de bandes ni de cançons. Per això, parlarem d’algunes d’elles, d’arreu del territori i de diferents generacions i subgèneres. Farà aviat quaranta anys, el 1987, la banda pionera del gènere a les illes Balears, Zhentauro, publicava el seu únic senzill, que comptava amb la cançó “No volem invasors”, on els invasors eren els soldats estatunidencs que arribaven, en portaavions, a la seva illa. Al seu torn, Entropia, una altra agrupació de culte, que sempre s’ha etiquetat com a “antifa”, desplegava uns directes que no deixaven ningú indiferent, lletres i actituds carregades de compromís, i una filosofia de vida autodefinida com a “anarkosatanisme”.
Els mallorquins Zhentauro, pioners del gènere en català, publicaven el 1987 “No volem invasors”, una referència a la presència a l’illa de l’armada dels EUA
El grup de rap metal valencià Maldats, amb les veus de la Luti, la Cate i la Laura, reivindicava tot el que podien a cop de ritmes enganxosos i ballables, però també agressius. En destaquem cançons com “Trencadís”, del seu EP Serà inevitable (autoeditat, 2020), o “Crema”, de l’àlbum El renàixer de la ferida (autoeditat, 2019), que compta amb una versió de l’emblemàtic tema de KOP “Sols el poble”. A “Crema” cantaven: “Transformaré en força el pànic / i agafaré amb ràbia el mànec. / Al foc el que et faça fàstic. / Polític feixista, tindràs el teu càstig!”.
Els mallorquins Helevorn van firmar el disc Aamamata (BadMoodMan Music, 2019), dedicat a les persones que perden les il·lusions o la vida intentant travessar la Mediterrània. El treball inclou magnífiques versions del quadre litúrgic medieval conegut com el “Cant de la Sibil·la” i de “Nostrum mare (Un pont de mar blava)”, cançó de Lluís Llach amb lletra de Miquel Martí i Pol; i el destacable tema en anglès “Aurora”, dedicat a la lluitadora Aurora Picornell, que va ser executada pel règim de Franco i de la qual encara no s’ha trobat el cos.
Els també illencs Korpus Khristie van iniciar la seva carrera musical el 1994 amb un estil que anomenen porkthrashmetal (d’etiquetes, n’hi ha per tots els gustos, i es poden fer a mida). El seu últim treball, Kum demone (Runaway Records, 2023), conté cançons com “En nom de Déu”, “Titelles” o “Deshumanitzant”. Els foscos i “tristos” Ikarie, amb integrants de Barcelona, València i Múrcia destaquen pel tema en català “Surcos (Ciutat Morta)” que parla de Patricia Heras, la noia empresonada pel cas 4F (narrat al documental que dona nom a la cançó), que es va acabar suïcidant. Per la seva banda, el duo de València Estral compta amb un únic treball discogràfic, En viu baix el pont de la mar (autoeditat, 2013), on trobem cançons com “Corrupted València (convoi destroi)”, “El polaco no és polonès” o “Bandera blava”, títols que ens donen una idea clara de cap a on apunten i disparen.
Feminisme i no-binarisme a la gola de l’infern
“I em desperta les ganes de lluitar per tot allò que havia oblidat / em ressuscita carregada d’energia, de la ràbia transformada / i m’alimenta com ocell regurgitant alimentant a la mainada”. Són versos de la cançó “Lligams invisibles”, de les valencianes Hydra, banda no mixta nascuda al caliu dels centres socials i la militància transfeminista, per les quals les lletres i l’activisme són tan importants com la música; i també, asseguren, servir de referència per altres dones. “I per això, el punk transfeminista és com una Hydra. De les cendres d’un projecte en naixen d’altres, i per cada banda nova hi haurà xavales que les veuran i pensaran: jo també vaig fer això”; la frase és de la música i activista Mart Claudel, que tanca el fanzín que acompanya el seu primer treball Abisme (Uterzine, 2024), on trobem altres temes com “Alerta”, “Alteritat” o “Meigues”. I, com elles, les eivissenques Pvssydònia, també es van donar a conèixer en espais de militància i donen una importància cabdal al missatge. Amb el seu “punk fenici” molt influenciat pel metal reivindiquen els drets de les kellys, el feminisme i l’anticapitalisme.
Hydra i Pvssydònia són grups que no tan sols trenquen l’estereotip de la falta de compromís polític i social del gènere metaler, sinó, també, que aquest és un món només de mascles. Bé, però no ens equivoquem; com tot en el món en què vivim, els homes marquen la pauta. I, potser, en el metal, ho és encara més que en altres àmbits de la vida o la música; per la seva estètica, agressivitat i temàtiques habituals, s’ha erigit en un estil musical i de vida que ha semblat contradir la idea de feminitat i del que se suposa que han de fer les dones. No s’adiu amb els estereotips de les princeses esperant el príncep blau, amb el rol de cuidadores, el color rosa o els sons suaus i melòdics que se suposa que han d’escoltar les dones. I com més homes hi ha hagut al món del metal menys referents femenins s’hi han trobat, més difícil ha estat per a les dones decidir-se a entrar-hi, sentir-s’hi acollides i no considerar-se impostores fent quelcom que no els pertocava. És un peix que es mossega la cua.
