“El feixisme és un símptoma característic del declivi d’aquesta època, una expressió de la dissolució en curs de l’economia capitalista i de la descomposició de l’estat burgès”, va proclamar Clara Zetkin, en la “Resolució sobre el feixisme”, del Comitè Executiu de la Internacional Comunista, l’any 1923 (recollit a Com combatre el feixisme i vèncer, Tigre de Paper, 2019). Més d’un segle després, l’any 2025, a Suècia, el partit d’extrema dreta Sverigedemokraterna (SD) és segon en nombre d’escons i dona suport extern al govern; a Itàlia, Fratelli d’Italia (Fdl), partit neofeixista liderat per Giorgia Meloni, encapçala el Consell de Ministres; a Àustria, Freiheitliche Partei Österreichs (FPÖ) és la primera força política imposant la seva agenda ultraconservadora i nacional-etnicista; a França, el Rassemblement National (RN) de Marine Le Pen és segona força parlamentària i encapçala les enquestes; a Hongria, el partit Fidesz del primer ministre Viktor Orbán lidera el govern des de 2010, arrossegant el país a una deriva antidemocràtica; als Estats Units, Donald Trump, de la mà del Partit Republicà, ha arribat a la presidència per segona vegada fent ús d’una retòrica obertament racista, populista i autoritària.
Arreu del món, moviments polítics d’extrema dreta aconsegueixen representació parlamentària i conquereixen instàncies de poder. Aquesta incursió als circuits de presa de decisions d’estats democràtics acompanya un gir institucional cap a l’autoritarisme al cor mateix dels estats nació capitalistes, que toleren la participació d’agents pseudo o no democràtics que, si fossin impulsats al poder per les urnes, podrien arribar a abolir el mateix procés democràtic o, almenys, alterar-ne profundament el funcionament.
Per què l’extrema dreta és tolerada per les democràcies capitalistes? Com podem explicar el seu meteòric ascens en l’actual context de concatenació de crisis? Per abordar l’auge de l’extrema dreta en aquests termes cal analitzar primer la lògica que regeix el funcionament dels estats nació democràtic-capitalistes i que alimenta el sorgiment del fenomen en qüestió: la lògica general autoimmunitària.
En aquest punt, són centrals les nocions d’immunitat –sistema immunitari– i d’autoimmunitat, que exploraré des de la zona d’indeterminació que emergeix d’una lectura filosòfica –ontològica– dels processos biològics. El sistema immunitari és una xarxa de sistemes que protegeix l’organisme de la intrusió de malalties, mentre que l’autoimmunitat és el moviment a partir del qual aquesta immunitat pot girar-se contra si mateixa, soscavant les defenses immunològiques. La reacció autoimmunitària d’un organisme pot ser alimentada per factors exògens i endògens al propi cos.
Derrida sentencia que “la democràcia ha estat sempre suïcida”, un organisme sempre amenaçat per la ‘tendència sacrificial’ a l’autoimmunització”
Per una banda, els factors exògens es refereixen, en paraules del filòsof italià Roberto Esposito, a “la refractarietat d’un organisme al perill de contraure una malaltia contagiosa”, mitjançant la “infecció” d’un altre organisme virulent en el cos per “estimular la formació d’anticossos” i protegir l’organisme “contra una forma més virulenta del mateix tipus” (a Immunitas: Protección y negación de la vida, Amorrortu Editores, 2005). En aquest sentit, l’existència mateixa de la vida requereix la incorporació de la mort al seu propi organisme. Aquest, en infectar-se amb una dosi del verí contra el qual intenta immunitzar-se, corre el risc d’acabar contraient una malaltia autoimmunitària per un excés d’immunització. En aquesta tendència hiperbòlica, la immunització es gira contra si mateixa i l’amenaça contra la qual el sistema immunitari s’intenta protegir acaba sent en realitat creada per la protecció mateixa.
En segon terme, els factors endògens descriuen el sistema de respostes immunitàries d’un organisme contra el seu propi sistema immunitari sense la necessitat de la infecció externa d’un organisme virulent. Des d’aquesta perspectiva, Jacques Derrida (al volum Philosophy in a Time of Terror: Dialogues with Jürgen Habermas and Jacques Derrida, Chicago University Press, 2003) descriu la noció d’autoimmunitat com “aquest comportament estrany on un ésser viu mateix, de manera quasi suïcida, treballa per destruir la seva pròpia protecció, per immunitzar-se contra la seva ‘pròpia’ immunitat”. L’autoimmunitat és una reacció immunitària que tendeix a destruir el sistema immunitari de l’organisme per una atròfia dels sistemes que permeten reconèixer el que és propi del que és aliè, l’interior de l’exterior.
