A Milà, l’agost acostuma a ser sinònim de desallotjaments. Aquest estiu no ha estat una excepció. El 21 d’agost, la policia va executar una ordre d’expulsió contra el centre social Leoncavallo, pendent des del 2003 i ajornada fins a 103 vegades. El ministre de l’Interior italià, Matteo Piantedosi, ho va justificar assegurant que era “necessari restablir la legalitat”. L’alcalde de la ciutat, Giuseppe Sala, en canvi, va criticar la decisió i en va destacar “el valor històric i social”. No en va: el projecte Leoncavallo acumulava gairebé mig segle de trajectòria en diferents ubicacions.
Fundat el 1975, el centre va néixer de la mà de militants de l’esquerra extraparlamentària —d’Avanguardia Operaia i Lotta Continua— que van ocupar una nau industrial abandonada al carrer que li donaria nom. L’objectiu inicial era cobrir mancances socials i culturals en un barri perifèric: escoles populars, menjadors i tallers oberts a tothom. L’espai, aviat, es va convertir en punt de trobada del moviment de l’autonomia.
L’any 1978 marcaria un punt d’inflexió tràgic. Fausto Tinelli i Lorenzo Iannucci, dos joves militants vinculats al Leoncavallo, van ser assassinats mentre investigaven el tràfic d’heroïna i els seus vincles amb grups neofeixistes
L’any 1978 marcaria un punt d’inflexió tràgic. Fausto Tinelli i Lorenzo Iannucci, dos joves militants vinculats al Leoncavallo, van ser assassinats mentre investigaven el tràfic d’heroïna i els seus vincles amb grups neofeixistes. El crim va provocar una mobilització massiva: els funerals van reunir prop de 100.000 persones a la plaça del Duomo i les fàbriques de la ciutat van fer vaga. D’aquella onada de resposta social sorgiria el col·lectiu Mares del Leoncavallo, actiu en la lluita contra l’heroïna.
El 1989, el centre va viure un dels episodis més durs de la seva història. Un grup immobiliari havia adquirit els terrenys per construir-hi habitatges i comerços, i a l’agost, aprofitant el període de vacances, es va executar un operatiu de desallotjament. La policia va utilitzar gasos lacrimògens i explosius, mentre els ocupants resistien des de la teulada amb pedres i còctels Molotov. Els murals històrics que decoraven les parets van ser destruïts, però es va reocupar i reconstruir fins a l’any 1994.
A mitjans dels anys 90 del segle XX es va obrir una fractura interna al centre social Leoncavallo, entre qui estava a favor o en contra de pactar amb l’administració una cessió d’espai estable
Aquells anys també van obrir una fractura interna. D’una banda, hi havia els qui defensaven un model horitzontal i assembleari deslligat de qualsevol pacte amb l’administració; de l’altra, els que volien apostar per una línia més institucional i acords. La divisió es va agreujar després de la condemna a un any i mig de presó —amb la pena suspesa— de 26 activistes acusats d’haver llançat còctels Molotov, que van considerar incongruent continuar negociant amb l’Ajuntament després de les penes de presó. En la sentència, els jutges van reconèixer que havien actuat per “mòbils morals i socials elevats” i van assenyalar la responsabilitat del consistori en el conflicte.
El resultat va ser la sortida del projecte de militants contraris a la negociació, i l’evolució del projecte cap a un model pactat i més estable. El 1994, la seu històrica va ser finalment abandonada. D’acord amb el gir no violent i la voluntat de negociació, els activistes haurien pactat amb la prefectura un desallotjament amb resistència passiva, segons va denunciar el sector crític. Com a contrapartida, haurien rebut durant sis mesos un espai provisional al carrer Salomone.
Símbol antiglobalització
Tot això va passar el 20 de gener d’aquell any, quan els manifestants que ocupaven el centre social Leoncavallo van ser traslladats al carrer Salomone amb un encapsulament policial, en un autèntic recorregut forçat pels carrers de Milà. La “cercavila” va culminar amb el trasllat provisional del col·lectiu a una nau industrial a la perifèria sud-est, cedida durant sis mesos pel prefecte. Però el canvi d’espai no va ser pacífic: els enfrontaments amb les forces de l’ordre durant el trajecte van acabar amb nombroses denúncies i la condemna de 72 activistes.
Abans del desallotjament de 1994, el moviment ja havia adoptat una de les seves imatges més icòniques: les granotes blanques amb caputxa. Inspirades en unes paraules despectives de l’alcalde de Milà, Marco Formentini, que havia advertit que després del desallotjament de 1989 “només fantasmes rondarien la ciutat”, les granotes es van convertir en un símbol de resistència pacífica i d’ironia política. L’estrena va ser a la tardor de 1993, durant una acció a favor de la ràdio lliure Onda Diretta, i poc després, el 10 de setembre de 1994, en una manifestació multitudinària. Aquella estètica acabaria fent fortuna internacional amb el moviment Tute Bianche, protagonista de les mobilitzacions contra la cimera del G8 de Gènova l’any 2001.