Les valencianes Hydra i les Eivissenques Pvssydònia són grups no mixtes que trenquen la imatge del metal com un món de mascles
Però en el metal, com en la majoria d’àmbits de la vida i la societat, sempre hi ha hagut dones que han trencat esquemes, sostres i murs; que, per les circumstàncies de la vida, han esdevingut excepció posant llum en aquest món encotillat per la masculinitat. Des dels inicis del gènere hi han participat i creat, aguantant actituds masclistes i comentaris paternalistes, però resistint i fent soroll. A Catalunya, només cal pensar en, per exemple, la guitarrista Lupe Villar, del grup Sangtraït, la banda de metal nostrada més coneguda i referent. I, com en la societat, sembla que s’ha anat fent camí, que la feina d’aquelles precursores, que potser només volien tocar la música que els agradava, sense ser-ne conscients, han obert camí i ha servit de mirall per moltes altres dones. Cada cop sorprèn menys veure una banda de black metal sense cap home a la formació o un grup de death metal on una dona toqui la bateria o el baix. Però encara queda camí per recórrer.
Com les anteriorment mencionades, tenim altres exemples de bandes que uneixen la diversitat de gènere i la necessitat de denunciar les injustícies d’aquest món: Obaga, amb l’agressiva i impressionant veu de la Xènia Martín, tenen cançons com “Draps i ampolles”; Cultum Mortis, un grup de death metal amb molta experiència, uns concerts que són tot un espectacle i la veu de Judit Pons cantant temes que tant van contra la religió com repassen episodis històrics, sempre amb un rerefons reivindicatiu, com “En Joan Petit” o “Corpus de sang”, on canten: “Muiren los traïdors! Muira el mal govern! Muira el Rei Felip i els seus descendents!”. Les Falç de Metzinera (ara Falç de Fetillera), amb el seu personal estil, fan una combinació de doom i folk, amb el qual, acompanyades de la dansa, aprofundeixen en l’univers de la bruixeria a casa nostra. O Indar, que l’any passat es van estrenar en català amb la cançó “Udol”, peça que parteix de la idea d’un bosc amb dones salvatges i totalment lliures, sense els constrenyiments del patriarcat.
Hi ha, però, més bandes i projectes joves, que arriben amb empenta, tralla i esperança, fent servir un estil musical que, segons el que es plasma als mitjans de comunicació, sembla que vagi a la baixa. Com la banda de metal industrial barcelonina Tars, que apareix a l’escenari amb caretes i passamuntanyes, reivindica que “som tots no-binaris” i té cançons amb títols com “Quan matarem a Netanyahu?”. Sine Vexilum, agrupació mixta de la Garrotxa, nascuda el 2023, que compta amb el tema en català “Herències”, on canten: “I sota la dictadura moral de la productivitat / capitalisme vestiràs de meritocràcia, / servint a uns rics que cada cop són més rics, / des del carrer i sota balcons de pisos buits”. Krü, banda de hardcore metal que compta amb la veu de Karol Gómez, ha publicat el mes del seu segon EP, Foscúria, que inclou el recomanable tema “Esclaus de la teva ràbia”.
Hanten Kurosu, per la seva banda, és un dels múltiples projectes personals de la dona trans Samael Boix, que té cançons com “Escòria feixista”, “Castració obligatòria”, ““Anarcho”-capitalism” o “Por miedo al comunismo”. Samael també forma part del grup, creat fa poc, Keepers of the Rainbow, que es defineix com a banda queer i “for and by the gays”, i que l’any passat va publicar el seu primer treball, amb les lletres en anglès.
Però no només les bandes i projectes musicals serveixen per crear referents i visibilitzar les identitats no masculines en el metal. També hi ha altres iniciatives. Com el Proyecto Rockin Ladies, nascut a partir de la recerca de la fotògrafa Raquel Garcia, que la va portar a fer més d’un centenar de sessions fotogràfiques, amb el resultat d’una exposició de fotografies de dones que toquen rock i metal arreu de l’estat. La iniciativa volia servir, precisament, per donar-los visibilitat. I de la seva inquietud feminista i virtuositat fotogràfica va néixer una associació, que compta amb la seva pròpia banda, la Rockin Ladies Band, organitza concerts i activitats; i, el més important, crea xarxa i sororitat. També cal esmentar el fanzín Un inner circle propio (Contra toda opresión) de la valenciana Ester Helvete, on desplega una anàlisi que reclama “un espai per les identitats no hegemòniques i dissidents en l’escena del metal extrem, on capiguem totes, contra l’hegemonia cisheteropatriarcal, racista i feixista que ens oprimeix”. Ho fa mitjançant reflexions lúcides i una llista de bandes locals i internacionals que deixa palès que de metal extrem feminista, LGTIBQA+ i antifeixista, n’hi ha molt i només cal buscar-lo.
Si als anys vuitanta es reivindicava que “el heavy no és violència”, avui tots aquests grups i iniciatives ens recorden que al metal sempre n’hi ha hagut també identitats no masculines i que cada cop en són més; que en aquest gènere musical també hi ha lloc per a les preocupacions socials i els crits de lluita per fer d’aquest món un lloc millor; i que, per escoltar bona música metal, no cal buscar bandes de cultures llunyanes, que arreu dels Països Catalans, també n’hi ha de molta qualitat, de tots els subgèneres d’aquest estil propens a les etiquetes, i cantat en la nostra llengua.
