La solució dels dos estats, un de palestí al costat del d’Israel, és una vella bandera que ha tornat a ser central en la vuitantena Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al llarg d’aquesta setmana a Nova York (EAU). Per l’investigador del CIDOB (Barcelona Centre for International Affairs) Moussa Bourekba, però, no és una sortida imaginable. Es mostra crític amb la distància entre les accions gesticulades a la Unió Europea i les que el dret internacional preveu davant d’actuacions genocides, i amb el boom de reconeixement de Palestina en la diplomàcia mundial, mentre no frena la desprotecció sostinguda d’allò més bàsic per poder ser: les vides que l’habiten.
Per a la població palestina és rellevant tenir el reconeixement d’estat per part d’una àmplia majoria d’estats?
Segurament des d’un punt de vista simbòlic, sí. Hi ha un deute històric de la majoria dels països que han decidit reconèixer l’estat palestí ara. Penso sobretot en Gran Bretanya, però també en França. Gran Bretanya sobretot va jugar un paper històric en aquest conflicte. Llavors, sí que des del punt de vista simbòlic és rellevant, i demostra també que encara que el projecte d’Israel, assumit de manera cada vegada més oberta, és aniquilar la causa i el poble palestins, almenys des d’un punt de vista oficial i diplomàtic, el fet que la immensa majoria de l’anomenada comunitat internacional reconegui que existeix un estat i, llavors, una nació, palestines és rellevant. Però és aquesta la prioritat de la població palestina? Segurament no.
“L’últim que necessiten els palestins en aquest precís moment és una mesura sense implicacions a l’hora d’aturar el genocidi”
En aquests moments hi ha un genocidi que continua a la Franja de Gaza; hi ha l’ofensiva més gran de l’exèrcit israelià en els gairebé dos anys que van de conflicte. Per tant, crec que l’últim que necessiten els palestins en aquest precís moment és una mesura essencialment simbòlica, sense indicacions concretes en el terreny i sense implicacions a l’hora d’aturar el genocidi.
Fa una setmana, el dia 18 de setembre, va acabar el termini d’un any que una resolució de l’Assemblea de les Nacions Unides havia establert per tal que l’Estat israelià posi fi a l’ocupació dels territoris palestins ocupats. Lluny d’això, els assentaments de colons s’han amplificat. Els incompliments d’Israel a les resolucions de les Nacions Unides s’acumulen, fa dècades. Això parla de mancances d’aquest organisme de la diplomàcia mundial?
Històricament, Israel ha violat més de seixanta resolucions de l’Assemblea General de les Nacions Unides sense tenir cap problema per fer-ho, en cap moment. Això reflecteix, d’una banda, la impunitat que caracteritza les actuacions de l’Estat israelià. I, d’altra banda, crec que és una mostra evident de la ineficiència estructural de les Nacions Unides o, fins i tot, d’una paràlisi total. Dic ineficiència estructural perquè, al cap i a la fi, l’Assemblea representada per 193 estats aprova resolucions, però no tenen en absolut poder per assegurar-se que els estats membres compleixin amb aquestes resolucions.
“L’Estat d’Israel ha violat més de seixanta resolucions de les Nacions Unides, sense tenir cap problema en cap moment”
I, sobretot, perquè tenim un organisme, que és el Consell de Seguretat de les Nacions Unides, en què cinc membres permanents amb el dret de veto poden bloquejar les resolucions preses per aquests estats. Des d’aquest punt de vista, el que passa amb Israel ho hem vist, no només al llarg d’aquests dos últims anys, que quan es tracta de fer complir determinades resolucions hi ha un veto gairebé sistemàtic per part dels Estats Units. I això explica en part per què no sembla haver-hi cap forma a través de les Nacions Unides d’aturar el genocidi a la Franja.
Una reconeguda organització pels drets humans com Amnistia Internacional, així com la relatora especial sobre els drets humans a Palestina de l’ONU, apunten que davant el que reconeixen com a accions genocides els estats han de deixar d’alimentar econòmicament i aïllar institucionalment Israel. És aquesta la via cap a la sortida? I, si ho és, va massa tard?
Tot sembla indicar que és la via necessària, ja que portem més de 700 dies de conflicte i que la quantitat de comunicats de condemna no han permès exercir suficients pressions sobre Israel per tal que aturi el genocidi. Crec que evidentment es tracta de prendre mesures concretes més enllà de comunicats, gairebé rutinaris, expressant la preocupació; expressant la condemna. Es tracta, més aviat, d’abordar la qüestió de les relacions econòmiques, per exemple, entre la Unió Europea i Israel. I a Brussel·les s’està considerant massa tard. Però val més tard que mai. I també altres qüestions com l’embargament sobre la venda d’armes.
“Per pressionar Israel a aturar el genocidi la via és abordar les relacions econòmiques, i Brussel·les ho està considerant massa tard. Però val més tard que mai”
Crec que la decisió per part del govern de Pedro Sánchez d’adoptar mesures, encara que amb impacte limitat, com va assumir, jo crec que és una manera de mostrar exemple. Crec que a través de la reacció de l’Estat israelià, dels seus líders polítics, com Netanyahu o el seu ministre d’Afers exteriors, demostra que aquestes mesures concretes són les que més molesten, a causa de les conseqüències que pot tenir a l’hora d’aïllar a l’Estat d’Israel en l’escenari internacional.
