Els darrers dies s’han produït una sèrie d’esdeveniments que evidencien el profund del racisme al regne d’Espanya i a Catalunya. La setmana passada escoltàvem la proposta Vox de deportar vuit milions de persones migrants al país d’origen. L’endemà vèiem com a Torre Pacheco s’atacaven veïns magribins i es cridava a emprendre una “cacera” contra ells. El dissabte arrencàvem el dia amb la notícia que havien incendiat una mesquita a Piera.
Tot i això, el que ha tingut més resposta institucional i de moviments socials de l’esquerra blanca és la crítica que fa l’obra de teatre Esas latinas a la política lingüística de defensa del català. Tot i que aquestes crítiques no són noves, el que preocupa és el grau de violència que van rebre les actrius després d’evidenciar una sèrie de situacions que enfronten quotidianament les persones migrants que no parlen l’idioma.
El fet paradoxal és que l’obra va tenir lloc a l’acte de presentació de l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions a Barcelona 2024, elaborat pel Centre de Recursos de Drets Humans i l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona, on s’assenyalava que el racisme i la xenofòbia són el principal motiu de discriminació a la ciutat. En aquest sentit, voldria fer referència a tres aspectes que em sembla important destacar com a continuació d’un altre text publicat fa dos anys.
En primer lloc, els últims anys s’han desplegat una sèrie de dispositius que legalitzen el racisme institucional cap a la població migrant i racialitzada, tant en l’àmbit estatal com local. L’aprovació del Pacte de Migració i Asil i la reforma del reglament d’estrangeria consolida una política de criminalització i sospita cap a la migració que s’està desenvolupant des de fa dècades. En l’àmbit local no podem oblidar les pretensions de Junts per assumir el control dels Centres d’Internament d’Estrangers i el grau de securitització de la ciutat, liderat pel PSC, on s’ha normalitzat l’existència quotidiana de batudes racistes al transport públic de Barcelona.
És urgent repensar les estratègies que es desenvolupen per a la defensa de les llengües, tot recordant que és el mateix sistema que precaritza i deshumanitza les vides migrants, el que les ataca
Així, qualsevol debat polític relacionat amb l’accés a drets ha de tenir en compte que a Catalunya hi ha un sistema que deshumanitza i criminalitza una part de la població que viu al territori. En aquest sentit, sorgeix la pregunta sobre la manera com les estratègies de defensa de la llengua, tant institucionals com dels moviments socials, tenen en compte aquests elements. Com conviuen aquestes polítiques amb una ciutat profundament segregada racialment? Quins són els debats que han existit per part dels moviments catalans en aquest sentit? Quines estratègies es pensen per combatre’l de manera conjunta?
En segon lloc, no és casual que la violència exercida, tant social com institucional, fos dirigida cap a dones migrants. La reacció violenta, racista i masclista davant la crítica respon a un present colonial que pretén que les persones migrants, i especialment les dones, siguin servils, dòcils i mantinguin una actitud de submissió contínua. Podria semblar que la tan referenciada “casa nostra” és només d’uns quants o, almenys, que manté les mateixes jerarquies racials colonials on només uns poden participar del debat polític mentre que la resta s’ha de conformar amb aguantar i exercir el rol de “bon migrant”, que es limita a treballar en condicions d’explotació per sostenir les necessitats materials del patró.
Així, en comptes de dirigir els esforços cap a qui realment desplega polítiques que afecten la llengua, les respostes s’han dirigit contra les persones i les comunitats més afectades pel model de ciutat que s’imposa. Tot això sostingut en la bastida racista a què feia referència al primer punt.
En tercer lloc, ens trobem en un moment polític on els nacionalismes racistes es consoliden a diferents parts i es multipliquen les fronteres tant internes com externes. Moltes de les respostes dels moviments socials “de baix”, en comptes de fugir d’aquests nacionalismes, contribueixen a accentuar-los fomentant relats identitaris tancats i excloents que generen rebuig en reproduir els mateixos discursos racistes, classistes i patriarcals que els de dalt.
Per tot això, és urgent repensar les estratègies que es desenvolupen per a la defensa de les llengües locals, tot recordant que és el mateix sistema que precaritza i deshumanitza les vides migrants, el que les ataca. En aquest camí per descolonitzar les lluites, hem de recordar les paraules d’Audre Lorde: “les eines de l’amo no desmoten mai la casa de l’amo”.
