«Nosaltres, la gent dels pobles i les comarques, de la plana i de la vall, de les serres i les vores del riu, de les muntanyes i la costa, ens alcem. Ens uneix una mateixa voluntat: viure en espais autònoms, saludables i amb futur. No volem ser una colònia energètica, ni un abocador ni cap altre tipus de territori subordinat».
Aquest és un fragment de la declaració de Ponent, un crit en forma de manifest d’una quinzena d’entitats i plataformes en defensa del territori. Sota els paraigües de ‘Pobles Vius’, col·lectius provinents de lluites locals contra mega-projectes energètics –la majoria a les comarques lleidatanes, però també del Moianès i l’Anoia– uneixen les seves protestes i propostes. El diumenge 5 d’octubre, aquestes resistències veïnals i territorials es manifestaran a la plaça Ricard Vinyes de Lleida. Sota el lema «Defensem la Terra. Volem Pobles Vius. No som un abocador ni una colònia energètica», més de 100 entitats, col·lectius i persones –entre elles investigadors, pagesia, artistes i càrrecs electes– s’han adherit al manifest.
Sota el lema «Defensem la Terra. Volem Pobles Vius. No som un abocador ni una colònia energètica», més d’un centenar d’entitats s’han adherit al manifest, signat també per investigadors, artistes, pagesia i càrrecs electes
L’anomenada ‘transició verda’ –impulsada des d’Europa i recollida en acords parlamentaris com el ‘Pla integrat d’energia i clima de Catalunya’– marca un full de ruta amb la vista posada en l’any 2030 per a dependre menys de la importació d’energia i dels combustibles fòssils, augmentant significativament el percentatge de renovables produïdes a Catalunya. Una transició amb impactes en zones forestals i agrícoles: centrals de biogàs i biomassa, línies i torres de molt alta tensió (MAT), macroplantes fotovoltaiques, parcs eòlics, incineradores o infraestructures logístiques.
«És una lògica de subordinació territorial, que es basa en l’extracció compulsiva de recursos, l’abocament de les deixalles i l’ús del món rural com a espai d’oci», denuncien en la declaració. «Bona part de tot d’això prové d’unes polítiques de transició energètica que protegeixen els oligopolis, els disfressen de color verd i els eximeixen de responsabilitats en la crisi global que han contribuït a crear. Lluny d’un canvi profund en la producció i en el consum energètic, aquesta transició es planteja com una simple agregació tecnològica per a mantenir uns nivells de consum insostenibles», critiquen.
Loteria d’impactes
«Hi ha un embat colonial, amb agressions simultànies, sense debat ni planificació. Inversors de tota mena entren als pobles talonari en mà, creen enfrontaments entre veïns i municipis, que converteixen la terra en un camp de batalla. Porten macroprojectes especulatius, extractivistes i contaminants, avalats per l’administració i que són innecessaris tant a escala local com de país», emfasitzen en el document.
L’Aloma, de la plataforma Pobles Vius, detalla que «vam néixer fa dos anys, amb l’impuls de veïns de la Sentiu de Sió (Noguera) i pobles propers, ja que és on hi ha projectada la planta de biogàs (Bioenergy), que serà la més gran del Sud d’Europa. Amb el temps, altres plataformes s’hi van sumar, afectades per nous projectes de plantes de biogàs com als Plans de Sió (Segarra), Vilagrassa i Anglesola».
L’Estratègia catalana de biogàs 2024-2030 ratificada pel Parlament s’emmarca dins de l’objectiu d’assolir la neutralitat climàtica a Catalunya l’any 2050. En concret, té com a finalitat «fomentar la valorització de les dejeccions ramaderes i dels residus orgànics per obtenir biogàs i aprofitar-lo per a la generació de calor, d’electricitat o de biometà, i de bio fertilitzants», rebla l’informe marc. Per a fer-ho, el departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació contempla la instal·lació de fins a 246 megavats de potència amb biogàs, que equivaldrien a unes 12 noves plantes cada any. El Govern estima una inversió necessària de fins a 2.280 milions d’euros, principalment d’iniciativa privada, i la generació d’uns 460 llocs de treball directes i 1.100 indirectes, unes dades que la plataforma posa en dubte.
«És una proposta que el que diu és que l’administració no posarà pegues a la iniciativa privada per a fer renovables a tot drap. I aquí és on hem de plantar cara», denuncia en Víctor des de la plataforma Horta Lleida-Pobles Vius
«És una proposta que el que diu és que l’administració no posarà pegues a la iniciativa privada per a fer renovables a tot drap. I aquí és on hem de plantar cara», denúncia Víctor, des de la plataforma Horta Lleida-Pobles Vius. «Perquè no estem en contra que els mateixos ramaders puguin implementar les seves pròpies plantes de biogàs a les seves explotacions a on hi ha purins o aigües residuals. Però en molts casos, com a la Sentiu de Sió, Anglesola o Alcarràs, es pretenen implementar sense debat ni consens, amb un únic afany especulatiu», afegeix.