Adoptar decisions en aquesta línia, de fet, és una obligació, d’acord amb el dret internacional, atesos els indicis de genocidi que hi ha?
Exactament. Ara hi ha uns procediments legals que, lamentablement, no avancen amb el mateix ritme, o no requereixen la mateixa urgència, que el genocidi. És a dir, són procediments que es poden allargar molt temps.
“Alguns estats europeus i els Estats Units tenen el risc de ser acusats de complicitat amb el genocidi d’Israel a Palestina”
I crec que, en el fons, existeix el risc que alguns estats europeus, i els Estats Units evidentment, es vegin associats, o acusats, de complicitat amb el genocidi. De fet, des del meu punt de vista, això és el que contribueix a explicar mesures essencialment simbòliques com el reconeixement de l’Estat palestí o com les mesures que s’estan discutint a la Comissió Europea. És molt interessant veure com la Unió Europea, després de gairebé dos anys d’un mutisme ensordidor, decideix abordar aquest tema. Jo crec que en el fons d’això es tracta: els estats europeus estan anticipant possibles repercussions legals per complicitat amb el genocidi.
Com valores les sancions proposades per la Comissió Europea? Et mostres crític pel moment en què arriben. També pel contingut?
Si mirem cronològicament, el febrer del 2024 és quan el govern espanyol al costat del govern irlandès van enviar una carta a la Comissió Europea per demanar que es revisés l’acord Unió Europea-Israel i que se suspengués, perquè l’article 2 condiciona aquest acord respecte dels drets humans i els valors democràtics. Que, per cert, dècades abans del 7 d’octubre del 2023, aquest article ja no s’estava complint per part d’Israel. L’ocupació i l’expropiació del poble palestí és il·legal i viola qualsevol dret humà i qualsevol principi democràtic. Però, en fi, va haver-hi la petició de suspendre l’acord el febrer del 2024. I, durant l’estiu del 2024, el llavors alt representant de la política exterior, Josep Borrell, va demanar una mena d’auditoria interna per part del relator especial per als drets humans, amb l’objectiu de veure si Israel estava, o no, complint amb el respecte dels drets humans en aquell moment. I la resposta estava clara. Aquesta mesura, per la Comissió Europea, arriba, com deia, dos anys després de l’inici d’una guerra que va superar el tema de l’autodefensa als seus primers moments per convertir-se en un càstig col·lectiu totalment il·legal.
“La Unió Europea està tractant amb un estat que, com a mínim, està cometent crims contra la humanitat i usant la fam com a arma”
El que és curiós quan es llegeixen i analitzen les declaracions de líders europeus, com Von der Leyen, el comissari per al comerç o la cap de la diplomàcia europea, és que els tres van justificar el fet d’adoptar aquestes sancions —una suspensió parcial de l’acord, que es tracta d’uns productes agrícoles que representen uns 200 milions d’euros— dient que no volen castigar ni sancionar Israel. Resulta una mica curiós, per part de la Unió Europea, que està tractant amb un estat que, com a mínim, està cometent crims de guerra, crims contra la humanitat i usant la fam com a arma. Resulten curiosos tots aquests eufemismes i la cautela que s’usa des de Brussel·les. I és encara més curiós quan la comparem amb l’actuació de la Unió Europea contra Putin, que està també involucrat en una guerra il·legal d’agressió contra Ucraïna. Sembla que estem parlant de dues Unions Europees totalment diferents. Brussel·les acaba d’adoptar el seu dinovè paquet de sancions contra Rússia, acusa Putin d’usar el terror, i se l’ha qualificat de terrorista. En absolut aquest to s’usa quan es tracta de l’Estat israelià. És curiós.
És una comparació que s’ha anat posant damunt la taula. Observes alguna clau que permeti entendre el contrast?
Primer, quant a la percepció del conflicte: tenim, per un costat, un conflicte que està al continent europeu, és a dir, a les nostres fronteres per dir-ho d’alguna forma, i un altre conflicte que, en la ment dels europeus sembla oposar essencialment jueus i musulmans que lluitarien per la mateixa terra.
“Aquest conflicte és el fruit directe d’ingerències europees i d’un genocidi que els europeus van cometre contra el poble jueu”
És la lectura superficial que se sol fer del conflicte, amb el qual suposadament els europeus no tenen res a veure. I, de fet, quan parlem amb els palestins i, més enllà, amb els àrabs, consideren que aquest conflicte és el fruit directe d’ingerències europees i és el fruit, també, la conseqüència d’un genocidi que els europeus van cometre contra el poble jueu, i amb el qual els palestins res tenen a veure. És a dir, que estan pagant el preu d’un genocidi que ells no han comès. Crec que aquest és un primer element. El segon element crec que està en el que l’historiador Gilbert Achcar va denominar la compassió narcisista: en un llibre que va publicar el 2002, El xoc de les barbàries, explica que a Occident solem identificar-nos amb les víctimes que s’assemblen a nosaltres, per trets físics. Això no passa amb els palestins, que són abans de res àrabs, majoritàriament musulmans. Jo crec que part d’Occident, almenys en el discurs polític i en el discurs de determinats mitjans de comunicació dominants, es van identificar molt amb els israelians després del 7 d’octubre. També perquè molts països europeus han patit el terrorisme en la seva pròpia pell. Pel nombre de morts civils, el 7 d’octubre va haver-hi un suport gairebé incondicional a la resposta israeliana, cosa que potser es podia explicar els primers dies.
