Quin tipus de roba portem? On ha sigut fabricada? Amb quins materials? Amb quines condicions laborals? És bona per a la nostra salut? Per al medi ambient? I per a la nostra societat i la nostra economia, la del planeta sencer?
El comerç de roba ve de molt i molt lluny, en el temps i en l’espai. A partir de les excavacions fetes al meu poble, a Alcanar, entre la Sénia i l’Ebre, el Grup de Recerca en Arqueologia Protohistòrica de la Universitat de Barcelona treballa en la hipòtesi que fa uns 2.800 anys, la llana treballada als telers del Complex Sant Jaume podia anar a parar, a bord de vaixells fenicis,
a l’altra punta de la Mediterrània. Tot un comerç global. I, si es vol un cas encara més intercontinental, la molt més coneguda ruta de la seda, que s’hauria iniciat fa uns dos mil·lennis, travessava Àsia fins a Àfrica i Europa per transportar també lli i llana, entre moltes altres mercaderies. Amb l’arribada de l’Època Moderna va començar a caminar el capitalisme i els diversos ecosistemes econòmics mundials es van unificar en un de sol. I al segle XVIII, quan el cel va començar a fumejar amb la revolució industrial, Catalunya va acabar sent una potència del tèxtil.
Ara bé, cal apuntar també que, probablement, arreu, molta de la roba portada durant la major part de la història era produïda per la menestralia local. I, tot i l’entrada en escena de les multinacionals del sector, encara fins als primers anys del segle XXI, molta de la nostra indumentària era feta molt més a prop dels llocs on les mateixes marques fabriquen actualment. Feu la prova: si teniu per l’armari roba vella de fa anys, mireu l’etiqueta i veureu que, potser, és així.
Però, com més ha avançat el tercer mil·lenni, més ho ha fet la globalització i la gran majoria de grans empreses han anat produint, cada vegada més, a l’estranger. Seduïdes per una mà d’obra que els resulta més barata com més s’apropa a condicions de semiesclavitud, sobretot al sud-est asiàtic. Allà, les classes subalternes –com les catalanes de les fàbriques tèxtils de la primera revolució industrial– treballen massa sovint de sol a sol a canvi d’uns sous baixíssims amb uns riscos laborals altíssims.
La indústria tèxtil és un sector molt contaminant, responsable d’una cinquena part de les aigües residuals de tot el planeta
Recordeu l’esfondrament del Rana Plaza, a Dacca, Bangladesh, l’any 2013? En aquest edifici de vuit plantes hi havia, entre d’altres, quatre fàbriques de roba. Un dia hi van aparèixer esquerdes i, malgrat tots els avisos, l’endemà es va esfondrar. Hi van morir 1.135 persones i més de 2.500 en van resultar ferides –més de la meitat de les quals, dones. Al cap de pocs dies, 20.000 persones de les fàbriques veïnes es van manifestar per denunciar la tragèdia, tot i que van acabar sent reprimides per la policia. Entremig de les runes, al costat dels cadàvers, van aparèixer munts de roba amb l’etiqueta de nombroses i prestigioses marques internacionals. Però més enllà de la tragèdia, del tot evitable, molts investigadors van afirmar que les condicions d’alt risc del Rana Plaza no eren l’excepció sinó la regla.
Sí, però, què hi podem fer, nosaltres? Per fets així, és interessant que, quan ens emprovem una peça, parem màquines de la vida frenètica que portem i mirem l’etiqueta. I que, en la mesura que puguem, intentem comprar roba de proximitat. Tot i el tancament de moltes empreses que no van poder competir amb el capitalisme global, durant els últims anys han sorgit nous tallers menuts i botigues boniques on compren consumidors conscients.
A més, és igualment important mirar d’adquirir peces fetes amb tints ecològics i teixits naturals com el cotó, la llana, el lli, la pell o la seda que, com hem vist, es fabriquen des de fa molts anys. Uns materials que sempre seran més sans per a la nostra salut que molts teixits sintètics que estan fets a base de derivats del petroli. I aquí són importants, sobretot, les peces que tenen més contacte directe amb la pell –com la roba interior– i, encara més, amb la pell suada –com la roba d’estiu o d’esport.