Repensar la política territorial
«Volem sortir al carrer ara que encara no és massa tard, ara que podem frenar aquest embat colonial i de capitalisme desbocat, i que no succeeixi com amb altres crisis, ja sigui de l’habitatge, el turisme o el porcí, que no vàrem actuar a temps i ara costa molt combatre els seus efectes», denuncia el membre d’Horta Lleida. «Diem ‘Renovables sí, però així no’», conclou.
Entre les reclamacions de la mobilització de diumenge, una moratòria immediata en la tramitació de macroprojectes energètics, de residus i logístics, amb l’obertura d’un procés de debat i planificació democràtica, en la qual les zones rurals tinguin garantida la seva participació i poder de decisió. Al mateix temps, reclamen una protecció efectiva del sòl agrari contra els processos urbanístics com a garantia de sobirania alimentària. Només a la ciutat de Lleida i els seus voltants, empreses com Solaria i Ignis –controlades des de Madrid i amb les nissagues milmilionàries Díaz-Tejeiro i Sarasola, respectivament, en els seus orígens fundacionals– estan impulsant el parc fotovoltaic més gran de Catalunya sobre 600 hectàrees de sòl agrícola de regadiu, en uns terrenys propietat del gegant agroalimentari Vall Companys. Un projecte amb altres 200 hectàrees afectades per les torres d’una línia de molt alta tensió per evacuar l’electricitat generada, que creuarà l’horta de la ciutat.
Tanmateix, hi ha prevista la instal·lació d’un polígon industrial en una superfície de 400 hectàrees de sòl agrícola, que destruirà gran part de la partida de Quatre Pilans, amb la possibilitat que en un futur s’hi instal·li una indústria química.
L’Aloma, membre de la plataforma Pobles Vius, afegeix que «la manifestació és un punt de partida, que té una importància de mobilització territorial per a Ponent, ja que és una zona molt malmesa i vulnerable”
Més enllà de la denúncia i la crítica, des de Pobles Vius plantegen nous horitzons per a salvaguardar les seves comarques. Proposen una reorganització d’escala «que permeti l’existència d’una petita pagesia diversificada, autònoma i viable», aposten per una cultura «compromesa amb un nou projecte de futur que respecti el territori» i s’oposen a les expropiacions forçoses justificades sota l’epígraf de «projectes d’interès públic».
Des del col·lectiu també valoren positivament «la nova onada de projectes cooperatius i comunals que porten sota el braç noves oportunitats de vida a través d’ocupació, socialització, habitatge o serveis a les persones».
Aloma afegeix que «la manifestació és un punt de partida, que té una importància de mobilització territorial per a Ponent, ja que és una zona molt malmesa i vulnerable i costa mobilitzar a la gent a defensar el poc que ens queda de territori». I conclou que «així i tot, cada cop més grups posen la seva lluita ambientalista sota aquest paraigua, i això és el que volem, pel fet que és una lluita compartida amb altres territoris rurals amb els quals volem mirar més enllà d’un projecte en concret i decidir quin món rural volem».
Zones de sacrifici
Els darrers anys, una part de les polítiques institucionals en resposta a l’emergència climàtica s’han fonamentat en el vell concepte de Zona de Sacrifici (ZdS). Un terme provinent dels anys ‘70 del segle XX per descriure l’impacte social i ecològic que va tenir en la població el cinturó miner carbonífer de l’oest dels Estats Units.
En l’actualitat, s’utilitza per a fer referència a un territori on existeix una concentració massiva d’infraestructures o indústries –químiques, metal·lúrgiques, de residus o d’extracció– que suposen un desenvolupament econòmic, però que tenen un impacte devastador per a la qualitat de vida dels seus residents i per l’equilibri ambiental.
Segons la tipologia de l’afectació, s’han classificat com a zones de sacrifiqui climàtiques, verdes o metabòliques. A Catalunya els casos més paradigmàtics són al pla de Lleida, el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre
Segons la tipologia de l’afectació, s’han classificat com a ZdS climàtiques (causades per afectacions ambientals i desastres naturals), ZdS verdes (territoris afectats per l’expansió de l’extractivisme sota el discurs del desenvolupament sostenible i la descarbonització, una forma de colonialisme “verd” o “energètic”) o ZdS metabòliques (territoris afectats per impactes híbrids d’infraestructures contaminants properes o de la contaminació d’aire, aigua i sòl).
A Catalunya, el pla de Lleida –amb alta concentració de macrogranges– i el Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre –petroquímiques i centrals nuclears–, apleguen les comarques més discriminades per aquesta política territorial.