Inauguració de l’última seu
Els desallotjaments, però, es van repetir. El 9 d’agost de 1994, malgrat haver rebut garanties de la policia, l’espai provisional del carrer Salomone va ser desmantellat per sorpresa. Un mes més tard, el col·lectiu va tornar a mobilitzar-se: la manifestació del 10 de setembre va derivar en forts enfrontaments i en un setge policial a la seu. Finalment, el 8 de setembre, el Leoncavallo va trobar nova llar: una antiga paperera al carrer Watteau, al barri de Greco. L’espai, de més de 4.000 metres quadrats, es va transformar en un petit “barri autogestionat”, amb plaça central, patis i zones verdes.
El 8 de setembre de 1994, el Leoncavallo va trobar nova llar: una antiga paperera al carrer Watteau, al barri de Greco. Amb més de 4.000 metres quadrats, es va transformar en un petit “barri autogestionat”, amb plaça central, patis i zones verdes
Rebatejat com a Leoncavallo Espai Públic Autogestionat, el centre social va esdevenir un punt neuràlgic de l’activisme italià. Hi van confluir campanyes per la renda bàsica, contra la precarietat laboral, per l’antiprohibicionisme i en defensa dels drets dels migrants, especialment davant la seva criminalització i l’internament als CIE. La seva influència política va arribar fins al consistori de Milà, on un dels seus membres va ser elegit regidor a les llistes de Refundació Comunista.
Més enllà de la política, el Leoncavallo també va ser sinònim de cultura alternativa. Des de la fira gastronòmica “La terra trema” fins al cicle punk Freego!, passant pel Game Over Milano, festival de videojocs independents. L’equip que dinamitzava els concerts del centre social va organitzar esdeveniments musicals històrics arreu del país, com el de Manu Chao, 99 Posse i Meganoidi a Gènova, el 19 de juliol de 2001, coincidint amb les protestes contra el G8.
Greuge comparatiu amb l’extrema dreta
El recent desallotjament va ser celebrat pel ministre de l’Interior, Matteo Piantedosi, que va justificar la mesura com a “necessària per restablir la legalitat”. La decisió, però, obre una fractura política: el Leoncavallo mantenia també canals de relació amb l’Ajuntament de Milà, governat pel centreesquerra. El xoc entre el govern central i el consistori podria afeblir la figura de l’alcalde Giuseppe Sala de cara a les eleccions municipals previstes per a la primavera del 2026, que s’havia compromès a trobar una alternativa i evitar un desallotjament forçós.
Per als defensors de l’espai, el desallotjament és un moviment polític calculat. “La mà del govern ha caigut sobre el vell Leo, en el cinquantè aniversari de la seva història, per iniciar la campanya electoral de la dreta, liderada per Germans d’Itàlia”, denuncien. I afegeixen: “És una legalitat feta d’odi contra els estrangers, els pobres i les persones amb discapacitat o fragilitats psicològiques”.
El cas també posa sobre la taula una contradicció recurrent: els espais d’esquerra viuen sota l’amenaça constant de desallotjament, mentre que els de l’extrema dreta gaudeixen d’una major tolerància. Un exemple és el de CasaPound, el centre social neofeixista de Roma ocupat ara fa vint-i-dos anys. Preguntat sobre el seu futur, el ministre de Cultura, Alessandro Giuli, va respondre: “Si CasaPound compleix els criteris de legalitat, no hi ha motiu per desallotjar-la”. El ministre Piantedosi, per la seva banda, va matisar que l’immoble també figura a la llista de desallotjaments pendents, tot i que sense un calendari clar.
“Crec que hi haurà una resposta ciutadana al desallotjament del Leoncavallo coherent amb allò que som”, assegura Marina Boer, presidenta de l’Associació Mares Antifeixistes
Malgrat tot, l’objectiu del moviment no és claudicar. “Crec que hi haurà una resposta ciutadana al desallotjament del Leoncavallo coherent amb allò que som”, assegura Marina Boer, presidenta de l’Associació Mares Antifeixistes. En la mateixa línia, Alioscia —veu del grup Casino Royale i agitador cultural— recorda que “cada vegada que s’ha atacat el Leo, la societat s’ha retrobat i recompactat per identitat, per afiliació cultural o per motius afectius. Em sembla que aquesta vegada també pot tornar a passar”.
El 6 de setembre més de 50.000 persones van sortir als carrers de Milà, amb delegacions de tot el nord d’Itàlia i centenars d’entitats rere el lema “contra la ciutat dels amos”. A la marxa hi convivien des de l’Associació Nacional Partisana d’Itàlia fins al Partit Democràtic i l’Aliança Verds i Esquerra, passant per l’Associació Recreativa i Cultural Italiana, amb pancartes vingudes de Brescia, Bèrgam i Roma.
Entre les més aplaudides, la del Forte Prenestino —el centre social més gran d’Europa, nascut a Roma als anys vuitanta i encara avui un referent per a tot el moviment autònom—. La seva pancarta, un exercici d’ironia i memòria col·lectiva, citava en llatí l’eslògan del desallotjament del Leoncavallo el 1989: “Ubi necesse est necesse est” (Quan sigui necessari serà necessari, en la seva traducció al català). Un recordatori que les lluites del passat continuen vives en el present. Al seu costat, altres missatges clamaven contra els sous insuficients per sobreviure en els “esquelets de ciment i vidre”. Per un dia, Milà va mostrar un altre rostre: la ciutat horitzontal contra la ciutat vertical.