A propòsit d’això, hi ha qui, amb tota la raó del món, dirà que la vida està molt cara i que cada any que passa, ho està més. I hi afegirà que la roba natural i de proximitat ho és encara més, de cara. Però a este últim punt es pot contraargumentar que és possible que es tracti d’un preu just si tenim a les mans una peça que no estigui feta a base d’explotació laboral a milers de quilòmetres d’aquí.
Hem de mirar sempre la nostra butxaca, òbviament, però alhora pensar si podem retallar despeses més prescindibles –i potser també més tòxiques– com per exemple, el tabac, l’alcohol o les drogues en general. Un jersei bo, que pot durar mitja vida, pot costar tant com una nit de festa. Car és relatiu. Una peça barata i de mala qualitat no sobreviu unes poques temporades. I resulta també molt interessant la comparació entre un teixit natural, sobretot la llana, que hem de rentar moltíssim menys –ja que per si sola repel·leix les partícules que produeixen mala olor– i una peça sintètica que hem de netejar molt més sovint.
El consumisme ens sedueix per renovar constantment el nostre armari. Anuncis per tot arreu. Rebaixes i black Fridays. Usar i llençar. Però, quan acaba el cicle, molta roba va a parar als grans abocadors, com el del desert d’Atacama, on cada any arriben milions de tones de residus de tot el món
Ara bé, sigui del material que sigui, cal rentar sempre la roba acabada de comprar abans de posar-nos-la. Un estudi recent del Centre de Tecnologia Ambiental, Alimentària i Toxicològica (TecnATox) de la Universitat Rovira i Virgili afirma que fins i tot el cotó orgànic pot portar un component cancerigen que es fa servir per evitar que el teixit s’arrugui a la botiga. Només amb una rentada el podem fer desaparèixer. Ara bé, l’estudi també confirma que, en comparació amb el cotó, les mostres de materials sintètics –com el polièster, l’elastà o la poliamida– presenten una gran concentració d’amines, metalls pesants, com el titani, i bisfenols.
Però, mentre pensem en tot això, el consumisme ens sedueix per renovar constantment el nostre armari. Anuncis per tot arreu. Rebaixes i black Fridays. Usar i llençar. Però, quan acaba el cicle, on va a parar la nostra roba? Molta, als grans abocadors, com el del desert d’Atacama, on cada any arriben milions de tones de residus de tot el món. Segons xifres de les duanes xilenes, l’any 2022 en van ser 44 milions. Si agafem dades del Banc Mundial, la indústria tèxtil produeix el doble de peces que fa vint anys. Per tot això, es tracta d’un sector molt contaminant, responsable d’una cinquena part de les aigües residuals de tot el planeta.
Comptat i debatut, quin pes ens cau a damunt. També hi ha qui dirà que, tampoc nosaltres, la ciutadania, hem de carregar amb tota la responsabilitat. I tindrà, també, tota la raó del món i una mica més. En efecte, caldria que la legislació regulés de forma més estricta tot això que estem parlant, que la llei prohibís tant el comerç de béns obtinguts mitjançant treball semiesclau com els productes perjudicials per a la nostra salut. I que també les institucions, des de les locals a les transnacionals, fomentessin alhora una economia més orientada als drets de les persones i al bé comú, arrelada a la terra i amb la mínima contaminació possible.
Tanmateix, mentre la utopia no arriba –i tal com va el món pareix que tardarà molt, a arribar– nosaltres, la gent corrent, podem intentar valorar el preu de la roba, per descomptat, però també mirar la seva composició, durabilitat i origen. I, amb tots els elements damunt la taula, prendre la millor decisió en funció de les nostres possibilitats. Pensant en nosaltres, és clar, però alhora en l’ecosistema global, humà i ecològic. Malgrat tots els malgrats, una mica d’esperança, per no deixar-la morir. És allò que va dir el poeta: “que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible”.