“Ha quedat a la vista que Israel no només pretenia aplicar el dret a l’autodefensa, sinó castigar de forma col·lectiva la població palestina”
Però de forma molt ràpida ha quedat absolutament a la vista que el que anava a fer Israel no era simplement aplicar el seu dret a l’autodefensa, sinó castigar de forma col·lectiva la població palestina. Hi ha una dimensió gairebé racial, diria, que permet explicar aquesta diferència de tracte: els palestins són àrabs llunyans, són musulmans majoritàriament, encara que hi hagi cristians, i estan involucrats en un conflicte que, suposadament, res té a veure amb nosaltres els occidentals.
Per intentar precisament que la reacció dels governs no fos així de lenta, i tèbia, s’ha sostingut la mobilització d’una part de la població, per intentar exigir mesures efectives per frenar la violència extrema cap al poble palestí. La pressió ciutadana ha tingut algun efecte en mobilitzar els estats cap a les posicions que estan adoptant?
En països democràtics importa l’opinió pública, i el relat que compra l’opinió pública d’un determinat conflicte. El que estem veient és que el relat inicial justificant la resposta desproporcionada d’Israel a Gaza és absolutament insostenible avui dia. Ja no poden sostenir que es tracta d’una guerra contra Hamàs, sinó que es tracta d’un càstig col·lectiu. Més del 83% de les víctimes són dones i nens, és a dir, civils, cosa que demostra que es tracta, al costat de les declaracions dels líders israelians mateixos, que allò que va començar oficialment com una resposta al 7 d’octubre es va convertir en un objectiu que és l’anihilació total, l’extermini i l’expulsió del poble palestí de la Franja de Gaza i alhora més colonització a Cisjordània.
“El relat inicial justificant la resposta desproporcionada d’Israel a Gaza és absolutament insostenible avui dia”
Jo crec que aquest canvi en el relat, el fet que ja no sigui sostenible, és palpable en les opinions públiques occidentals. I això es veu a través de les mobilitzacions de la societat civil, les manifestacions en les quals s’ajunten desenes de milers de persones des de fa dos anys, la presència de banderes palestines en balcons, el canvi fins i tot de vocabulari que utilitzen els periodistes que després de molts dubtes estan usant paraules com genocidi, neteja ètnica i extermini. Això posa sota pressió als líders dels països occidentals i explica en part per què alguns han optat pel reconeixement de l’Estat palestí. Però, de nou, aquest exercici d’equilibrisme que estem veient continua sent en un registre essencialment simbòlic amb poques excepcions, en què Espanya és una d’elles. Les democràcies occidentals estan sota pressió de la seva pròpia opinió pública i han de demostrar que davant un genocidi estan actuant. Com estan actuant? Reconeixent un estat totalment inexistent, i aquí la gran paradoxa del continent que es reclama com el pioner de la diplomàcia de valors.
La solució dels dos estats és la reclamada per l’ONU. Està més lluny que mai, paradoxalment, en el moment en què té més reconeixement mundial? S’obre una altra solució, si intentem mirar endavant, després del genocidi?
Jo crec que la meta principal i primordial d’Israel és impossibilitar qualsevol estat palestí. No ha començat avui, sinó que des de fa dècades està treballant per trencar la continuïtat territorial del país i en haver convertit l’autoritat palestina en instrument que permeti perpetuar l’ocupació israeliana. Llavors, efectivament, la solució dels dos estats està més lluny que mai. No hem d’oblidar que hi ha més de 700.000 colons israelians a Cisjordània. Fa temps que no crec en la solució dels dos estats.
“Fa temps que penso que, si hi ha algun tipus de solució que hauria d’aparèixer, seria un estat binacional”
Crec més aviat que, si hi ha algun tipus de solució que hauria d’aparèixer, seria un estat binacional. Encara que és molt difícil d’imaginar avui dia, i és una constatació evident de la qual tant els palestins com els israelians intenten fugir o intenten no abordar, la qüestió seria quin tipus d’estructura política permetria un estat binacional, en el qual els palestins i els israelians tindrien els mateixos drets i deures. Sembla totalment utòpic, però si l’alternativa és tenir un estat que continua perpetuant lògiques d’opressió i d’ocupació contra un pseudoestat; un estat que no té sobirania, no té autoritat, ni té exèrcit, de què excloem una part de la seva representació política —perquè el reconeixement de què es parla a l’ONU exclou evidentment a Hamàs com força representant del poble palestí— no sabria dir quina de les dues opcions és la més realista, o la millor.