Segons aquesta mateixa lògica, dirigida ara al camp de batalla de la subjectivitat, en la mesura que la vida està exposada a la intrusió d’altres organismes, la identitat de l’organisme es percep en constant perill, de manera que les seves defenses immunitàries, metafòricament parlant, s’obren a la possibilitat de girar-se en contra si mateixes per purificar la seva ànima contaminada, que en cas contrari romandria tancada a l’altre i a la diferència. Segons Roberto Esposito, aquesta pulsió sacrificial de l’autoimmunitat s’inscriu en el punt de tensió entre la immunitat, com a purificació interna, i la comunitat, com a contaminació externa. Aquí el que està en joc és el fantasma metafísic d’una identitat absolutament immunitzada contra l’altre, contra tota forma d’alteritat, que no dubta a atacar-se a si mateixa per a salvaguardar la seva impossible puresa, sempre subjecta a la potencialitat oberta del seu suïcidi, de la seva particular solució final.
Segons aquesta primera lectura filosòfica de la perspectiva biologista, la reacció autoimmunitària és pròpia del funcionament intern de l’anomenada vida “natural” i subjectiva, però Derrida també atorga a la lògica autoimmunitària una dimensió política, que es troba en la dinàmica interna de l’organisme democràtic. Així doncs, segons la lògica de l’autoimmunitat, les amenaces als sistemes democràtics no són simplement imposades per un enemic extern, sinó que són inherents a la seva estructura fonamental. En paraules del pensador francès, “la gran qüestió de la democràcia parlamentària i representativa moderna, potser de tota democràcia, […] és que l’alternativa a la democràcia sempre es pot representar com una alternativa democràtica” (Rogues: Two essays on reason, Stanford University Press, 2005).
Com a exemple, Derrida se situa a l’Algèria del 1992, context en el qual el govern “va decidir, de manera sobirana suspendre, almenys provisionalment, la democràcia pel seu propi bé, per a cuidar-la, per a immunitzar-la contra un assalt molt pitjor i molt probable”. En aquesta conjuntura, la democràcia va tolerar i alimentar la participació en el procés democràtic intern d’agents polítics no democràtics a risc de convertir-se temporalment en no democràtica. Així doncs, la democràcia porta a dins el germen de la seva autodestrucció, la paradoxal possibilitat de la seva suspensió per preservar la seva identitat mateixa com a democràcia. Per aquest motiu, Derrida sentencia que “la democràcia ha estat sempre suïcida”, atès que l’organisme democràtic està sempre amenaçat per la tendència sacrificial a l’autoimmunització.
En aquest punt, el fenomen de l’extrema dreta adopta una nova dimensió. L’extrema dreta i altres formes de feixismes no es descobreixen com un element extrínsec, sinó com un element constitutiu de les democràcies capitalistes. L’extrema dreta encarna el doble sentit de la lògica autoimmunitària: és a la vegada l’antídot que el mateix sistema immunitari democràtic inocula dins el seu organisme, a priori només en petites dosis, per immunitzar-se respecte a una “amenaça” externa i, també, és la reacció interna de l’organisme democràtic contra el seu propi sistema immunitari. En el context actual, el creixement global de moviments polítics d’extrema dreta entronca directament amb la tendència autoimmunitària dels estats nació democràtics, que troben en el reaccionarisme la via per defensar el seu propi sistema immunitari quan aquest es percep amenaçat. El rebuig a la contaminació i a l’obertura a l’alteritat, reforçat per la “hipertròfia dels dispositius de seguretat” en les “societats contemporànies”, alimenta aquest sorgiment de malalties autoimmunes en l’interior. Així, l’extrema dreta és el mal necessari que l’organisme democràtic assumeix per tal de protegir-se de la ingerència externa i preservar així la seva fràgil identitat de classe i nacional, sempre potencialment disposada a la mort sacrificial. En aquest punt s’inscriu la intuïció de Clara Zetkin segons la qual el feixisme és “una expressió de la dissolució en curs de l’economia capitalista i de la descomposició de l’estat burgès”. Ara bé, amb perspectiva històrica i en el marc de la lògica autoimmunitària, el feixisme i –en els nostres dies– l’extrema dreta, més que una “expressió”, com diria Zetkin, apareix com la reacció fonamental del sistema immunitari democràtic en temps de crisis, quan aquest es percep amenaçat i necessita les urpes del llop per restablir l’equilibri orgànic.
Altra vegada Derrida: “La democràcia ha estat [i, afegeixo, serà] sempre suïcida”. Des d’aquesta perspectiva, per fer front a un fenomen com l’extrema dreta no només ens cal identificar les seves condicions d’existència, sinó que hem de ser capaços de repensar la relació entre immunitat i comunitat, ipseïtat i alteritat, fora dels marges de les democràcies capitalistes, sense la mediació de les tecnologies de govern biopolítiques i obrint-nos a la contaminació i transgressió de les fronteres d’identitats monolítiques i uniformes, tant en la seva representació subjectiva com política. Així doncs, una política antifeixista –i, per tant, anticapitalista– s’ha de fonamentar necessàriament en la definició dels marges d’una nova ontologia política.
